Com hem arribat a això i la fi del peix al cove

Agafeu una minoria independentista ben organitzada i mobilitzada al voltant d'un eslògan d'aparença democràtica impecable com l'anomenat “dret a decidir”. Sumeu-li una crisi econòmica que porta a la desesperança bona part de la població i tapona l'horitzó de les generacions joves. Afegiu-hi falta de reacció del Govern central i obtindreu un còctel explosiu fet de desafecció a Espanya, creença que l'Estat els maltracta i roba i recerca d'una sortida en fugida cap endavant cap a la independència. El procés es va desencadenar el 2003, en un moment en què la reivindicació autonòmica no era a l'agenda política i ni tan sols figurava entre les preocupacions ciutadanes. El president de la Generalitat d'aleshores, Pasqual Maragall, es va lliurar a promoure un nou Estatut, convençut que el procés li donaria la majoria absoluta i portaria a reconfigurar l'Estat de les autonomies.

Onze dies després que els catalans aprovessin l’Estatut, el PP el va recórrer

Fora de la llàntia, el geni sobiranista va resultar menys domable i manejable del que s'esperava.  En l'afany per assentar el procés, el president Rodríguez Zapatero va prometre públicament que respectaria el text que aprovés el Parlament de Catalunya, i d'aquesta manera va obrir entre els partits catalans la licitació per quin es mostrava més sobiranista. Les costures del sobrefilat jurídic que l'exmagistrat del Tribunal Constitucional Carles Viver Pi-Sunyer havia realitzat per encàrrec del Govern català amb el delicat propòsit de casar l'esborrany estatutari amb la Constitució –i obrir una via de reforma interpretativa de la Carta Magna–, es van desfer completament a resultes de la competició oberta entre els partits. I el resultat va ser una gasòfia de difícil digestió jurídica que ni tan sols després que li passés el ribot el Parlament espanyol va poder superar les barreres constitucionals.

El llarg camí judicial va estar esquitxat de despropòsits i iniciatives incendiàries, com la campanya anticatalana de boicot i recollida de signatures empresa des de les files i mitjans del PP. Onze dies després que els catalans confirmessin el Estatut –amb l'elevada abstenció del 50,59%–, el PP va interposar un recurs d'inconstitucionalitat que va prosperar quatre anys més tard en la sentència que va anul·lar part de l'Estatut. La decisió, dictada quatre anys més tard, va caure com una bomba. El procés de radicalització nacionalista feia temps que escalfava motors i molts ciutadans van considerar que era inadmissible que els jutges anul·lessin un Estatut aprovat en referèndum per la població, i van interpretar que la via de la reforma havia quedat clausurada. Es va tancar així la perllongada etapa pujolista de la negociació i el mercadeig bilateral del peix al cove –caracteritzada pel suport nacionalista a la governabilitat de l'Estat a canvi de concessions autonòmiques–, i es va inaugurar la fase de l'eclosió independentista mobilitzadora i “terra incògnita”. Què hem de fer?

La independència sense contingut no condueix a res Carme Valls

“És urgent obrir el debat a Catalunya i a tot l'Estat sobre els avantatges que suposarà per a tots convertir-nos en Estat federal”, proclama Carme Valls, vicepresidenta de Federalistes d’Esquerres. La presidenta de la Taula del Tercer Sector, Àngels Guiteras, abunda en la necessitat d'una reacció general. “Hem d'assegurar-nos que la fórmula sigui un guanyar i guanyar per a tots i no un perdre i perdre com fins ara. Tothom ha d'aclarir els seus projectes. El PIB puja i les desigualtats augmenten. La independència sense contingut no condueix a res”, recalca. Encaixar Catalunya en una Espanya refundada implica, segons Joaquín Tornos, catedràtic de Dret Administratiu per la Universitat de Barcelona, una reforma constitucional que actualitzi i renovi la legitimitat del text elaborat fa 35 anys. A més de la formació d'un Senat inspirat en el model alemany, la nova Constitució hauria de recollir, segons el seu parer, el repartiment de les competències autonòmiques i el principi d'ordinalitat per reduir l'alt grau de confusió i conflictivitat que hi ha. “S'han de reduir les legislacions compartides i regular els mecanismes de col·laboració en la Conferència de Presidents Autonòmics i en les Conferències Sectorials”, indica.

Eliseo Aja posa al seu torn l'accent en la creació d'un sistema federal integrador que busqui el compromís de les autonomies en les lleis bàsiques i permeti la seva participació a Europa a través del Senat. “S'ha de resoldre el problema que per a la llei catalana l'única llengua vehicular és el català i per a l'espanyola ho són el català i el castellà. La clau és que el concepte de nació no sigui excloent”, subratlla. L'economista i antic secretari general de Medi Ambient de la Generalitat Ricard Fernández Ontiveros afegeix a això el ple respecte a la normalització lingüística, “que no va ser”, destaca, “una imposició dels catalanoparlants”. Vist el bloqueig polític en la relació Catalunya-Espanya i l'empat tècnic entre els catalans favorables i contraris a la independència, proposa un nou acord entre Catalunya i l'Estat sobre la base de la federació i les sobiranies compartides. Aquest acord hauria de permetre reintegrar aquest percentatge de la població, situat entre el 20% i el 30%, partidari de fer el referèndum però que es declara no independentista.

Sense discurs, organització i simbologia pròpia, els contraris a l'escissió es troben davant d'unes gegantines mobilitzacions sobiranistes en les quals famílies senceres es reuneixen als seus pobles per dinar per després tallar la carretera i manifestar-se en un ambient tan reivindicatiu com festiu. En contra seva, pesa que, com senyala Jaime Malet, al patriotisme espanyol, o més modestament, el sentiment de pertinença afectiva, “resulta difícil restaurar-lo i expressar-lo al nostre país amb els atributs convencionals d'una història acceptada i compartida, una bandera, un himne”. La nostra història, gens exemplar en alguns moments –la Guerra Civil segueix encara projectant la seva terrible ombra–, impedeix a molts espanyols identificar-se amb la simbologia oficial, particularment en les autonomies en les quals el nacionalisme és hegemònic.

Espanya haurà de recórrer a elements més creatius per fabricar-se uns nous fonaments nacionals. “Crec que podem mirar al futur amb optimisme. Els que viatgem pel món sabem que aquest és un país amb una extraordinària qualitat de vida; que malgrat les dificultats, la gent és relativament feliç; que tenim bons sediments culturals i gaudim de la solidaritat i els serveis públics. En definitiva: que disposem dels elements fonamentals de l'Estado de benestar i d'un entorn amable per compartir i preservar”, opina el president de la Cambra de Comerç dels EUA a Espanya. Aquests fonaments requereixen capacitat d'interpretar correctament la realitat, voluntat de trencar els murs d'incomunicació, disposició a assumir plantejaments plurals i intel·ligència per adaptar-se als temps i construir la fórmula del “tots guanyen” dins d'un projecte d'Estat modern, eficaç i solidari.