Danys col·laterals

La Margarida obre la porta amb ulls il·lusionats, vingui, vingui, diu, i gairebé de la mà em porta pis endins fins a una sala plena de llum que s’obre a una terrassa pletòrica de plantes. “I volen que visquem en un piset que no té ni balcó. Sap les hores que passem aquí?”, pregunta, retòrica, i sospira. “Quan vaig saber que la casa havia d’anar a terra, vaig tenir una depressió molt greu”, afirma. El marit, el Joan, calla perquè no li agraden les trifulques, ell es dedica a pintar uns quadres finíssims que semblen gravats i que omplen les parets de la casa. Té l’estudi en una habitació més petita, tota per ell, on es veu de seguida que és feliç. Aquest àtic és molt gran, ben construït, i després de viure-hi més de cinquanta anys els estadants se l’han fet a mida, han arreglat els banys i la cuina, tot està pintat, net, polit, una delícia.

El drama d’aquests pisos, dues finques sòlides plantades sobre el carrer d'Entença del barri de les Corts, és que estan dins de l'illa en què hi havia la colònia Castells, que està en fase avançada de desaparició. Els veïns, en algun moment la van defensar com a part d’una memòria fabril que ja no té gaire sentit. Primer va desaparèixer la fàbrica, que feia vernissos, i ara només queda un retall del barri dels treballadors, casetes baixes que no tenien ni quarto de bany. Encara n’hi ha un sector en peu, esperant que s’acabin els pisos que reallotjaran els estadants legals –perquè hi havia hagut okupes—, que compten els dies per tenir un habitatge com cal. Els pisos públics s’estan construint a l’altra banda del carrer d'Entença.

La colònia va quedar sentenciada pel PGM, el pla general del 1976

La Margarida m’insisteix perquè baixem al pis de sota, on viuen l’Emili i l’Àngels, perquè com que són una mica més joves, diu, tot és més modern, i en efecte el pis fa goig. La llum entra a cabassos i il·lumina mobles de disseny i ornaments d’una elegància pràctica i viscuda. L’Emili explica amb claredat el problema. La colònia va quedar sentenciada pel PGM, el pla general del 1976 que va fer un esforç per posar zones verdes en una Barcelona atapeïda fins al caramull. L'illa vasta i poc construïda era molt llaminera. El PERI, que és el desenvolupament concret del sector, va arribar anys després i encara va trigar a posar-se realment en marxa. Algunes persones de la colònia van plorar davant del Districte –jo ho he vist—perquè s’activessin els trasllats, cansades de rates i humitats i misèria. No tothom, però, estava content: el PERI obliga a buidar l'illa de cases sencera.

Si preguntessin als veïns d’aquestes dues finques, el 90% s’hi vol quedar

Una illa que té, sobre dos carrers, un perímetre d’edificis bastant precaris, prescindibles segurament, amb l’excepció d’aquestes dues finques assentades sobre el d'Entença, d’una gran qualitat. Just al costat, paret per paret, s’està construint una promoció de pisos de luxe, amb piscina i solàrium, i a continuació una escola especial, en un edifici que s’ha fet en un tres i no res, com prefabricat. L'Emili no calla: “L’Ajuntament va ser molt hàbil posant tothom en un mateix sac, els de les casetes i nosaltres, de manera que quan es posava a votació el PERI, sempre guanyava l’acceptació. Si preguntessin als veïns d’aquestes dues finques nostres, el 90% s’hi vol quedar. Són gent gran, pensionistes, que hi han viscut tota la vida”, explica.

“Estem parlant d’urbanisme democràtic?”, pregunta. “Doncs jo t’ho explico: es tracta de fer-nos fora per poder fer més pisos de luxe. Tenen dibuixat el projecte d’un altre bloc. Més piscina i solàrium. I amb la plusvàlua, pagar el cost del reallotjament de la colònia. Però nosaltres diem que no es pot pagar l’arranjament amb el dret d’uns veïns espoliats. Fer-nos fora no respon a l’interès general”, s’indigna. Les dues finques són de lloguer, havien estat de protecció oficial i ara són propietat d’una empresa que té la seu en un dels àtics afectats. Un tomb per Google m’informa que l’empresa pertany a un fons d’inversió, una sicav de Madrid. Mala peça al teler, perquè la propietat rebrà una suculenta indemnització, diuen que ja pactada, i tindrà un interès nul a defensar cap dret dels veïns. La Margarida interromp per dir que fa anys el periodista Huertas Clavería va fer un article sobre el tema. “L’especulació verda”, era el títol.

Els pisos continuen sent de lloguer, un lloguer ara mitjà, i han estat recentment rehabilitats, cosa que sorprèn perquè les finques afectades en principi no poden fer obres grosses. “Però és que estaven en risc, perquè hi havia aluminosi. Es van canviar les bigues i es va fer la façana”, precisa l’Emili. “Ara, és clar, els dos edificis valen més”, fa notar. “Fer-nos fora és legal, però no és legítim. Aquí mateix a la cantonada hi ha el menjador social del barri. Ens podem permetre enderrocar pisos sòlids per posar-hi veïns de luxe? Marxeu pensionistes de merda que necessitem aquest espai pels rics? Algú de l’Ajuntament anterior va parlar de fer en aquest carrer una “milla d’or”, i sí, és això el que volen”. De moment, els veïns de les dues finques, organitzats, volen guanyar una primera batalla. “Que ens deixin tranquils fins a la tercera fase de reallotjaments, la qual cosa ens donaria una mica de temps per viure a casa nostra i per moure’ns”. Ho plantejaran a totes les formacions abans de les elecccions municipals, i segons la resposta decidiran el vot.

Trias em va prometre que si era alcalde no ens tiraria a terra la casa

“Trias em va prometre que si era alcalde no ens tiraria a terra la casa. Vindré a prendre cafè a la seva terrassa, em va dir”, recorda la Margarida. No ha vingut. Tots ells saben que són danys col·laterals d’una operació decidida en un despatx en una altra punta de la ciutat. “Els vam plantejar alternatives, però tot està molt decidit”, rebla l’Emili. Malgrat que el destí sembla haver-los passat per sobre, tenen esperances. I és que al seu pis, l’Emili i l’Àngels s’han arreglat una saleta de veure la tele en una habitació interior; és un racó entranyable, càlid com pocs, que mai no tindran en el pis que els volen assignar, tan petit i que sobretot “no serà mai el nostre”.