La passió de González Ledesma

Francisco González Ledesma treballava intensament en la seva última novel·la, Peores maneras de morir, durant la tardor del 2010. Estava gairebé enllestida. Va decidir deixar-la reposar i acabar-la després del Nadal. Però l'1 de gener del 2011 va tenir un ictus. Va passar quatre mesos a l'hospital, i fins i tot va escriure un article per a aquest diari sobre la seva experiència, però ningú va tornar a pensar en la novel·la.

Va ser ell mateix qui es va plantejar acabar-la, i no tant per tancar una història començada sinó, sobretot, per complir amb l'editorial. Havia rebut una bestreta de Planeta i no volia fallar. Ell era així.

Amb l'ajuda de la seva filla Vicky li va posar el punt final i es va publicar el 2013. Peores maneras de morir és la novel·la més sentimental i furiosa de les protagonitzades per l'inspector Méndez. És un Ledesma pur, amb històries que s'entrecreuen, amb Barcelona com a gran protagonista, i amb el vell Méndez caminant pels carrers, sempre vestit de fosc, sempre amb llibres a les butxaques.

“Tots vivim mentre algú ens recorda”, va escriure a No hay que morir dos veces. Tenia raó.

Francisco González Ledesma, Paco per a tots, mort aquesta matinada a Barcelona, va néixer el 1927 al barri del Poble Sec de Barcelona, en una família republicana i de fermes conviccions que no ho va tenir fàcil durant la postguerra. Va ser un gran treballador tota la seva vida.

Als 21 anys va guanyar el Premi Internacional de Novel·la, creat per l'editor José Janés, amb Sombras viejas. La censura la va prohibir per “roja i pornògrafa”, com solia explicar l'escriptor. Però almenys va tenir el consol d'haver sopat amb Somerset Maugham, que va ser membre del jurat. Ledesma no va poder publicar a Espanya fins al 1977, amb el seu nom, ja que amb el seu pseudònim més popular, Silver Kane, va publicar més de 400 novel·les de l'Oest i policíaques. De vegades n'escrivia més d'una al dia, generalment de nit, i en solia publicar de tres a cinc al mes. Entre el 1947 i el 1966 va treballar a l'editorial Bruguera, on a més dels Silverkane, també va ser guionista de còmics com El inspector Dan, Doctor Niebla o Teniente Negro.

Es va graduar en Dret als 23 anys i va treballar com a advocat mentre estudiava Periodisme. Va deixar l'advocacia perquè li feia fàstic. “De vegades em tocava defensar gent que mereixia estar a la presó”. En canvi, va augmentar el seu interès pel periodisme des que un oncle seu el va portar a veure la rotativa de La Vanguardia. Va treballar primer a El Correo Catalán i després a La Vanguardia, durant 25 anys. El 1966 va ser un dels fundadors del Grupo Democrático de Periodistas.

En els últims anys, abans de l'ictus, va tenir molta activitat. S'ho passava bé

Es va treure una espina del pit quan va poder publicar el 1977 Los Napoleones, que havia escrit el 1964. Allà ja va deixar la seva empremta: Barcelona, sempre tan present en totes les seves novel·les, des del 1934 fins als anys seixanta.

El seu popular inspector Méndez va aparèixer com a personatge secundari a Expediente Barcelona (1983), i es va graduar a Crónica sentimental en rojo, que va guanyar el Premi Planeta el 1984.

Ens llega 10 novel·les i un llibre de relats de l'inspector Ricardo Méndez. De Las calles de nuestros padres a La Dama de Cachemira, El pecado o algo parecido, Cinco mujeres y media o No hay que morir dos veces, totes es caracteritzen per una excel·lent fusió de temes socials amb tots els requisits del gènere negre. Barreja històries i personatges que s'entrecreuen fins que formen una trama completa. La nostàlgia de la Barcelona que va ser, del seu barri, dels seus carrers, la crítica sempre present a la burgesia, en molts casos a la burgesia franquista, al poder i a la justícia o millor dit al funcionament de la justícia són altres constants seves.

Méndez és un vell policia nacional que ve del franquisme, creat a partir de quatre policies que va conèixer i va tractar Ledesma. L'inspector viu en un petit apartament davant de les Drassanes amb vista a un pati interior i ple de llibres. “Sóc un policia amb passat però sense futur”, afirma. Està adscrit a la comissaria de Nou de la Rambla, on ara hi ha noves instal·lacions dels Mossos d'Esquadra. És compassiu amb certs delictes i delinqüents, i implacable amb pederastes i violadors. No obeeix als seus caps i creu en la justícia del carrer. Li agraden les dones, però a distància, i sovint és una mica masclista. En les dues últimes novel·les té mòbil però gairebé no el sap fer servir.

González Ledesma, el mestre, va escriure més llibres, a més dels de Méndez. Sota el pseudònim d'Enrique Moriel va publicar La ciudad sin tiempo i El candidato de Dios. Una menció a banda es mereix Historia de mis calles (2006), el millor llibre per conèixer Ledesma. És la memòria del mateix escriptor i la de la seva ciutat. Aquesta ciutat per la qual sent tanta passió que de vegades l'odia. Per exemple, no suportava que el Barri Xino s'hagués convertit en el Raval. En aquests aspectes Ledesma s'assemblava a Manuel Vázquez Montalbán i Méndez a Carvalho.

L'escriptor va guanyar un munt de premis després del Planeta. El I Premi Pepe Carvalho, que es concedeix a BCNegra, l'Internacional RBA de Novel·la Negra, el Dashiell Hammett, el Ciutat de Barcelona… i fins i tot en dues ocasions el francès Mystère per dues novel·les traduïdes al francès.

Paco González Ledesma escrivia a màquina i els seus fills s'encarregaven de proporcionar-li les cintes, el correu electrònic no existia per a ell i tampoc el fax. Durant el temps que va col·laborar amb l'edició catalana d'EL PAÍS anava puntualment a la redacció a lliurar el seu article, saludar els col·legues periodistes i prendre's un cafè.

En els últims anys, abans de l'ictus, va tenir molta activitat. S'ho passava bé. Perquè un divertiment va ser escriure un nou Silver Kane, La dama y el recuerdo, només que aquesta vegada Kane es converteix en un dels personatges del llibre. Sí, es divertia i era a tot arreu. Els dissabtes prenent l'aperitiu a La Negra y Criminal, en presentacions de llibres, en jornades i taules rodones. El podies trobar a Gijón i també a l'Escorial. Sempre acompanyat de la Rosa María, la seva dona.

Aquesta intensitat es fa palesa en el seu últim llibre, Peores maneras de morir. És com si hagués volgut ficar-ho tot en aquesta novel·la: records de la República, de la Guerra Civil, el final de l'URSS, la bomba atòmica de Hiroshima, la crisi… i Barcelona. Era un home bo, honest i generós, encantador. “Tots vivim mentre algú ens recorda”, va escriure a No hay que morir dos veces. Tenia raó.