Jordi Tardà, radiofonista, tintinòfil i activista cultural

"Paraula de Stone!" Una frase que durant molt temps ha tingut un significat molt especial en els ambients catalans del rock ja no tornarà a sonar amb la mateixa intensitat a les ones radiofòniques catalanes. El seu creador i defensor, Jordi Tardà, ha mort als 60 anys la matinada del diumenge al seu domicili de Mataró, ciutat en la qual havia nascut el 1955 i en la qual sempre va residir malgrat centrar la seva activitat més important a Barcelona.

"Paraula de Stone!", pronunciada amb la seva peculiar veu de nas, va ser sempre la rúbrica de totes les seves opinions rockeres i va servir de signe d'admiració per concloure tots els seus programes a Catalunya Ràdio i altres emissores del grup radiofònic de la Generalitat en les quals treballava. Jordi Tardà va ser dels primers a incorporar-se a aquesta emissora quan encara estava naixent. El seu programa "Tarda Tardà" s'ha emès ininterrompudament des de 1985, era a punt de celebrar trenta anys en antena, centrat sempre en primícies d'actualitat (Tardà era únic en això d'aconseguir primícies i exclusives) i en una gran quantitat de retransmissions de concerts que mai no s'havien editat en disc.

L'activitat radiofònica de Tardà, que havia començat la seva vida professional treballant a la productora de concerts de Gay Mercader, l'havia convertit en una icona del panorama musical català però probablement les activitats per les quals se'l recordi més siguin les relacionades amb el col·leccionisme primer al voltant del rock i de les seves estrelles i, en els últims anys, de la figura de Tintín. Amb l'ànima de col·leccionista irredempt Tardà va fundar des de Catalunya Ràdio la Fira del Disc del Col·leccionista de Catalunya, un esdeveniment que va començar de forma tímida a l'Hotel Orient de les Rambles barcelonines el 1985 i que va arribar a convertir-se en una de les fires de l'especialitat més concorregudes del món. Un certamen anual que tenia el seu punt àlgid en la subhasta que ell mateix dirigia i en la qual van ser venuts els objectes més dispars i increïbles, des de pèls de Beatles fins a banyeres d'ídols del pop, al costat de rareses discogràfiques difícils de localitzar.

Discutits problemes de gestió van acabar amb la fira el 2004, els comerciants del ram en van muntar una de nova que encara se segueix celebrant amb molta menys repercussió mediàtica, però Tardà no va tirar la tovallola del seu afany col·leccionista i es va llançar a l'aventura de crear el 2011, amb la seva pròpia i immensa col·lecció, un Museu del Rock situat al centre comercial les Arenes que tampoc va arribar a consolidar-se, probablement la mitomania rockera no aconsegueix a Barcelona el nivell d'altres urbs del planeta. El Museu del Rock va tenir una vida curta, poc més d'un any, i va ser, en realitat, la continuació d'una idea prèvia de cafè-museu que Tardà havia engegat anys abans al Port Olímpic.

Tardà s'havia convertit en una icona del panorama musical català

Sempre entre el col·leccionisme i la mitomania rockera Jordi Tardà havia publicat diversos llibres i una novel·la, La porta de l'infern, i, en aquests últims anys, havia destacat pel seu vessant Tintinòfil organitzant diverses exposicions, sempre amb material propi curiós i summament valuós, sobre la figura d'aquest heroi del còmic.