Tots amb Tunísia

Quan el terrorisme colpeja, la millor resposta és la unitat. A aquest objectiu respon la presència dels màxims dirigents polítics de diversos països en la gran manifestació de rebot al terrorisme islamista celebrada a Tunis en resposta a l'atemptat del Museu del Bardo en què el 18 de març van morir 22 persones, entre elles un matrimoni de jubilats de Barcelona.

Entre els dirigents que van expressar a la capital tunisenca el suport internacional al combat contra la xacra del terrorisme islamista s'hi trobaven presidents i primers ministres com el francès François Hollande i l'italià Mateo Renzi, a més de l'alta representant per la Política Exterior de la UE, Federica Mogherini. Per part d'Espanya hi va acudir el ministre d'Afers exteriors, José Manuel García Margallo; l'ocasió potser hauria requerit l'assistència del president del Govern central.

De la mateixa manera que la millor resposta a la massacre del setmanari francès Charlie Hebdo va ser l'exhibició d'unitat mostrada a París al gener, la tasca d'ara és bolcar-se en suport de l'únic país que ha sabut portar endavant les promeses democratitzadores de la primavera àrab. Precisament perquè la seva transició a la democràcia estava sent modèlica i avançava, malgrat les dificultats inherents a la inestabilitat que domina la regió, Tunísia és un objectiu central del terrorisme islamista. Ja ho va ser fa 13 anys, quan va patir un atemptat, el de Djerba, tan mortífer com el del Museu del Bardo. Els atacs patits per Tunísia són senyal inequívoc que el que consideren com el seu veritable enemic, per sobre de tota retòrica, no és Occident o el cristianisme, sinó la democràcia. Aquest sistema, perfectible i sotmès a permanent revisió, és el que combaten els qui pretenen instaurar a tota la regió el seu ideal de règim teocràtic basat en el terror. Precisament per no esllavissar-se per aquest pendent, Tunísia mereix ara rebre tota l'ajuda que necessiti.

El país té energia interna suficient per portar a bon port el procés iniciat. Té al seu favor amb una tradició cultural que, molt abans que esclatés la primavera àrab, va fer de la societat tunisenca un oasi relatiu de modernitat i obertura, en el qual els drets de les dones estaven més ben reconeguts que als països de l'entorn, malgrat els trets d'un sistema que no era democràtic.

Ara, el règim sorgit de la rebel·lió democràtica suposa una oportunitat única perquè pugui convertir-se en un referent per a tota la regió. Però també la resta de països àrabs han d'involucrar-se, per sobre de les diferències que els separen, en el combat contra el terrorisme islamista: els avenços de l'Estat Islàmic i les forces que l'acompanyen amenacen greument la seva seguretat i la relativa prosperitat que molts d'ells han aconseguit.