Carles Viver, l’oracle jurídic

El pitjor malson d’un jurista constitucionalista és una constitució convertida en fòssil, en un text sacralitzat per ser adorat però no pas interpretat, ni menys encara, reformat. Carles Viver i Pi-Sunyer, amb la seva teoria de la relectura constitucional permanent, ha xocat una vegada i una altra contra la concepció tancada de la carta magna espanyola, fins abandonar la seva pretensió, per impossible. “El futur de l’Estat de les Autonomies està en mans de la política, no del dret”, va afirmar fa uns quants anys. Ara diu el mateix del futur d’Espanya. El seu repte actual és com trobar una via per satisfer el desig de molts catalans d’exercir el principi democràtic, saltant el mur constitucional sense faltar al respecte degut a la legalitat, exigible a tothom, però especialment a un catedràtic de dret constitucional, exmagistrat i exvicepresident del Tribunal Constitucional. La seva solució és aplicar el dret d’acord amb el principi democràtic. De totes maneres, la condició sine qua non per a l’èxit del procés no és jurídica sinó social: “aguantar el tipus en els dos anys que pot durar l’etapa d’incertesa.”

Durant anys va defensar allò que se’n deia la “relectura de la Constitució”, la lectura més favorable a les comunitats autònomes, específicament a la Generalitat de Catalunya. El seu treball per guanyar la càtedra portava per títol Tribunal Constitucional i Matèries Constitucionals, i, segons ha explicat en diverses ocasions, va condicionar molt la seva posició des de llavors. De la seva anàlisi de com s’havien anat delimitant les matèries competencials en va treure la conclusió següent: s’estava interpretant els preceptes constitucionals d’una manera molt restrictiva per a les comunitats autònomes, però hi havia una altra manera de fer-ho, també susceptible de tenir cabuda en el text constitucional, hi havia una lectura diferent, tot era qüestió de voler-la veure. En la seva etapa com a magistrat del Tribunal Constitucional va fer algunes sentències, i, sobretot, molts vots particulars, proposant aquest tesi autonomista, tot un senyal de la seva posició minoritària.

El futur de l’estat de les autonomies està en mans de la política, no del dret

Quan començava a prendre consciència d’estar seguint la via de la interpretació autonomista gairebé en solitari, el va cridar el govern tripartit per participar a la reforma de l’Estatut, des del Institut d’Estudis Autonòmics. “L'única condició que vaig posar va ser fer-la respectant la Constitució, perquè jo creia que hi cabia. Reformar la Constitució era impossible, per tant, l’únic camí era reformar l’Estatut, una llei orgànica estatal, fruit d’un pacte entre les Corts Generals i el Parlament.”

En una conferència a la Fundació Manuel Giménez Abad va especificar els tres grans objectius d’aquell projecte de reforma. En primer lloc, aconseguir més poder polític per a la Generalitat, a base de millorar la qualitat de les competències, no tant d’incrementar-les. Això volia dir: aconseguir que les competències exclusives ho fossin realment, que les de desenvolupament legislatiu garantissin la possibilitat de fixar polítiques pròpies socialment rellevants i que s’incorporés la facultat de dictar reglaments executius a les competències d’execució. El segon objectiu, millorar el finançament, augmentant els recursos econòmics i l’autonomia financera. I el tercer, reforçar els elements identitaris, especialment el caràcter nacional de Catalunya i la posició social del català.

“S’ha criticat molt que el text fos tan detallat, però el detall era, justament, per intentar el mal anomenat blindatge, regulant de forma prou concreta les competències, per tal que no fos possible una interpretació que anés buidant les que corresponien a la Generalitat.” En un article publicat a El PAÍS, el maig del 2005, quatre mesos abans que l'aprovés el Parlament, quan ja es vivia una forta polèmica sobre el contingut, encara en fase de redacció i negociació, escrivia: “No es poden rebutjar en bloc i d’un plumazo, emfàticament aïrat, les aspiracions legítimes d’una amplíssima majoria dels partits presents al Parlament que es mostren insatisfets amb el nivell i la qualitat de l’autonomia aconseguida, [...] no s’ha de caure en la temptació d’evitar el debat polític al·ludint a inconstitucionalitats generals i poc fonamentades, però tampoc és realista tractar de furtar la negociació, al·legant promeses formulades abans que se sàpiga la magnitud de les reformes proposades. [...] Tenim plantejat un problema polític seriós, que, almenys pel que fa a Catalunya, no ha estat creat artificiosament pels polítics, sinó que respon a un corrent d’opinió llarg, profund i àmpliament compartit i que no desapareixerà pel simple fet que es rebutgin de ple les iniciatives de reforma.”

La reforma es va frustrar i diverses veus, algunes molt altes, com la del president José Montilla, varen plantejar públicament si no ens havíem ficat en un embolic en voler reformar l’estatut en aquelles circumstàncies. Ell no ho creu pas. “Un país no pot estar trenta anys dient que no té prou poder polític, ni competències, ni un finançament just, ni prou reconeixement nacional i no fer res. Arriba un moment que has de dir 'fins aquí he arribat', has d’intentar canviar la situació; la manera que tenia Catalunya de fer-ho era intentar la reforma de l’Estatut.”

Altres opinions van insinuar l’existència entre els redactors d’una suposada i evident consciència d’inconstitucionalitat, des del primer moment i des de la primera lletra. “Mentida. Hi havia gent que ho defensava, sí; però el contraargument em sembla molt clar: si ens haguessin aplicat a la sentència de l’Estatut català els mateixos principis de la sentència de l’Estatut de Comunitat Valenciana, el nostre estatut hauria quedat convalidat en la seva totalitat!” En el cas valencià, el Tribunal Constitucional va desenvolupar tota una doctrina sobre què són els estatuts i quina és la seva funció constitucional. Quan va llegir aquells fonaments, va fer un informe per al Govern. Els venia a dir: això està salvat; aquesta doctrina declara constitucional el nostre Estatut. En aquest informe al Govern de la Generalitat, del 24 de desembre del 2007, afirmava: “concretament, accepta que els estatuts poden realitzar la seva funció atributiva de competències a la aomunitat autònoma, amb la consegüent delimitació entre les competències estatals i autonòmiques, incidint en l’abast de les primeres”.

Quatre anys més tard, es fa fort en com haurien canviat les coses si els magistrats haguessin mantingut el criteri. De totes maneres, no ignora la fortíssima reacció, registrada en el període del 2007 al 2010, contrària a l’aplicació de la doctrina valenciana a l’estatut català, protagonitzada des d’altes instàncies de Madrid i per molts experts en dret públic. Alguns professors en la matèria van arribar a emprar, en els seus articles, arguments ad hominem contra magistrats del tribunal. No va transcendir gaire als mitjans de comunicació generalistes, es va desenvolupar en un àmbit molt especialitzat, molt influent, i van aconseguir el seu propòsit de canviar aquella doctrina que reconeixia el paper dels estatuts com a complement de la Constitució. “Els tribunals constitucionals no estan vinculats pels seus precedents, poden canviar de criteri, però ho han d’explicar quan ho fan. En aquest cas, el canvi va ser molt flagrant.”

La sentència 31/2010 sobre l’Estatut de Catalunya va deixar les coses bàsicament igual que estaven abans de començar la reforma, en la seva opinió. La interpreta com una mena d’acta notarial de l’escàs poder, del mal finançament i del poc reconeixement polític de Catalunya. “El que fa és degradar l’Estatut com a norma jurídica, dir-nos que està per sota del legislador ordinari, en dos àmbits sensibles, el de les competències i el del finançament.” En la seva conferència a la Fundació Manuel Giménez Abad es referia a la incidència de la resolució en aquests termes: “la sentència va deixar l’edifici estatutari aparentment en peu, però, amb precisió de rellotger, va desactivar en la quasi totalitat l’eficàcia pràctica de les novetats introduïdes per la reforma”.

Un país no pot estar trenta anys dient que no té prou poder polític

“Jo vaig dir que, en gran part, l’estat de les autonomies ha quedat en mans de la política i no pas del dret. Això s’ha confirmat. El TC ho té molt complicat per dir allò que és bàsic. És bàsic el que diu l’Estat, i punt. El tribunal s’ha quedat sense criteris constitucionals ferms per fer el control de constitucionalitat.” L’apartat del finançament, és, al seu entendre, l’exemple més vistós d’allò en què s’ha convertit bona part de l’Estatut: un compromís polític vinculant. Singularment clar en el cas de l’addicional tercera, referida a la inversió per part de l’estat del 18% anual. “El ministre d’Hisenda de torn pot dir, amb tota la raó: sí que ho diu l’Estatut, però com que no em vincula jurídicament, aquest any no ho compliré.”

Vuit mesos després de la decisió del Tribunal Constitucional, el director del Institut d’Estudis Autonòmics enviava al Govern un detallat informe sobre la sentència. La conclusió més rellevant per la lectura de futur que proposava, era aquesta: “Cal reconèixer que, atesa la cultura política imperant a Espanya des de fa dècades i les circumstàncies polítiques actuals, la possibilitat que es pugui produir una reforma constitucional és remota i, més remota encara, resulta la possibilitat que una hipotètica reforma pogués tenir com a resultat la incorporació a la Constitució de les novetats que pretenia introduir la reforma estatutària. Tot fa pensar que, en les actuals circumstàncies, una hipotètica reforma constitucional serviria més per recentralitzar el denominat estat de les autonomies que no pas per aprofundir el procés de descentralització. És més, si es donessin les condicions per millorar l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya mitjançant una reforma de la Constitució, amb tota seguretat aquesta reforma no s’hauria de limitar a reparar els efectes de la STC 31/2010. En qualsevol cas, en el moment present, no sembla aconsellable promoure l’obertura d’un procés de reforma constitucional.”

L’informe el va rebre el president Artur Mas poques setmanes després d’haver estat investit. Quan es va produir el canvi del govern tripartit pel de Convergència i Unió, li va van fer saber que estaven encantats de seguir comptant amb ell al capdavant del Institut. Durant un parell d’anys, el pacte fiscal va ser el gran objectiu polític. Se’n deia pacte fiscal, però en rigor acadèmic el que es proposava es fonamentava en la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes. “No era un pacte, es demanava una concessió graciosa de l’Estat. Ens ho podia donar i treure aplicant la Lofca, però ni d’això en van voler parlar.”

És llavors, a la tardor del 2012, quan la seva particular desafecció pel que considera una interpretació petrificada de la Constitució arriba al punt de no-retorn. “Sempre m’he mogut en el món del catalanisme, no era independentista. He fet l’evolució de molta gent a Catalunya. La relectura, inviable; l’Estatut, no; el pacte fiscal, tampoc. Haig d’arribar a la conclusió que ni la Constitució, ni l’Estatut, interpretats i aplicats com ho fa l’Estat, no són útils ni per a mi, ni per a una part molt important dels catalans, per respondre a les aspiracions de Catalunya. No veig cap altra possibilitat, s’ha de buscar una altra sortida.”

Emplaçat davant del mur constitucional, aixecat, al seu parer, per motius polítics, lamentant-ne la solidesa, no se sent responsable del fracàs de les successives propostes catalanes; no s’ho pren com una cosa personal, més aviat com un inconvenient de l’ofici. Formalment, manté la creença que una altra lectura és possible, però s’ha rendit a l’evidència d’estar atrapat en un laberint. “Jo no he canviat de criteri jurídic, però no puc anar picant de cap contra aquesta paret, aleshores els dic: 'd’acord, vostès tenen raó, no hi ha marge de lectura diferent, les meves tesis són minoritàries, ja ho accepto'; doncs ara, el què vull és canviar la Constitució, però això també resulta impossible; aleshores, no tinc altra alternativa que sortir, intentar sortir.”

Nomenat president del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), s’ha convertit en l’oracle jurídic del procés sobiranista, en el cercador d’una sortida viable per completar el viatge del moviment independentista. El primer pas és proposar a l’estat la utilització de les vies de reforma fins on es pugui, sumant negatives jurídiques per carregar-se de raons polítiques. “Deixi’m consultar la població de Catalunya, perquè crec que hi ha fórmules legals per fer-ho i, si hi ha una majoria clara a favor de la separació, comencem a negociar, com al Canadà. Ara bé, si em diu que no hi ha vies i, encara que hi fossin, no s’asseuria a parlar, continua tancant la porta, entenc que hem d’entrar en un altre estadi, el de desconnectar amb l’ordenament jurídic vigent, fent el salt polític amb la legitimitat que et dóna haver esgotat totes les vies jurídiques existents.” El CATN ha proposat cinc fórmules alternatives per fer la consulta sobre el futur polític de Catalunya. “Totes presenten dificultats jurídiques, ja ho accepto, però totes són possibles si hi ha voluntat política.”

L'única alegria professional d’aquests anys de predicar en el desert ha estat la sentència 42/2014, sobre la declaració sobiranista feta pel Parlament, impugnada automàticament pel Govern espanyol. En la resolució hi sap veure un escletxa per on hi entraria la llum d’un possible referèndum. La seva interpretació d’allò que el Constitucional acceptaria és la següent: “vostè no pot convocar referèndums d’autodeterminació, el mateix que diu el Tribunal Suprem del Canadà però que no impedeix que el Quebec en faci. Autodeterminació és pretendre una consulta directament vinculant, imposant el resultat als poders públics existents. Això no es pot fer, diu aquesta sentència; però sí qualsevol acte de preparació, fins i tot de la secessió; jo entenc que dins d’aquests actes preparatius, clarament, hi caben consultes no vinculants. Queda molt clar: podem fer consultes els resultats de les quals utilitzarem per negociar o iniciar un procés de reforma de la Constitució”.

La idea és lligar el referèndum amb la capacitat del Parlament d’endegar una reforma constitucional, tal com feia l’article 2 del decret de convocatòria de la consulta impugnada del 9-N. “Si això tampoc és possible, ja només queden les vies polítiques.” Aleshores, la dificultat és l’enfrontament de la legalitat i la democràcia. La ratlla vermella dels juristes, els límits de l’estat de dret. A ell li fa l’efecte que és factible conjuminar els dos principis: interpretar les vies legals des del principi democràtic. “Quan un poder es troba davant d'una reivindicació amb el suport del 75% de la població d’una nació, jo no dic que s’ha de saltar la legalitat, dic que s’ha d’interpretar la legalitat de manera favorable a les demandes democràtiques.”

Segons la seva concepció, el dret constitucional es pot utilitzar com un mur per aturar determinades reivindicacions o com una llera per canalitzar la demanda social. “Mai he sostingut que dret i principi democràtic siguin dues coses diferents, no, crec que l’estat de dret és un valor que ha costat molt d’aconseguir i, per tant, s’ha de preservar de totes, totes, és fonamental; dit això, també cal dir que si hi ha una demanda social, clara, reiterada, obtindrà més aviat o més tard la legitimitat política per intentar construir una altra legalitat. Al meu entendre, l’alternativa òptima, per la qual he lluitat, és la d’interpretar el dret d’acord amb el principi democràtic.”

La possibilitat que es pugui produir una reforma constitucional és remota

A la persistència de la reclamació, i a l’expansió social i política d'aquesta reclamació, s'hi referia fa uns quants mesos en una conferència pronunciada a Mallorca, davant una audiència d’experts en dret. Els va exposar les contínues resolucions del Parlament a favor del dret a decidir –onze des del 1989-, també el caràcter d’aquesta expressió com a sinònim del dret a l’autodeterminació; els va explicar que, si bé tots els grups que donen suport a aquests acords ho fan segons el principi democràtic, els socialistes neguen el caràcter de subjecte polític de Catalunya. Els alertava dels perills de limitar-se a posar-hi fre. “No estem en presència d’un fenomen creat artificiosament per unes elits polítiques abstretes, ni és una mera reacció davant la crisi econòmica que ens assola des del 2008, per més que aquest factor hagi pogut contribuir a incrementar la reivindicació: es tracta d’un problema molt més profund, ampli i de llarg abast del que sovint es vol reconèixer, sobretot fora de Catalunya. Desconèixer aquesta dada pot tenir conseqüències negatives des del punt de vista de l’anàlisi jurídica, atès que delimitar bé el supòsit de fet sol ser condició indispensable a l’hora de garantir l’èxit d’aquest tipus d’anàlisi.”

“Tots busquem la nostra coherència, fins i tot psicològica, no?, quan jo defensava les lectures diverses de la Constitució, estava intentant canalitzar les demandes de Catalunya, que jo sabia que eren fortes. 'Escolteu', els deia, 'esteu aixecant un mur, en comptes de fer un canal'; però en aquest país sembla que la reforma sigui com el reconeixement d’una derrota, en comptes d’una adequació a la realitat; hem convertit en excepcional allò que ha de tenir una certa normalitat, tampoc no cal canviar-la cada dos per tres.”

La seva opinió no ha canviat d’ençà aquell informe oficial sobre la sentència de l’estatut. Més aviat, s’ha tornat més pessimista. En realitat, no dóna cap oportunitat a la reforma, ni tampoc expressa la més mínima esperança que, si es realitza, sigui favorable per a les expectatives actuals en les tres matèries de referència: competències, finançament i reconeixement nacional. També considera insuficients les propostes de la tercera via. El gran obstacle per a qualsevol mena de pacte de permanència és, al seu entendre, la garantia de compliment de l’acord. “El rellotge no es posarà a zero, com si en aquests quaranta anys no hagués passat res, en el supòsit d’un nou pacte. Tots tenim una experiència al darrere. No sé si la majoria dels catalans entrarien ara en un pacte, si no hi ha garanties clares de compliment. Legítimament, podríem sospitar que ens tornaria a passar el mateix que ens ha passat amb la Constitució; molts pensàvem que contenia un pacte que entenem no es va complir.”

“L'única garantia forta per a un nou pacte seria que recollís el reconeixement al dret a l’autodeterminació. El dret a anar-se’n si no funciona.” Com a expert, sap perfectament que aquest dret només figura en molt poques constitucions, la més coneguda la d’Etiòpia, perquè és objecte de cita permanent pels detractors de la fórmula. Aquesta hipòtesi no la valora com a impossible, sinó més aviat com a improbable, ateses les circumstàncies i l’actitud del govern del PP de no considerar cap altra opció que no sigui l’acatament de la legalitat vigent, fil per randa. “Fins a quin punt no es pot considerar allò que tenen el Quebec i Escòcia com un dret a l’autodeterminació? El Regne Unit, quan diu a Escòcia: pots fer un referèndum i respectaré els resultats, no està reconeixent el dret a l’autodeterminació? Si no ho és, aquest “no-dret” a l’autodeterminació, a mi ja em va bé. El que no hem d’entrar és en un debat sobre els termes jurídics i polítics; el debat terminològic no hi ajuda. No ho vol dir així? Digui-ho diferent.”

Un dels grans canvis que preveu pel constitucionalisme del segle XXI és, precisament, el reconeixement d’una mena de dret a l’autodeterminació, especialment en els estats plurinacionals de caràcter demoliberal; si no ho fan així, entén, es podria sostenir que van en contra dels seus propis principis. “No m’estranyaria que en l’època de la globalització, els estats demoliberals fessin el camí endegat pel Regne Unit i el Canadà.”

L'única garantia forta per a un nou pacte seria que recollís el reconeixement al dret a l’autodeterminació

Segons la doctrina del CATN, la via catalana ha de reunir quatre característiques essencials: negociació amb l’Estat, utilització fins al final de les vies legals, ha de ser pacífica i inequívocament democràtica. “Si malgrat aquestes premisses no es pot fer, no se’n ha inventat cap altra”. Descartada l’opció de convertir-se en subjecte bel·ligerant, “només queda la via de fet”; tota per descobrir. “El que és irrenunciable per Catalunya és fer-ho de forma pacífica i democràtica, això sí, només depèn de nosaltres.”

En el seu horitzó teòric, hi ha dues etapes perfectament definides i de conseqüències molt diferents. Una proclamació inicial de la voluntat majoritària del Parlament, comunicada a l’Estat i a la Unió Europea i, després del període de divuit mesos de transició nacional, la declaració unilateral de independència. “Jurídicament, amb el 50% més un dels vots, n'hi ha prou; políticament, és recomanable una majoria qualificada.” El més definitiu per a ell, totes maneres, és la convicció dels ciutadans. “Si un 60% creuen en la proposta, pots començar a treballar com un estat de facto. Després, ja vindran els reconeixements internacionals; ara el tema els fa nosa, però si anem endavant, els països són molt pragmàtics...”

“No he intentat amagar mai que això és complicat. Però amb la mateixa contundència, dic: si hi ha una majoria disposada a aguantar el tipus els dos anys de les adversitats, això no té aturador”. Admet que no havia imaginat mai l'eventualitat d’un xoc rupturista com el que ara intueix quan defensava la relectura constitucional com a membre del TC; amb el pas del anys i les resolucions desfavorables, se n’ha anat fent a la idea. Ho accepta amb certa resignació, com una simple constatació de la realitat: “és el món que m’ha tocat viure, no m’ho plantejo com una cosa personal, únicament professional.”

“L’ambigüitat de la Constitució no és el problema, és la solució. Aquesta característica és la que permetia la relectura, de la mateixa manera que els valors constitucionals admeten interpretacions, sobretot quan entren en conflicte, com ara la llibertat d’expressió i el dret a l’honor; això no és dolent, és la seva funció de canal per a les aspiracions polítiques.” Lamenta que en el cas de l’aprofundiment de l’autogovern les eines dels juristes i els mateixos juristes no hagin estat capaços d’acordar una interpretació de les normes més beneficiosa per a les aspiracions de molts catalans, però ara ja hi veu poca cosa més a fer, tret d’aixecar acta d’haver-ho intentat. “El dret civil és molt més fàcil.”

Aquest text forma part del llibre El tigre sobiranista que editarà Proa al març.