L’heroi babau

El paper de Siegfried, per durada, per extensió del registre, és potser el paper wagnerià més dur i exigent per a un tenor. Un paper terrible. Que en l'estrena d'un Siegfried s'avisés abans de començar la funció que el tenor anunciat no podria cantar i que en lloc seu ho faria el tenor que s'alternava amb ell en les set representacions del títol, va disparar totes les alarmes. L'anunci, i això diu molt a favor seu, el va fer, des de l'escenari, amb la sala plena, assumint la responsabilitat i el risc de brega –que no es va produir– la mateixa directora artística del teatre, Christina Scheppelmann.

Stefan Vinke, en substitució de l'anunciat Lance Ryan, se les va veure amb Siegfried, l'heroi babau, el “ximple útil” manipulat per Wotan, Alberich i Mime en benefici dels seus interessos i que en la producció vista al Liceu és presentat en el gest i comportament com a especialment babau, com un talòs rude i agressiu. El timbre de Vinke potser no és gaire bonic i la projecció podria ser millor, però l'home va aguantar com un valent i sense defallir les cinc hores de representació cantant constantment sobre un orquestra molt nodrida. El seu Siegfried no serà històric, però és important i bo.

Comparats amb el babau, tots els altres papers semblen fàcils, però no ho són en absolut. Peter Bronder va estar magnífic de veu i gest en un Mime que la dramatúrgia presentava, encertadament, com un histèric. Wotan va ser interpretat per Albert Dohmen, la tessitura del Wotan de Siegfried, més central, li convé més a Dohmen que la del Wotan de Die Walküre que va cantar al Liceu l'any passat. Dohmen va estar exacte en el personatge i molt capaç vocalment. Alberich canta poc a Siegfried, Jochen Schmeckenbecher va resultar convincent en el paper. Andreas Hörl va estar bé en Fafner, el drac. Disposar de la veu fosca, impressionant d'Ewa Podles en el paper d'Erda, va ser un luxe.

La rossa Brünnhilde només canta l'última mitja hora, però l'escena és de categoria, duríssima. Iréne Theorin, la Brünnhilde de l'any passat, va tornar a estar imponent.

La producció de Siegfried, provinent de l'òpera de Colònia, està signada escènicament per Rober Carsen, és cuidada i minuciosa en la direcció de personatges, visualment és bellament lletja i conceptualment torna a l'ambient de greixum i brutícia que ja s'anunciava en, Das Rheingold, el pròleg de la Tetralogia, presentat fa dues temporades. L'acció es desenvolupa en un món postindustrial, brut i en decadència ple d'escombraries i arbres trinxats, resultat d'una sobreexplotació irresponsable de la natura. Una visió, una lectura absolutament pertinent del cicle de L'anell dels nibelungs.

Josep Pons va estar molt bé en la direcció orquestral i encara va millorar les prestacions de l'any passat a Die Walküre. Aquest Siegfried és, fins avui, el seu millor Wagner. Pons va dedicar atenció als detalls, va ajustar gairebé sempre i això en Wagner és sinònim de subjectar, el so orquestral a les necessitats de les veus. L'orquestra va millorar notablement en les seves prestacions, especialment en els metalls, tan importants en Wagner i sobretot importants a la Tetralogia. Només al final van aparèixer alguns desajustaments, resultat, probablement, de la fatiga.