Les cases barates d’Horta

Pels del barri de tota la vida aquest és el seu nom. Durant la Segona República es va denominar Giner de los Ríos. Durant la dictadura franquista va ser el grup de cases Ramón Albó i ara, Can Peguera. Fa uns dies aquest diari va publicar una informació sobre les cases barates d'Horta, l'únic grup d'habitatges que queda a Barcelona de les construïdes al final de la dictadura de Primo de Rivera, amb motiu de l'Exposició Universal del 1929. Es tractava d'allotjar la mà d'obra que venia de tot Espanya a treballar a la ciutat dels prodigis i de resituar els barraquistes de Montjuïc, expulsats de la muntanya amb motiu de l'esdeveniment.

Ara, l'Ajuntament ha decidit salvar Can Peguera amb una inversió de més de 12 milions d'euros, per reformar els 657 habitatges que componen aquest grup de modestes plantes baixes, d'entre 43 i 69 metres quadrats al districte de Nou Barris. L'aprovació d'un nou pla general metropolità n'evita la demolició. Tant de bo que també sigui així després de les eleccions municipals.

La informació partia d'un fet essencial en la història del barri: les cases barates han sobreviscut gràcies a la mobilització veïnal, oposada majoritàriament a un enderroc que des de finals del franquisme ha planat sobre aquests habitatges, erigits en el seu moment com una mena de gueto allunyat de la ciutat.

L'Associació de Veïns de Can Peguera es va constituir, com moltes altres del decisiu moviment veïnal de Barcelona, a l'empara de l'escletxa legal que s'intentava extreure de la Llei d'Associacions del 1964. Des de la seva creació va ser un punt de referència per a la millora de les condicions de vida del barri que les autoritats municipals de la dictadura, l'inefable Porcioles i els que el van seguir, havien deixat a la pròpia sort. En realitat un infortuni, que una bona part dels veïns de l'època, amb el seu treball, esforç i honradesa cívica es van encarregar que fos menys demolidor que la deixadesa a la qual l'havien abocat els jerarques de l'època. Van ser aquells veïns els que en realitat van donar valor social a un barri que ara l'Ajuntament decideix salvar de l'enderroc.

Van ser aquells veïns els que en realitat van donar valor social a un barri que ara l’Ajuntament decideix salvar de l’enderroc

Alguns exemples d'aquella sort del barri van ser els serveis públics. En ocasió de la gran nevada del desembre del 1962, el carrer Balmes es va convertir en una pista d'esquí urbana per a la gent de casa bona de Barcelona. Però al Poble Espanyol, com els anomenaven a Horta als de les cases barates, el pes de la neu acumulada fins que es va fondre, a finals de gener, va afeblir la consistència dels sostres de les cases: les goteres i l'enfonsament de teules eren habituals. La reparació només va ser a costa del treball i els magres estalvis dels veïns que els tenien.

Quan anaven a Barcelona –ho deien així– l'estació de metro més propera, a finals dels cinquanta, era a la Sagrera. El tramvia 47, que va trigar a acostar-se al barri, quedava una mica més a prop i parava a l'encreuament dels passejos Verdun i Pi Molist, just en el lloc on la policia comandada pels criminals germans Creix assassinava un matí d'agost del 1957 l'anarquista Josep Lluís Faceries.

Quan una dona paria ho feia a casa amb l'ajuda d'una llevadora i del gran metge privat, el doctor Venanci Castellanos Ubach. Si la urgència exigia anar a l'hospital –fins al 1955 no es va inaugurar el de la Vall d'Hebron, l'anomenada Residencia amb el nom del general franquíssim– calia recórrer a un murcià digne i alegre, un dels pocs taxistes del barri, que va arribar el 1939 fugint de la repressió al seu poble.

Acabada la guerra i iniciada la venjança dels vencedors, al col·legi del barri el van rebatejar com Ramiro de Maeztu, infestat de mestres de la Falange inspirats en la pedagogia del garrotazo y tente tieso i encapçalats pel capellà Pedro, la sinistra figura del qual dirigia cada matí i cada tarda la pujada i baixada de les banderes nacionals amb el cant del Cara al sol. I l'ordre públic que van imposar els del paso alegre de la paz tenia en les cases barates un referent d'infausta memòria: la caserna de la Guàrdia Civil, a la falda dels pins, que així es deia l'avui parc del Turó de la Peira, on els del tricorni deien allò de “los vas a probar todos”, referint-se als seus fuets.

El resultat a Barcelona de les primeres eleccions democràtiques del 1977 després de la dictadura va ser favorable a l'esquerra gràcies també a la labor constant de les associacions de veïns que, com la de Can Peguera, van lluitar per dignificar les condicions de vida dels barris al mateix temps que reclamaven llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia. Que les cases barates se salvin de la piqueta ha de ser amb la condició que les millores no siguin un simple lífting.

(En memòria de Manolo Alarcón, el pianista del carrer Vila-seca que tocava La mer de Trenet).

Marc Carrillo és catedràtic de Dret Constitucional de la UPF