Debàltseve, la Grozni d’Ucraïna

Al centre de Debàltseve, desenes de persones seuen al voltant d'una taula de jardí. A sobre hi tenen els telèfons mòbils, alimentats per un embolic de cables i endolls connectats a un transformador veí. Amb els peus enfangats, els propietaris dels telèfons, cansats i amb aspecte descurat, esperen que s'acabin de carregar per tornar a casa seva, on estan sense electricitat, sense aigua, sense calefacció ni vidres i fins i tot sense sostre.

Aquesta és la realitat quotidiana de Debàltseve, segons es podia veure divendres en una visita a la localitat ferroviària que els insurgents prorussos van acabar de conquerir el 18 de febrer. En teoria, des del 15 estava vigent l'alto el foc acordat a Minsk (Bielorússia). Les forces lleials a Ucraïna van dominar Debàltseve des de la fugida de les milícies prorusses a mitjans de juliol. Però els secessionistes van culminar amb èxit el setge iniciat el 19 de gener i tornen a controlar el centre ferroviari.

En el setge de Debàltseve, Ucraïna ha patit un cop important: 2.971 soldats es van escapar; 128 van ser ferits; 107, capturats, 19 van desaparèixer i 18 van morir, segons dades de Kíev del 23 de febrer. “Això és una guerra de debò i encara hi ha cossos als boscos”, explica Víktor Gonxarov, un coronel jubilat que el 1968 va participar en la invasió soviètica de Txecoslovàquia. “Això ha estat molt pitjor. Em fan pena aquests joves que lluiten en cada bàndol”, afirma.

El paisatge en ruïnes de Debàltseve recorda Grozni el 1996, durant la guerra de Txetxènia, i supera Tskhinvali, la capital d'Ossètia del Sud, després de la guerra entre Rússia i Geòrgia del 2008. Edificis esfondrats, rebentats, cremats, amb forats fets per les bales, ferros retorçats, vidres fets miques i enderrocs a tot arreu. És molt probable que sota la runa encara hi hagi cadàvers, assenyala un metge.

“Estàvem atrapats. Disparaven des de tot arreu”, afirma Gonxarov, que va passar un mes al soterrani i, ara, amb l'ajuda de la seva dona, repara el que queda de casa seva. Els Gonxarov viuen al carrer Krasnaia i, juntament amb els veïns, van obrir esvorancs entre hort i hort per construir un corredor d'emergència. El matrimoni no vol acollir-se amb els fills residents a Kíev. “Ens traurien les poques coses que tenim aquí. Robaven els d'abans i roben els d'ara”, afirma el Víktor, mentre a la perifèria els artificiers fan explotar les mines abandonades.

Uns 3.000 soldats de Kíev van fugir de la localitat al final del setge prorús

Els insurgents, que al juliol no van poder retenir la ciutat, han tornat més ben equipats i en una operació coordinada entre les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk (RPD i RPL), expliquen uns joves que diuen que s'han amagat mentre el poble va estar sota l'administració de Kíev.

A Debàltseve, abans de la guerra, hi vivien 25.000 persones, que majoritàriament van ser evacuades. Ara, els habitants surten dels amagatalls on s'han refugiat i d'altres tornen a poc a poc. “Fem visites a domicili i encara hi ha gent traumatitzada que té por d'obrir-nos”, afirma el doctor Maurice Negre, de Metges Sense Fronteres (MSF), que va arribar amb el seu equip el 21 de febrer. A la ciutat, calcula, deu haver-hi unes 5.000 persones i el nombre augmenta.

De Donetsk a Debàltseve hi ha 75 quilòmetres, però, per seguretat, els civils prefereixen una ruta de gairebé 170. Pel camí, desfila una caravana de vehicles procedent de la frontera amb Rússia, amb prop de 60 camions marcats amb la inscripció Ajuda Humanitària de la Federació Russa i 21 cisternes de cru. A la zona secessionista la gasolina escasseja, i la que hi ha no para de pujar de preu.

Les restriccions al transport des del territori controlat per Kíev revaloritzen la frontera russa i la importància del tren per als insurgents. En comptes de camions que salten sobre la carretera deformada per les bombes i cisternes de 20 tones de capacitat mitjana, el tren pot portar contenidors de gran capacitat. A uns 10 quilòmetres de Debàltseve, travessem el que queda d'un pont, que passa sobre la via del tren, en part malmesa. Els insurgents no han restablit encara el transport ferroviari amb Rússia.

Als accessos a Debàltseve encara hi ha restes dels combats: tancs carbonitzats, restes de municions, roba militar i fins i tot una lleugera pudor de matèria orgànica en descomposició. Davant el local de repartiment d'ajuda humanitària els civils formen una llarga cua per rebre menjar, aigua, pa, peces d'abric i altres objectes bàsics. Es reparteixen mantes i espelmes. Entre les caixes marcades amb les sigles d'Unicef i la Creu Roja Internacional passeja una dona amb roba camuflatge. Es diu Zhana i explica que ha vingut des de Kíev per lluitar des del bàndol dels insurgents. “El meu fill, que és estudiant, creu que sóc aquí fent d'infermera”, afirma, mentre recull menjar per als seus soldats “a la primera línia del front”.

Un grup de nois pregunten si és veritat que el cap del Govern rus, Dmitri Medvédev, va prometre finançar la reconstrucció de Debàltseve. Els joves critiquen Kíev i els seus representants i es crispen quan la Tatiana, treballadora en una empresa dels ferrocarrils afirma que, amb l'arribada dels insurgents, “han desaparegut els nostres ordinadors”.

Entre els uniformats que circulen per Debàltseve hi ha els cosacs. Un d'ells, que es presenta com a Nikolai Paixkovski, diu que entre les seves missions hi ha la de detectar la presència d'“agents d'Ucraïna” vestits de paisà.

La clínica de Debàltseve té els vidres trencats, però la seva reconstrucció ja ha començat. El metge en cap, Valeri Lutsenko, admet que durant aquests mesos el personal sanitari va ajudar dos milicians ferits a fugir a Rússia. Dos milicians més van ser detinguts pels ucraïnesos quan van rebre l'alta. Ara, un d'ells ha tornat “viu, però amb una ferida sense cicatritzar”. De l'altre, no en saben res. “Això és una guerra civil”, diu el doctor.