Una mirada a l’estil de Lauren Bacall

La seva mirada era seductora i desafiadora. Era la mirada del cinema negre, de l'època daurada de Hollywood. A Lauren Bacall li deien The Look (La mirada) per aquella forma de mirar –barbeta baixa, ulls cap amunt– amb la qual conquistava homes i espectadors. En un joc de paraules, que fa referència a aquests ulls i al seu estil personal i també únic, The Look és ara el títol d'una exposició al Museu del Fashion Institute of Technology a Nova York que ret homenatge a l'actriu com a icona de moda i musa de dissenyadors.

La foto que Louise Dahl-Wolfe li va fer a Bacall davant de la Creu Roja amb mirada encara malenconiosa, quan es deia Betty Joan Perske i tenia només 19 anys, obre l'exposició. Diana Vreeland, la gran editora de Harper’s Bazaar, va portar aquesta imatge de l'actriu a la portada de la seva revista que la dona de Howard Hawks llegia sovint i la resta va ser una història de xiulades, somni etern i un romanç de cinema amb Bogart.

Durant tots aquells anys de carrera, des dels seus primers passos com a model a Nova York fins a convertir-se en diva de Hollywood i el seu retorn a la Costa Est per pujar als escenaris de Broadway, Lauren Bacall va depurar un estil senzill i personal, còmode i sensual, que ara es resumeix i s'exposa en una dotzena de peces de vestuari, escollides pels alumnes del Fashion Institute of Technology entre les més de 700 que l'actriu va donar a aquesta institució entre el 1968 i el 1986 –i es poden veure allà en un iPad–. La mateixa Bacall havia donat l'aprovació a aquesta mostra mesos abans de morir l'agost passat a Nova York als 89 anys.

“Bacall tenia un aplom envejable que expressava en el seu estil personal”, explica Christina Frank, alumna del FIT i una de les comissàries de l'exposició. “Portava la roba d'una manera tan informal i despreocupada que donava a la peça un atractiu instantani. Era igual l'època, ella barrejava feminitat clàssica i tall impecable amb la quantitat exacta de glamur”.

Bacall sempre va dir que amb Diana Vreeland va aprendre les seves primeres lliçons de moda. “Em vaig fixar en com vestia, que eren sempre les coses més simples”, deia sempre. Per això, la resta de la seva vida va preferir peces de tall net, senzill, fins i tot inspirades en el vestuari masculí. Com el vestit de pantalons i camisa de seda, d'Emmanuel Ungaro, que es veu a l'exposició; o els dos conjunts d'abric i vestit que Norman Morell, un dels seus dissenyadors de capçalera, li va crear per a La pícara soltera (1964) o per a un sopar informal.

“Des del dia que m'ho vaig poder permetre, vaig comprar massa”, va dir Lauren Bacall una vegada. Li encantava la roba. Era la primera a les desfilades de moda, encara que arribés a dir que l'avorrissin, probablement perquè gaudia més buscant en grans magatzems de descomptes, com feia a Loehmann’s quan era adolescent.

La majoria de les peces que es poden veure a l'exposició no pertanyen als anys quaranta, l'època amb la qual més s'associa l'actriu, sinó que són vestits i conjunts dels anys seixanta i setanta perquè així podien posar-los en context amb una de les aportacions més importants de Lauran Bacall a la moda: el programa de televisió que va gravar el 1968, Bacall and the Boys.

Els nois de Bacall eren alguns dels seus dissenyadors preferits, com Cardin, Marc Bohan, Saint Laurent o Ungaro, amb els quals es veu l'actriu en fotos i fragments d'aquell programa en el qual va lluir el vestit fúcsia de Cardin amb formes tridimensionals o el negre amb plomes de Dior que ara s'exposen en aquest recorregut a l'evolució d'una mirada seductora i desafiadora. Senzilla i còmoda.