Per damunt del bé i del mal

Escriure disset perfils d’opinadors catalans ha estat una tasca difícil i incòmoda. Qui sóc jo per valorar la feina d’un company d’altres mitjans? Per què la tasca d’aquests tertulians mereixia ser observada amb deteniment? Podem debatre sobre si són necessàries tantes tertúlies, però també és lògic preguntar-se si calia desmuntar el discurs i les formes de persones concretes. A més, les tertúlies m’interessen poc, les escolto amb comptagotes. Hi ha periodistes més preparats per escriure aquests retrats. Si he analitzat críticament aquests personatges, també ho he de poder fer amb mi mateix.

Jo vaig intentar ser tertulià i va ser un desastre. El matí de Catalunya Ràdio ho va provar tres vegades: en una ocasió em van preguntar sobre una crisi a l’Agència Catalana de l’Aigua i un servidor ni tan sols sabia que existia l’Agència Catalana de l’Aigua. La segona vegada em van preguntar per un assumpte del qual només vaig aconseguir afegir que tinc redactat un informe sobre l’albirament d’ovnis. La tercera vegada, i definitiva, va ser un debat sobre el procés. La meva aportació no tenia res a veure amb l’actualitat: vaig proposar abolir tots els estats nació europeus i substituir-los per una lliga de ciutats estat.

Aquí no va concloure la meva carrera com a opinador: durant dues temporades vaig participar a La tribu de Catalunya Ràdio amb l’editor Eduard Voltas. Havíem d’exposar pros i contres sobre un assumpte o un altre. Les bajanades que vaig gosar dir sobre múltiples i diverses matèries són incomparablement pitjors a tot el que han pogut manifestar els tertulians de la meva sèrie.

Em considero una rara avis perquè com a ciutadà se me’n fum si Catalunya és independent, si Espanya existeix dos mil anys més o si la Península acaba sent adquirida per una multinacional xinesa. Per això sovint m’autoadjudico una neutralitat en la informació del procés, una posició que és refutable. Com tothom, tinc un parer i biaix que, per més que cregui que està per damunt del bé i del mal, en el cas d’aquestes peces d’opinió suposen que alguns personatges em resultin més simpàtics que d’altres. Per exemple: com menys vehement i melindro és el tertulià, més condescendent he estat amb ell.

Com que sóc escèptic de mena, per més que m’esforci a ser neutral, he acabat sent sever amb aquells que tenen les idees molt clares. L’objectiu de la filosofia –la ciència mare– és determinar què és veritat. L’escepticisme ajuda però en excés bloqueja el camí del saber. L’escepticisme desmesurat pot ser tan ineficient com les conviccions més monolítiques. Encara pitjor, l’escèptic pot caure en el relativisme de tot allò que observa. Aquest és un risc evident de la meva manera de ser.

L’elecció dels tertulians que he fet també és criticable. Només vam seleccionar dues dones. Per determinar la influència dels escollits vaig avaluar la quantitat de tertúlies en què participen, els diaris on escriuen i la seva presència a les xarxes socials. Marta Lasalas o Esperanza Garcia podrien haver estat incloses. També és qüestionable que excloguéssim els col·laboradors i periodistes d’EL PAÍS. La lògica d’aquesta decisió és que d’aquesta manera evitàvem suspicàcies en cas que algun perfil fos benèvol o, al contrari, evitar que alguna de les firmes d’EL PAÍS s’enfadés amb el seu diari. El grup Godó ha estat, amb diferència, l’empresa que ha rebut més notorietat i més llenya, molta més que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals –malgrat que el tertulianisme a Catalunya Ràdio i a TV3 té el mateix pes o més. L’única explicació que hi trobo és que des de ben petit, per influència del meu entorn, sempre he considerat La Vanguardia el mitjà de referència a Catalunya. Això, esclar, és un factor subjectiu.

En la tasca periodística, els perfils també han tingut una important dosi interpretativa que es podria haver equilibrat millor si els textos haguessin estat complementats amb una entrevista amb cada tertulià. Si més que periodisme es tractava de literatura i opinió, el meu ideal eren els retrats de Juan Marsé de la seva sèrie Señoras y señores. El model era el seu escrit sobre Lluís Llach:

“Se mueve silenciosamente, como una gata preñada, y habla susurrando trémulos bemoles [...]. Su estilo, tanto físico como verbal, es engolado, eclesiástico, pretencioso y pelma, pegajoso y lacrimoso.

Considerada en sí misma como una de las formas de aburrimiento intelectual más típicamente catalanas que se conocen –junto con las novelas de Baltasar Porcel, los discursos de Jordi Pujol y los programas de TVE desde Sant Cugat–, es una voz de beata capaz de matar de aburrimiento al más pintado. Suena un tembleque de sacristía en la garganta, una solemne idea de sí mismo. Tiene, a ratos, una sonrisa pícara no desprovista de encanto. El estilo cabra de su arte revela una falta de pudor y un desmadre emocional que supera al de cualquier cantante de boleros de los de antes.”

Les meves mancances van aparèixer de seguida: no tinc ni l’enginy ni el domini del llenguatge de Marsé. L’escriptor Melcior Comes va piular, arran del perfil de Toni Aira, que escric “molt malament”. No crec que escrigui molt malament, tampoc crec que escrigui especialment bé. El meu català escrit és decent i sobretot està modelat per exercir el periodisme. Algun lector atent detectarà un vocabulari i recursos estilístics que es repeteixen gairebé a cada article, i també detectarà una clara influència del castellà.

El retrat literari de Señoras y señores requereix algú que premi el fre periodístic. També exigeix una mala llet que jo no tinc; com a molt arribo a cínic poruc –i ser cínic no és cap virtut, ans al contrari–. Malgrat aquest fre periodístic, he comès errors. Amb Pilar Rahola vam haver d’incloure una fe d’errades. Documentalment no he fet prou cas a les tertúlies de les ràdios i televisions d’àmbit espanyol. D’Arcadi Espada vaig escriure: “L’he entrevistat una vegada i la meva conclusió és que aquesta actitud és fruit d’una mena d'introversió i sobretot d’un tret molt nostrat, les ganes de portar la provocació a l’extrem”. El columnista d’El Mundo Salvador Sostres em va dedicar una astracanada de les seves en què apareixia, sota el gruix dels insults, una correcció pertinent: com puc jutjar la manera de ser d’Arcadi Espada si només he parlat a fons amb ell una vegada?

Saps que madures quan assumeixes que no pots agradar a tothom. Hi ha molta gent que no em suporta, no la meva persona –no em coneixen de res–, sinó el meu personatge públic. Els perfils de la sèrie de tertulians s’han centrat en els personatges públics, no en persones que, amb excepció del Rafel Nadal, gairebé no conec. Del meu personatge públic, el que més pot irritar és que tinc tots els defectes del que col·loquialment se’n diu un “pijo progre”. L’esquerra liberal nascuda en llars benestants. Aquesta mena de progre com un servidor circula per la vida convençut que ell és la mesura de totes les coses: educació refinada, acostumat als plaers del cosmopolitisme i amb una consciència de solidaritat amb les lluites del poble o de les balenes de l’Àrtic, consciència que, a més a més, el fa creure’s superior als seus companys de classe. Això es pot detectar en algunes de les meves cròniques –no en reportatges o notícies– i perfils: quan caricaturitzo el tertulià del Llobregat o el senyor de Terrassa que surt a televisió amb l’estelada, en bona part estic exposant les meves dèries de classe. No són ni millors ni pitjors que les seves; però com que sóc jo qui porta el bolígraf i la llibreta, el meu prisma i les meves ínfules cosmopolites passades pel sedàs de la Bonanova s’imposen a la diversitat de la realitat.