Poroixenko acusa Rússia de les morts de Maidan d’ara fa un any

Ucraïna rememora la sagnant culminació del Maidan de Kíev, la revolució que durant tres mesos va mantenir en escac el president Víktor Ianukòvitx. Prop de 100 persones (hi ha divergència sobre la xifra exacta) van morir en enfrontaments amb les forces antidisturbis al centre de Kíev o en diversos incidents relacionats amb les protestes.

Els “herois de la centúria celestial” són homenatjats aquesta setmana davant de l'Ajuntament i a la plaça de la Independència de la capital d'Ucraïna. Divendres, el president Petró Poroixenko va dir que el sacrifici de Maidan inspira els que lluiten a l'est del país. “S'enfronta a nosaltres un poderós enemic, molt més poderós i per desgràcia més ben armat. Des de fa anys té plans per atacar-nos i per això ha preparat el seu exèrcit i ha format una cinquena columna dins del nostre país”, va afirmar a la plaça.

Poroixenko va dir que Vladislav Surkov, assessor del president Vladimir Putin, “havia dirigit l'organització d'un grup de franctiradors estrangers” a Maidan i va assegurar tenir el testimoniatge d'oficials de cossos d'intervenció especial i també “enregistraments de les converses telefòniques privades de Ianukòvitx amb representants d'organismes militars i de seguretat de Rússia”. Rússia nega la intervenció de Surkov en els incidents.

Maidan ha deixat un record amarg per la sang vessada i per ser l'origen de la cadena dedaltabaixos que ha patit el país des d'aleshores. L'últim episodi de la guerra a l'est, la derrota de Debàltseve, feia mal els assistents a la cerimònia de divendres. “Europa no hauria de cedir al xantatge de Putin, que li fa pensar en la possibilitat d'una tercera guerra mundial. Putin no és un suïcida. Si li donessin un cop de puny fort d'una vegada es contindria, però ningú s'hi atreveix”, deia Stepán Jmara, un exdiputat i dissident empresonat en l'època soviètica. Al seu al voltant, diversos militars ja jubilats expressaven desencantament davant la “covardia”, la “indiferència” i la “hipocresia” d'Europa.

Paradoxalment, Europa va ser la idea que va desencadenar el Maidan, quan Ianukòvitx es va negar a signar l'acord d'Associació amb la UE al novembre de 2013. Després, quan la policia va reprimir els estudiants la nit del 29 al 30 de novembre, Maidan va fer un gir per concentrar-se en l'oposició a Ianukòvitx, identificat amb una corrupció insuportable.

Fins ara, la investigació oficial no ha determinat les responsabilitats per la violència a Maidan. En comptes d'informes rigorosos i judicis reals, les autoritats ucraïneses fan declaracions polítiques en què responsabilitzen Rússia de la tragèdia i tendeixen a ignorar l'existència de l'altra Ucraïna, la que no es va identificar amb Maidan per estar orientada cap a Rússia i Ianukòvitx. A l'abril, Kíev va emetre una ordre de crida i cerca contra Ianukòvitx, l'ex-primer ministre Mikola Azàrov i altres membres del seu Govern, avui refugiats a Rússia. Moscou ha indicat que les sol·licituds d'extradició no seran concedides. I en ocasió de l'aniversari, Ianukòvitx va reaparèixer a la televisió russa per dir que desitja tornar al seu país quan pugui.

Hi va haver 36 morts i 80 ferits

Les primeres tres morts de Maidan es van registrar al gener, però el balanç més sagnant es va produir els dies 18, 19 i 20 de febrer. Aquells dies, Maidan necessitava de nous impulsos per mantenir-se i els activistes van planejar una “marxa pacífica” cap al Parlament, segons la periodista ucraïnesa Sonia Koixkina, autora de la primera investigació sistemàtica sobre aquells fets.

La marxa es va transformar en un intent d'assalt que va ser repel·lit amb granades per les forces d'intervenció, les Berkut. Hi va haver 36 morts i 80 ferits entre el 18 i el 19 de febrer. L'endemà, altres 53 morts, entre els quals quatre agents del Ministeri de l'Interior. A Kíev s'havien concentrat aquells dies 11.000 agents d'ordre públic, tot un exèrcit. Mal allotjats, mal alimentats, exposats al fred durant dies, aquells homes van contribuir després a avivar el descontentament, quan van tornar a les seves casernes d'origen, a Crimea, a Lugansk o a Donetsk.

El 20 de febrer van actuar els franctiradors, explica Koixkina. Pertanyien a diferents cossos especials dels serveis d'Interior i seguretat d'Ucraïna i el 14 de febrer els havien donat bales de combat i l'ordre de disparar, si els agents que contenien el Maidan eren desallotjats de les seves posicions, la qual cosa va passar quan els manifestants van passar a l'ofensiva i els Berkut van retrocedir de manera caòtica.

Koixkina, que assenyala que els documents que acompanyaven les accions de l'autoritat durant el Maidan van ser destruïts, assegura que grups del Servei Federal de Seguretat de Rússia van venir tres vegades a Kíev. En concret, cita una visita de 27 funcionaris, del 13 al 15 de desembre, una altra de sis, del 26 al 29 de gener, i una última de set persones del 20 al 21 de febrer. “Apareixien després d'un punt culminant de la tensió, després dels intents de dissolució dels manifestants, estudiaven i analitzaven la situació”, afirma.

Després del desenllaç de Maidan, els visitants van tornar a Moscou i pocs dies més tard, la nit del 26 al 27 de febrer ja estaven ocupant el Parlament i la seu del consell de ministres a Simferopol (Crimea), afirma Koixkina. Aquesta nit, el president Ianukòvitx i els seus col·laboradors més propers brindaven a l'hotel Ukraina de Moscou, explica la periodista. Van arribar des de Crimea, en un buc de la flota del mar Negre, després que Ianukòvitx abandonés la seva residència de luxe als afores de Kíev la nit del 21 al 22 de febrer. Primer va ser a Khàrkiv i després a Donetsk, on Rinat Ajmétov, l'home més ric de Rússia, el va acollir i li va aconsellar que dimitís. En adonar-se que el seu propi feu no li donava suport, Ianukòvitx es va enfonsar.