El genet del tigre

Artur Mas no es veu a ell mateix com sap que el veuen els altres, un calvinista, segons l’estàndard de Max Weber, fent política a Catalunya. Tal vegada ho hauria acabat essent si hagués seguit la tradició familiar i la seva primera vocació de dedicar-se al món de l’empresa, on l’autor de l’Ètica protestant i l’esperit del capitalisme diu que la moral del deure professional i el comportament racional són les bases de l’èxit econòmic. Però va decantar-se per la vida pública i ara es descriu com una persona amb determinació i propens a la rauxa. “Probablement, el comportament irracional és l’avantsala del fracàs, però al revés no ho tinc tan clar; en política, la racionalitat no ho és tot”. El president de la Generalitat va ingressar a Convergència quan aquest partit volia ser el pal de paller de la Catalunya autonomista; després, es va instal·lar per un temps a la Casa Gran del catalanisme; ara, cavalca el tigre sobiranista, malgrat parlar ben poc d’independència.

“Sempre havia pensat, equivocadament, que acabaria al món privat”. El seu pare, els seus avis, els seus amics, l’escola, tot l’empenyia en aquesta direcció. Havia orientat la seva vida a formar-se professionalment per fer front a aquest destí manifest; fins al punt de no poder lluir cap mena de full de servei en la lluita política contra el franquisme. “Mai no he volgut aparèixer com qui no era, sempre ho he explicat, no és un problema de trobar-ho a faltar, cadascú té l’evolució que té i la meva és aquesta”. L’aproximació a l’entorn de CDC va ser tardana i propiciada per les seves amistats. A casa no havia respirat mai ni interès per la política ni pel nacionalisme. En un dels primers llibres dels quals ha estat protagonista, Biografia del Dofí, deia: “Pertanyo a una classe social mitjana catalana que no ha tingut mai problemes per viure dignament, que ho ha fet sense pretensions ni ostentacions. A casa sempre hem mirat per la qualitat del producte més que per fer diners”.

En aquell llibre també deixava constància del seu poc entusiasme pel concepte de classe social, de la desconfiança covada respecte dels sindicats per la seva intransigència en situacions crítiques com la viscuda per l’empresa familiar i el seu desinterès per les ideologies, en general. Encara ara ho manté. “A mi no m’ha agradat mai etiquetar-me d’acord amb les ideologies clàssiques. Jo, pel combat dreta-esquerra no estaria en política, estaria en el món de l’empresa”.

Ara, cavalca el tigre sobiranista, malgrat parlar-ne ben poc, d’independència

Abans de militar a Convergència, va treballar quatre anys a l’administració autonòmica, i va arribar a cap del servei de Fires. En aquell moment, quan encara dubtava per quin camí seguir, va conèixer Lluís Prenafeta, llavors secretari general de la Presidència, de qui recorda una reflexió de capçalera: “A la política t’hi faràs més savi que ric. És l’única professió en què ningú et defensarà encara que t’arrosseguin pel carrer”. Malgrat tal advertiment, sota la rúbrica de professional independent, va fer la seva primera incursió pública com a integrant de la candidatura municipal de Josep Maria Cullell del 1987. Quatre anys més tard, va demanar el carnet convergent, amb l’aval de Cullell i Miquel Roca.

“No vaig entrar en política per Jordi Pujol. Ell ha estat el meu pare polític i no en renego pels seus errors posteriors; al revés, és la persona que vaig admirar més, que vaig seguir més; però qui em convenç d’anar a la llista és Josep Maria Cullell”. No dóna gaire transcendència al fet d’haver entrat al partit a través del sector socialdemòcrata –“encara que Cullell tampoc era d’una socialdemocràcia pura”–; va fer el pas mogut pel caràcter nacionalista de la formació. “Sóc una persona que ha pretès aconseguir en cada moment de l’evolució social el màxim poder possible per al país; aquest és el nervi, el fil conductor del meu pensament: sempre, com més, millor. Però això requereix una base social; el que jo no he fet ha estat defensar un projecte minoritari condemnat al fracàs, simplement per poder tenir la puresa de la idea”.

La tensió jeràrquica entre ideologia i ideals sol estar present en el seu discurs. En la conferència Després del 9-N: temps de decidir, temps de sumar, advertia: “Molt sovint, un excés d’ideologia amaga una manca d’ideals”. Ell és d’ideals, és clar, i són quatre: la llibertat per Catalunya, un país culte i cívic, un país tolerant i just –“justícia social, no només redistribució sinó igualtat d’oportunitats”– i un país creatiu. La seva pràctica política es podria definir com la d’un nacionalista que ha estat més aviat un observador de l’evolució social del sentiment sobiranista que no pas instigador d’aquesta evolució. “Per una persona que pensa com penso jo, si veu que la societat va pujant de grau en l’estadi de l’ambició nacional, sempre s’apuntarà sempre al màxim grau possible”.

El màxim grau possible és la independència. Tanmateix, ell mai s’ha autoqualificat d’independentista. “No m’identifico com un independentista avant la lettre. Sóc un federalista europeu i, per tant, crec que l’Europa que ens convé als catalans, i també als espanyols, és una Europa amb un poder federal important i una distribució interna d’aquest poder per permetre multiplicar el nombre d’estats molt més enllà dels existents en aquest moment. En aquest esquema, amb països sense moneda i ben aviat sense exèrcit propi, el resultant no s'assembla gens a la independència clàssica que puguin exhibir avui els Estats Units, l'Índia o el Marroc; és una altra història”.

El màxim grau possible és la independència. Tanmateix, ell mai s’ha autoqualificat d’independentista

El fet d’estar pensant en una altra història explicaria que en parli tan poc, d’independència, amb totes les lletres. És aventurat fixar el primer dia que ho va fer, és molt més fàcil precisar la primera vegada que hi va votar, simbòlicament, a favor: el 10 d’abril de 2011, a la consulta popular celebrada a Barcelona. Ho va fer discretament. Divuit mesos més tard, en una entrevista a Els Matins de TV3, declarava: “No anem cap a una independència clàssica, sinó a tenir els instruments de les nacions, els instruments d’estat, perquè no ens convé plantejar les coses en termes d’independència total, atès que desapareixeríem d’Europa i de l’euro”. Quaranta vuit hores abans de les eleccions del 25-N d’aquell any, aparcava els succedanis de l’estil “estat propi” o “país lliure entre les nacions lliures”, per aclarir a Catalunya Ràdio: “Independència i estat propi són el mateix”.

“Per mi, és important fer entendre a la gent de Catalunya que a la independència que podem arribar no és la clàssica, serà molt condicionada, però no és dolenta. El meu desideràtum és que Catalunya sigui una estat igual que molts altres estats que encara no existeixen però que podrien existir. Utòpic, perquè ja sabem que això no va per aquí”. El seu viatge conceptual d’aproximació a aquesta Ítaca no tan clàssica com la imaginen els clàssics va durar cinc anys; en aquesta fase, els seus discursos es van adornar d’analogies marineres. Va salpar el 20 de novembre de 2007 del port de la Casa Gran del catalanisme. Aquell vespre, encara seguia pensant que l’Estatut, pendent de sentència, “era, de llarg, el millor marc d’autogovern que ha tingut Catalunya des del decret de Nova Planta del 1716”. Però, influït dels mals auguris propiciats per les filtracions del Tribunal Constitucional, va anunciar la refundació del catalanisme.

Els nous objectius d’aquest catalanisme refundat eren els següents: allà on la vella tradició cercava la supervivència de la nació, ara es perseguiria la vivència de la nació en plenitud; l’aposta per la modernització seria superada pel repte del país capdavanter; la regeneració d’Espanya quedava substituïda per la necessitat de situar Catalunya al món i l’exigència de l’autogovern restava eclipsada per la reclamació del dret a decidir. En definir aquests canvis va formular també una alerta: “Hi ha quelcom que no ens farà mai simpàtics del tot; nosaltres volem transformar Espanya en un estat plurinacional i ells no volen ser canviats, prefereixen exercir com un estat uninacional”.

En la seva primera presentació en societat de l’exercici del dret a decidir no el va vincular directament a la reclamació independentista, sinó que més aviat en va parlar com una eina de participació per pronunciar-se sobre les prioritats en infraestructures o la sobirania fiscal. Justament, no haver lluitat per la gestió dels impostos havia estat, al seu parer, un dels grans errors del catalanisme durant la Transició; havia arribat l’hora, doncs, de reparar aquell error. Respecte al debat del dret a decidir dels catalans sobre altres matèries més delicades, l'aleshores cap de l’oposició va fer notar que aquest debat “s’ha de fer sobre bases sòlides i ben fonamentades, i no a cop de titular de premsa, de dades capricioses, d’interessos personals o fins i tot d’interessos unilaterals de partit. "El dret a decidir te l’has de guanyar per la força de la democràcia i dels grans consensos interns, ja que el sistema legal de l’Estat només empara aquest dret de manera parcial”.

El gran repte de la seva presidència havia de ser inaugurar la transició catalana a partir del dret a decidir, amb el pacte fiscal com a prioritat

Un altre dia 20, però aquest del desembre de 2010, en el seu primer discurs d’investidura com a president de la Generalitat, Artur Mas donava per finalitzada la seva escala al port de l’Espanya plurinacional, decebut per la sentència contra l’Estatut: “Catalunya ha d’entendre que Espanya vol seguir sent una sola nació amb un sol estat. Hi té el seu dret i s’ha d’assumir. Tanmateix, Espanya també ha d’entendre que Catalunya i el poble català no defalliran en la defensa del seu autogovern i les seves llibertats. Ens cal, per tant, forjar el nostre propi camí de futur, ens cal canviar i començar un nou camí”.

El gran repte de la seva presidència havia de ser inaugurar la transició catalana a partir del dret a decidir, amb el pacte fiscal com a prioritat. Però de cop i volta s’encetà el període de les manifestacions multitudinàries inequívocament independentistes, s’agreujà la crisi econòmica i financera i, de retruc, les diferències amb el govern de Madrid respecte al sostre del dèficit públic amb les corresponents retallades socials es varen convertir en insostenibles. El vent bufava de cua i va resoldre fer-se novament a la mar, i va avançar les eleccions per guanyar temps a la història.

Dos anys exactes, dia per dia, després de la seva primera investidura, se celebrava la segona, en què havia deixat enrere, precipitadament, l’ancoratge del pacte fiscal i havia perdut, sobtadament, dotze diputats en les eleccions del ressorgiment d’Esquerra. En la sessió, va definir la nova centralitat política de Catalunya, sustentada en l’acord signat amb els republicans; presentada com un repte de magnitud gegantina i com l’operació política i de país de més envergadura dels darrers tres segles: “exercir en aquesta legislatura el dret a l’autodeterminació”; en el context d’altres dos desafiaments igualment monumentals: la pitjor recessió econòmica en moltes dècades i la pitjor crisi de les finances públiques des dels anys 70. Artur Mas deixava enrere la terminologia bucòlica per cavalcar el tigre del sobiranisme, apressat cap el 9-N, “la gran hora de Catalunya”, que finalment no va arribar.

En la seva opinió, la sentència de l’Estatut 2010 va ser el gran punt d’inflexió del sobiranisme, que no vol dir el punt de maduració. “El punt de maduració serà el dia que es pugui fer el referèndum amb tots els ets i uts. Això és el que serà el 27 de setembre en tot allò que depengui de mi. Idealment, jo ho hauria fet d’una altra manera i de fet ho vaig intentar”. En la seva conferència posterior a la temptativa del 9-N, a conseqüència de la qual està pendent de saber el curs de la querella presentada per la fiscalia, va assajar de mantenir alta la moral del moviment independentista: “El 10 de novembre, teníem els mateixos problemes que el dia abans (atur, pobresa, desigualtats...) però Catalunya era un país més lliure, mentalment i anímicament més preparat per construir el seu futur”.

En aquell acte va fer balanç de fortaleses i flaqueses del procés. Una fórmula guanyadora, deia, per la suma de la societat civil organitzada i mobilitzada amb les institucions públiques compromeses, el civisme i els objectius clars i compartits. Un còctel explosiu, avisava, per la barreja de “la condició humana i la política”. I va parlar també de la por i de les virtuts benèfiques de tenir-ne. “Actuar amb coratge no equival a no tenir por, perquè podria acabar sent inconsciència”. No resulta estrany trobar en les seves intervencions referències els temors, els riscos, les imprudències o les comoditats. “De pors en tinc poques. Si entenem per por allò que et tenalla, t’impedeix actuar; potser en tinc poques, perquè, si se’m permet, sóc generós”. Més que por, doncs, ho anomena respecte pels reptes: madura les coses a fons, es planteja els pros i els contres, però en el moment de la decisió, assegura que es deixa portar per un impuls final, una mena de determinació irreprimible per actuar. “Més aviat m’inclino pel fer que pel no fer. De fet, me l’he jugada sempre. Sempre que ha calgut”.

El sumari d’episodis en què, segons la seva apreciació, s’ha jugat la vida política és llarg. Assumint l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona “quan ser cap de l’oposició amb l’alcalde Maragall al davant era un suïcidi polític”; en callar i col·laborar amb Miquel Roca quan aquest va ser designat candidat a l’alcaldia el 1995, en comptes d’ell; substituint Josep Maria Cullell i Jaume Roma a la conselleria de Política Territorial i Obres Públiques “quan el departament estava trinxat per les dues crisis seguides”; fent-se càrrec, el 1997, de les finances de la Generalitat després “d’un súper conseller com Macià Alavedra”; “vaig arriscar al cent per cent” acceptant el relleu del president Pujol al capdavant de CDC i com aspirant a la presidència; va tornar a posar la seva sort a prova en pactar l’Estatut amb el tripartit “malgrat haver-me fet fora de la Generalitat, tot i haver guanyat les eleccions”; pactant l’Estatut a Madrid estant a l’oposició “sense cap necessitat de fer-ho”; suportant un segon tripartit i no marxant a casa “malgrat ser víctima d’una traïció en tota regla, m’ho vaig empassar”; en propiciar un gir a Catalunya “perquè les coses començaven a canviar en l’àmbit sobiranista”; i, finalment, “al cent per cent el 9 de novembre, i me la tornaré a jugar el 27 de setembre”.

Aquesta trajectòria de risc que s’atribueix, aquest excés de rauxa, contradiu una certa imatge molt estesa del seu personatge polític, la d’un pragmàtic assenyat a qui l’oposició elogia com a intel·ligent i astut, mentre el fa comparèixer a la comissió Pujol, fent-li admetre que està al cas del compte del seu pare a Liechtenstein. “Potser vist des de fora no ho sembla, però aquest és el meu caràcter. Entre fer i no fer, faig; no calculo al cent per cent les conseqüències personals, algú podria pensar que això té una càrrega d’irresponsabilitat, però no és contradictori en ser una persona que intenta pensar les coses i, sobretot, una persona a qui no li agrada la confrontació”.

En els darrers temps, ha remarcat molt clarament la propensió a fer propostes de caràcter presidencialista, ja sigui com a conseqüència de la solitud del poder en els instants crucials de la resolució o bé per una accentuació de la seva manera de ser: “Ho consulto tot molt i ho decideixo tot molt sol”. Aquest inclinació es va manifestar inequívocament amb l’avançament electoral del 2012, sota la influència de la primera gran manifestació de l’Onze de Setembre, en què no va participar, però sí que en va assumir els plantejaments. L’endemà mateix, a primera hora, es va afanyar a confirmar que els catalans que havien sortit al carrer “eren la meva veu, els meus anhels, el meu clam; i així serà”. Dos anys més tard, al cap de quinze dies del procés participatiu del 9-N, va comparèixer per presentar un full de ruta que “només em compromet a mi mateix, com a president del país”.

El seu pla consistia, essencialment, a convertir unes noves eleccions autonòmiques avançades en un plebiscit substitutori de la consulta prohibida, formalitzar una candidatura que pogués obtenir la majoria absoluta al nou Parlament i obrir, tot seguit, un període transitori de divuit mesos per construir les estructures d’estat pertinents. “Si volem formar part del club dels estats, hem de seguir les normes d’admissió: comprovar de manera nítida i clara que hi ha una majoria social a les urnes i demostrar que s’han seguit els procediments legals per aconseguir-ho”.

La iniciativa presidencial va topar obertament amb els seus aliats parlamentaris d’Esquerra, que tenen altres idees sobre com fer allò que tots dos plegats volen fer. Però no té cap sensació d’haver quedat sol amb el seu pla. “Més aviat tinc la sensació que hi ha molta gent que el comparteix i poca capacitat de traduir políticament aquest ampli espectre social”. A aquesta conclusió hi arriba a partir de la consideració de viure en “un país en què el sentit de la política no és precisament el nostre millor sentit”, un handicap atribuït a tres segles de no poder fer política, una llosa que explicaria, en la seva justificació, una certa dificultat per concretar políticament aspiracions socials manifestes. “Estem poc entrenats a identificar les grans qüestions i assolir-les passant per damunt dels detalls i les anècdotes, cosa que normalment els estats tenen molt clara. Nosaltres no. Ens enfrontem amb gent que saben fer política, tenen les prioritats molt clares i quan els cal fan pinya; aquí, ens perdem en capelletes, en detalls, en discussions eternes que no porten enlloc; ens costa trobar el nervi de la qüestió”.

Té molt present el gran obstacle del moviment independentista, més enllà de les aspiracions dels uns i els altres a dirigir-lo o dels dèficits estructurals de la manera de ser del país: la corrupció i les diferents apreciacions de com fer-hi front per evitar que es converteixi en un factor de bloqueig del procés. És molt conscient de la gravetat que implica la discrepància en matèria tan sensible, però no accepta l’atribució de responsabilitats a CDC feta des d’ERC, a qui retorna l’acusació de ser ells qui fan inviable avançar en proclamar la impossibilitat d’aixecar un nou país sobre la vella corrupció. “Això no serà una causa, serà una excusa, que és molt diferent. Si la percepció fos que la Generalitat d’ara fomenta les pràctiques irregulars, podria entendre que es digués que els fonaments estan corcats, però quan resulta que estem actuant en sentit contrari, més que ningú en transparència, acció honesta, no ho entenc. L’excusa la puc entendre, però estem llavors en la lluita partidista tradicional, així no es construeix la independència del país”.

En la seva manera de veure les coses, el fet que Jordi Pujol no expliqués durant 30 anys la situació d’uns diners és una màcula molt gran, un contratemps, una desmitificació del personatge, però “no una taca irreparable per al país”; davant l’evidència d’un sistema de finançament de partits mai ben resolt ni aquí, ni a Espanya, ni a Europa, diu: “D’acord, comprometem-nos a millorar-la, però no podem acceptar que això sigui una llosa que impedeixi plantejar-nos el futur”. Idèntica reflexió fa sobre els problemes sorgits arran de l’oferta d’unitat política: “Ja ho accepto, són més vells que l'anar a peu; ara bé, el que no és normal és que et fixis un gran objectiu i després no estiguis disposat a fer el que calgui per aconseguir-lo. Si no ets capaç de sacrificar moltes coses per l’objectiu és que no és tan gran com dius”.

Amb el pas dels anys, des del seu debut com a cap de l’oposició municipal a Barcelona, la seva manera d’expressar-se públicament ha anat guanyant en contundència, com si el seu esperit resolut fluís amb més naturalitat a mesura que les seves apostes personals –el que defineix com “cada cop que me l’he jugat”– s’anaven traduint en passes positives per a la seva carrera. Però en els darrers anys ha seguit una tàctica caracteritzada per una sobredosi de sinònims, ambigüitats i analogies, proclius a la confusió conceptual i fins i tot a la creació de falses expectatives. “Sí, és clar; aquesta etapa ha estat necessària; a mesura que ens acostem al punt de maduració ho és menys; el meu punt de vista és que això ha anat tan de presa per molta gent, que es necessitava un període d’aclimatació”.

L’altre factor característic d’aquesta fase prèvia a la maduració ha estat la sensació d’ànsia, de pressa visualitzada de forma general en el col·lectiu sobiranista. Això ho veu com un estímul per no abaixar la guàrdia, per no anar a un ritme innecessàriament lent, tot i admetre que és “una mala companya de viatge si ens porta a prendre decisions innecessàriament precipitades”. Intueix la complexitat del procés en marxa, sobretot quan s’hagi de materialitzar, una vegada produït el madurament. “El 27 de setembre serem en aquest punt, el compliment de la primera condició sine qua non: comprovar l’existència de la majoria social i quina amplada té aquesta majoria”.

Naturalment s’ha fet la pregunta més incòmoda, la que ningú dels seus es voldria haver de plantejar. I si no hi és aquesta majoria? “El país s’ha de preparar per gestionar l’èxit de l’operació sobiranista o per gestionar un échec; en qualsevol dels escenaris, seguirà essent veritat que una majoria de catalans vol més autogovern. Hem d’estar preparats per gestionar la construcció de l’estat o per gestionar un plantejament de més autogovern en el marc de l’Estat espanyol. Depèn del que passi el 27-S i les setmanes posteriors”. La hipòtesi de la patacada electoral no sembla que sigui allò que més el neguiteja en aquests moments. Més aviat tem el desengany provocat pels errors en les pròpies files polítiques. “L’estat sap que ara aquest és el tema, aquí ho volem tot, i tot al mateix temps, això és de nens de casa bona, malcriats. Ara no podem resoldre tots els problemes i a més aconseguir independència. Jo tinc només un objectiu”.

El seu raonament segueix aquest fil: si al final els partidaris de la independència no són suficients, no serà un gran fracàs, simplement haurà estat un gran intent que quedarà com una base molt sòlida del país; si al final són molts, però l’estat és molt hostil i les portes de la Unió Europea no estan prou obertes, es gestionarà el factor temps, i es relativitzarà la pressa; ara, si s’avorta perquè Catalunya, la política, s’entén, no tingués l’habilitat de fer les coses com s’han de fer quan et proposes un objectiu d’aquesta magnitud, aquesta singularitat, aleshores seria un desastre sense pal·liatius. “No té sentit fer determinats plantejaments si després la majoria social del país no els comparteix; això és el sentit del referèndum, això és el que ha passat a Escòcia, no?”. En aquesta afirmació radica la diferència més rellevant amb els fulls de ruta dels seus socis polítics i civils, partidaris, amb diferents matisos, de cremar algunes etapes.

En tot cas, té molt present l’opció d’un Estat espanyol negant-se en rodó a fer cap aproximació, fins i tot una vegada comprovada l’eventual existència de la majoria a favor de la independència. “Arribarà el dia que és possible haver de fer una desconnexió legal, jurídica; ens hem de preparar per aquesta circumstància; ara, hem d’intentar evitar-la com un gran conflicte. Jo sempre seré partidari de la negociació, encara que comporti una mica més de temps, que no pas del trencament, si es pot evitar”. L’argumentació es fonamenta en una lògica física, geogràfica, cultural, geoestratègica que supera qualsevol decisió a prendre per part dels catalans. “Has de procurar fer les coses de tal manera que els espanyols sàpiguen que vols continuar convivint”.

“La negociació és fonamental i imprescindible, no només en l’esquema amb l’Estat espanyol, també en l’àmbit europeu; no ens podem quedar sols, fora d’Europa; no hi haurà una independència reconeguda sense negociació. Altra cosa és què passa després de la negociació. En el futur no es pot descartar que ens l’hàgim de tornar a jugar”. En aquest demà, jugar-se-la voldria dir cridar a la desobediència civil. Afirma que es fa difícil pensar amb precisió en aquest instant, sense conèixer abans la consistència de la majoria social. Apunta una solució seguint la mateixa fórmula del 9-N: “determinació i astúcia”, un esquema de superació de les limitacions sense esberlar totalment la relació. “No em fa cap il·lusió arribar a aquest punt. Si el puc evitar, l’evitaré, no sé si ho podré evitar; però si volem arribar a formar part del club d’estats del món, hem de saber que això requereix una determinada actitud”.

Assegura que no ha imaginat mai, ni remotament, ser el president de la proclamació de la independència, tampoc ser el president que cridés els catalans a la desobediència a la legalitat vigent. La primera opció se li representa com un somni. La segona, com un malson, interpretat amb certa resignació: “... si xoquem amb l’estat, que no només no ens reconeix sinó que ens nega una mica d’aigua i d’aire per respirar, si no estem disposats a agafar les armes, i no formem part d’un estat que per ell mateix deixarà d’existir, si no podem negociar...”

La vida, afirma, sempre són alternatives. “Quina és l’alternativa al que s’està fent ara a Catalunya? El que estem conduint com a país està ple d’entrebancs; d’acord, i quines serien les dificultats d’una política diferent? És difícil construir la independència si l’estat al qual pertanys no t’ho permet. Sí, senyor, és difícil; i l’alternativa?, administrar l’autonomia, conformar-nos amb la recentralització, a trobar-nos cada vegada més problemes per defensar la immersió lingüística, per fer acció exterior...”.

Aquest text forma part del llibre 'El tigre sobiranista', que editarà Proa al mes de març.