França es revolta contra les reformes d’Hollande i Valls

“Podré fer reformes?”, va preguntar Emmanuel Macron al president François Hollande quan l'estiu passat li va trucar per oferir-li la cartera d'Economia. La pregunta era clau. Les dues últimes dècades, tots els Governs francesos han promès importants canvis per modernitzar el país, però cap els ha posat en pràctica. Ho han impedit la gegantina classe política, els grups de pressió, els rendistes, els sindicats... Ara, l'Executiu que dirigeix Manuel Valls assegura que els farà “contra vent i marea”. No ha fet més que començar i les resistències sorgeixen per tot arreu, cosa que està esfilagarsant el partit governamental.

Els francesos estan a favor de les reformes, sempre que no els afectin a ells. “Les igualtats per a uns altres, els privilegis per a mi”, resumeix al seu despatx Madani Cheurfa, secretari general del Centre d'Investigacions Polítiques de Sciences Po. “Hi ha enormes resistències cada vegada més organitzades. Aquesta és una societat bloquejada, amb privilegis per a grups i professions que defensen l'statu quo en benefici seu, però no en benefici general”.

Per aquests motius, són els polítics els que exerceixen sovint la gran resistència. La reforma regional llançada l'any passat preveia la desaparició dels consells generals o assemblees provincials en les quals més de 4.000 polítics cobren sous mitjans de 3.000 euros. Al novembre, el Govern va rectificar i va anunciar que no desapareixerien aquests Parlaments. El Senat havia amenaçat amb el boicot. Un total de 96 dels 348 senadors són membres d'aquests consells. I 269 compaginen els seus escons amb altres mandats locals, provincials o regionals.

Els polítics són els més reticents a acceptar un aprimament de les estructures de l'Estat, malgrat que la despesa pública francesa frega el 57% del PIB, un dels més elevats del món. Entre altres raons, pel manteniment de les 36.700 comunes o Ajuntaments (el país amb més ens locals del món), les 13.400 mancomunitats, els 101 departaments o províncies amb els seus respectius consells generals o assemblees i les 22 regions —seran 13 l'any que ve— amb els seus consells regionals (1.757 càrrecs), a més de l'Administració central.

Des que Macron va anunciar a final de l'any passat la seva Llei d'Activitat, s'han llançat al carrer a protestar tots i cadascun dels col·lectius afectats: farmacèutics, notaris, advocats, autoescoles, empresaris... La norma, tot i això, inclou reformes tímides per eliminar frens a l'activitat econòmica. Amplia de cinc a 12 diumenges a l'any l'opció d'obertura de comerços, facilita la instal·lació de noves notaries, simplifica la creació d'empreses de transport de viatgers per carretera o escurça el temps per aconseguir el permís de conduir.

La reacció més virulenta ha estat, novament, en l'àmbit polític. Tot el centredreta, comunistes i 40 diputats socialistes (de 288, un menys que la majoria absoluta) van formar una estranya aliança en contra de la norma que intenta modernitzar l'economia. Davant el perill de perdre la votació, Valls va aprovar la norma per decret.

Jean-Marc Germain, líder dels diputats socialistes rebels, declara a aquest diari que “és necessari” fer reformes, però “progressistes; no reaccionàries”. Opina que ampliar la jornada laboral en diumenge comporta “una liberalització del mercat de treball” que ell rebutja. “Beneficia els consumidors, sí, però no els treballadors”. I proposa altres fórmules. Per exemple, que l'impost de societats “sigui modulat en funció del seu comportament: baix si els beneficis es reinverteixen a les empreses i elevat si es destinen a dividends”. “O sigui, reformes que reactivin l'economia i no les finances”, agrega.

Però les resistències s'estenen a tots els sectors afectats per una reforma o una altra. És el cas ara de les professions regulades que, com les de notari o procuradors, impedeixen l'accés de competidors joves al sector i cobren unes taxes desorbitades. “Sempre hi ha grups d'interès defensant els seus privilegis”, argumenta per telèfon un dels assessors propers a Macron. Les resistències es deuen “a la mateixa estructura de la societat francesa”. “Hi ha cossos intermediaris, hi ha corporativisme en gran part de professions, als sindicats, a la patronal... El corporativisme impedeix les reformes.”

Yves treballa en una gran llibreria a la plaça de Ternes, a prop de l'Arc de Triomf, i es mostra molt suspicaç davant la possibilitat de treballar els diumenges: “Si no s'accepten condicions més liberals, et consideren subversiu. Vull fer la meva vida els diumenges. En molts casos hi haurà pressions per treballar. I, per descomptat, si alguna vegada tinc nens, m'hi resistiré”.

“Liberal”, “complot ultraliberal” són els termes més usats des de l'esquerra i els sindicats per frenar les reformes. I, tot i això, no hi ha un sol economista o expert que no asseguri que França s'enfonsarà definitivament si no modernitza les seves estructures. L'economia està estancada, la desocupació creix des del 2007 (amb un petit parèntesi el gener passat), el deute s'aproxima al 100% del PIB, el dèficit supera el 4% i cada any tanquen més de 60.000 empreses, la majoria petites o molt petites. La sisena potència mundial i la segona de la zona euro no veu la llum al final del túnel.

Malgrat les contínues pressions de Brussel·les, Berlín i els organismes internacionals, les grans reformes no arriben. Les resistències i rebutjos a les fins ara petites auguren conflictes sense fi si se'n plantegen d'altres de més importància que l'Executiu ja suggereix, com la reforma laboral, l'assegurança d'atur o la de les pensions. “Tinc gasolina per seguir”, va afirmar Valls després del decret de la llei Macron, per insistir que, malgrat tot, la seva “missió” és “reformar, modernitzar”, i que continuarà fent-ho “fins al final”. Els potencials afectats afilen els ganivets. Els sindicats preparen una gran protesta nacional per al 9 d'abril.