Júpiter va arrasar el sistema solar i el va fer habitable

Com una bola de demolició gegantina, durant la infància del sistema solar, Júpiter va avançar cap al Sol des de l'extraradi on s'havia format. L'empenta d'aquella massa gegantesca va arrasar una primera generació de planetes, una mica més grans que la Terra i amb atmosferes més denses, molt diferents dels que avui ocupen les primeres files entorn de la nostra estrella. Trets de les seves caselles orbitals, van començar a xocar entre ells i van acabar fets miques i llançats contra el Sol. Amb les runes d'aquella demolició, es van formar els planetes terrestres actuals, de Mercuri a Mart, més petits i amb atmosferes menys denses que les habituals en altres sistemes planetaris coneguts.

Aquesta és la hipòtesi plantejada aquesta setmana per un equip d'investigadors dels EUA a la revista PNAS per explicar per què el sistema solar és diferent dels centenars de sistemes planetaris descoberts durant els últims anys. En aquests mons llunyans descoberts per telescopis com Kepler, la massa dels planetes terrestres propers a la seva estrella és més gran que la dels solars. A més, normalment, en aquests sistemes hi ha almenys un planeta més gran que la Terra orbitant a menys distància que Mercuri i en general es troben més propers a la seva estrella.

Els canvis provocats per Júpiter fan que l’atmosfera de la Terra sigui diferent de la d’altres sistemes planetaris

Les simulacions proposades pels científics de la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz i l'Institut Tecnològic de Califòrnia (EUA) també suggereixen que va haver-hi un segon moviment que va permetre l'aparició dels planetes terrestres que coneixem. Durant aquells primers milions d'anys de vida del sistema solar, quan Júpiter semblava llançat cap a una col·lisió ineludible contra el Sol, va aparèixer un segon gegant que va aturar la caiguda. El planeta dels anells es va formar més tard, però va ser atret a més velocitat cap a l'estrella de tal manera que va acabar atrapant el seu germà gran.

Quan els dos planetes estaven prou a prop, van quedar travats en el que es coneix com a ressonància orbital. Cada vegada que Júpiter completava una volta al voltant del Sol, Saturn en completava dues, produint una estirada mútua compassada, com una mare que impulsa la seva filla en un gronxador, que va aturar l'avanç dels dos objectes. En aquest punt va començar un retorn, des de les 1,5 unitats astronòmiques de distància mínima fins al Sol (una unitat astronòmica és la distància que separa el Sol de la Terra), fins a les 5 de l'actualitat.

Amb aquesta retirada, va ser possible que les restes de la destrossa que havia provocat l'atac inicial de Júpiter sobrevisquessin per formar els planetes terrestres actuals. Segons expliquen els autors, la seva hipòtesi requereix diversos milions d'anys perquè els trossos de planetes fruit de la primera destrucció es tornessin a reunir. Això quadra amb les dades que suggereixen que la Terra es va formar entre 100 i 200 milions d'anys després de l'aparició del Sol. A més, la formació del planeta temps després que es dissolgués el núvol d'hidrogen i heli en el qual va sorgir el sistema solar explicaria per què la Terra no conté hidrogen a l'atmosfera.

L’aparició de la Lluna després d’un xoc catastròfic va facilitar l’aparició de la vida a la Terra

Finalment, el camí d'anada i tornada de Júpiter va acabar produint una peculiaritat més del sistema solar enfront de la majoria de la resta de sistemes coneguts: l'existència de dos gegants gasosos molt allunyats de l'estrella. En el també improbable cas que aquests monstres existeixin, solen trobar-se propers al seu astre.

L'estudi publicat a la revista PNAS suggereix que l'entorn planetari en el qual va sorgir la vida pot no ser tan comú. A més, en el cas de la Terra, caldria comptar amb un altre fenomen desastrós que va acabar creant unes condicions favorables per al desenvolupament dels éssers vius. Fa 4.500 milions d'anys, quan s'estaven començant a formar de nou planetes a partir de les restes que van quedar després de l'empenta de Júpiter, la Terra va col·lisionar amb un altre cos menor. Del xoc, que pràcticament va destruir el nostre planeta, en va sorgir la Lluna. Aquest satèl·lit, molt més gran que el planeta que orbita, va estabilitzar l'eix de la Terra davant les influències gravitatòries del Sol o Júpiter, que l'haurien convertit en un món inhòspit amb canvis de temperatura brutals en períodes relativament curts.

Així, dos fets desastrosos haurien pogut convertir el sistema solar en un lloc peculiar on va poder aparèixer un planeta de circumstàncies infreqüents com la Terra en el qual va aparèixer una cosa tan estranya (pel que es coneix fins ara, almenys) com la vida.