Esperanza Aguirre sempre guanya

És el seu pitjor malson, i malgrat que ell té tot el poder, mai no pot dominar-la, almenys no del tot. Mariano Rajoy fa 10 anys que pateix els embats d'Esperanza Aguirre, que amb José María Aznar és el gran rival intern del president. Els marianistes l'han donat per morta moltes vegades, sobretot quan va dimitir el setembre de 2012, però ella sempre reviu. Ara els fidels de Rajoy estaven convençuts que Aguirre, amb dificultats més que probables per governar l'Ajuntament de Madrid i ja sense el suport de la seva històrica mà dreta, Ignacio González, enfilava el camí de sortida definitivament derrotada.

El torcebraç és doncs definitiu i no es tracta del programa electoral o les llistes, sinó del poder en una de les comunitats més riques d'Espanya

Però ella s'ha regirat i ha col·locat la direcció nacional, i especialment María Dolores de Cospedal, en una posició impossible, segons analitzen en privat diversos dirigents: si crea una gestora a Madrid –alguna cosa que en un comunicat el PP ha deixat clar que no preveu– Aguirre no serà candidata i el PP tindrà un problema intern enorme. Si no la crea i deixa que ella segueixi manant, haurà quedat en ridícul perquè Aguirre ha deixat clar públicament que Cospedal l'hi ha demanat i ella s'hi ha negat. “Si muntes la gestora rebentes Madrid i si no la muntes deixes clar que mana ella”, resumeix un dirigent. És una batalla en la qual Aguirre guanya en qualsevol cas i la que queda més mal parada és Cospedal, artífex de l'operació per intentar recuperar el control del PP madrileny.

La presidenta del PP de Madrid fa mesos que està desanimada, fet inusual en ella. Volia ser candidata i sabia que això depenia solament de Rajoy. Esperava un comunicat: que va arribar a les 20.00 del divendres anunciant que seria la candidata. Un cop ho ha aconseguit, Aguirre ha tornat a ser ella mateixa i des del primer dia ha deixat clar que ella vol seguir controlant el PP de Madrid almenys fins a les eleccions. Això implica molt poder: influir o controlar –com va fer el 2011 col·locant fidels seus a Getafe o Alcorcón– les candidatures de les alcaldies clau i situar tots els seus partidaris en llocs importants. I això és el que Rajoy i Cospedal no volen.

El torcebraç és doncs definitiu i no es tracta del programa electoral o les llistes a l'ajuntament, com ella deia a la COPE per atacar figures com Manuel Cobo o Javier Arenas, sinó del poder en una de les comunitats més riques d'Espanya i en què es mouen més diners  en grans operacions urbanístiques i de tot tipus, no va ser l'epicentre del cas Gürtel en va. Després de l'ensurt inicial, Rajoy i Cospedal han intentat buscar una solució intermèdia: en un comunicat, el PP assenyala que Aguirre es va comprometre a deixar la presidència si arriba a ser alcaldessa. És a dir, ella aconsegueix controlar el partit almenys fins a les eleccions i col·locar els seus col·legues, com havia exigit aquest matí a la COPE. Després, accepta el que sembla una retirada però això sí, sempre que aconsegueixi l'alcadia, un nou centre de poder.

No és la primera vegada que Cospedal –encoratjada per Rajoy– i Aguirre mantenen aquest torcebraç. El 2012, quan va dimitir, Aguirre va dir que també deixaria la presidència del PP de Madrid perquè “això de les bicefàlies no m'agrada, l'hi deixo al PNV”. Però ella hi volia col·locar Ignacio González. L'entorn de Rajoy li va aconsellar plantar cara i fins i tot es va plantejar la possibilitat de vetar González com a president de Madrid. Rajoy, segons diversos dirigents, va contestar al seu entorn: no és possible, ells controlen el grup parlamentari, podríem proposar un candidat i que no sortís, massa arriscat.

Llavors va començar una altra operació: impedir que González aconseguís la presidència del PP de Madrid. Es va plantejar la possibilitat de col·locar algú fidel a Gènova com Pío García Escudero. Cospedal va trucar Aguirre. I ella, com el divendres, li va dir que no, que s'ho havia pensat millor i volia seguir com a presidenta. En veure que els fidels a Rajoy intentaven controlar el PP de Madrid, Aguirre es va fer forta. I va tornar a guanyar. Com sempre. Aquesta vegada sembla que després de les eleccions per fi deixarà pas al control del PP madrileny. Però amb ella, sobretot si es parla de poder, res no és definitiu. Ho ha tornat a demostrar.