Un respir per a Teheran

Una imatge que circula per Internet resumeix la importància de l'eventual acord nuclear per als iranians. És una foto d'una oficina de Western Union al carrer Yumhuri de Teheran. Per descomptat, la delegació d'aquesta empresa de transferències i canvi de diners és tan falsa com les botigues de Zara i altres marques internacionals que es veuen a la ciutat. En el millor dels casos, els seus propietaris porten la mercaderia des de Turquia o des de concessionaris a Dubai. La gosadia reflecteix tant l'aïllament com les aspiracions d'una nació estossinada pel règim de sancions amb el qual s'ha castigat el seu desafiament nuclear.

Aquestes mesures no només impedeixen la venda de petroli o l'adquisició de materials sospitosos, sinó coses tan senzilles com enviar i rebre diners d'altres països. Com s'ho fa llavors un petit empresari per pagar la seva mercaderia? Com s'ho fa per finançar els estudis d'un fill a l'estranger? I per enviar diners a la família si es treballa fora?

Al final, tot es fa amb intermediaris. Els últims models de mòbils i ordinadors arriben al centre comercial Paytakht, però són més cars. Mentre una elit connectada es beneficia d'aquest mercat paral·lel i converteix l'Iran en un atractiu mercat de Porsches i Maseratis, els salaris s'han depreciat a causa de l'aturada econòmica; això si es té una feina.

Els analistes elucubraran els propers dies sobre com el president Hassan Rouhani s'ha jugat el prestigi i la reelecció per buscar un acord, o sobre el paper del líder suprem, l'aiatol·là Ali Khamenei. Però el que de debò compta per als iranians és l'esperança de deixar enrere unes penúries que no es corresponen amb el potencial del seu país, ja que dos terços dels seus 78 milions d'habitants tenen menys 35 anys. Molts observadors es mostren convençuts que el cercle de poder que envolta el líder va acceptar la negociació nuclear per temor al fet que les creixents dificultats econòmiques propiciessin el col·lapse del règim.

La lluita política interna no s'acaba i es mantenen els senyals d'identitat

De fet, els temptejos per arribar a la signatura del preacord que van motivar les converses van començar de manera secreta a Oman mesos abans de l'elecció de Rouhani l'estiu del 2013. El nou president, i antic negociador nuclear en temps del reformista Khatami, va saber captar aquesta necessitat de canvi del seu país, però també superar les procel·loses aigües polítiques iranianes. Tant els qui genuïnament recelen d'Occident, i en particular, dels Estats Units, per raons històriques o ideològiques, com els qui surtin perdent amb l'obertura, continuaran posant bastons a les rodes.

La lluita política interna no s'acaba amb l'acord, com no desapareixen tampoc els senyals d'identitat d'un règim que s'ha beneficiat de l'hostilitat exterior per no evolucionar al ritme dels seus (joves) habitants. Res no fa pensar que les consignes revolucionàries hagin de desaparèixer en la propera pregària del divendres, ni que l'intercanvi d'ambaixades amb Washington estigui gaire a prop. No encara. Si molts a Occident recelen que l'Iran compleixi els pactes, un club semblant persisteix en aquest país.

També es desil·lusionaran els qui esperin que, després del pacte, els iranians abracin una forma de vida i valors occidentals. La República Islàmica té la població menys anti-EUA de la regió, però l'iranià és profundament nacionalista. Alliberats de les pressions i les amenaces, potser trobin una manera de defensar els seus interessos que no els enfronti a la resta del món.