“García Prieto és el Millet del poble”

“Per mi era Déu. Era un oncle que veies com s'abraçava amb Pujol i amb Maragall, que se n'anava de vacances amb l'alcalde de Barcelona… qui era jo per desconfiar-ne?” Miguel Terrino rememora els llargs anys passats al costat de Francisco García Prieto portant el timó de la Fecac, la federació que agrupa les entitats culturals andaluses a Catalunya. Durant gairebé tres dècades, García Prieto va organitzar la Feria de Abril, un esdeveniment en què acudeixen cada any milions de persones i la popularitat del qual li va servir per tenir els dos grans partits catalans a la seva disposició (PSC i CiU) i també, presumptament, per enriquir-se de manera il·legal.

“Personalista”, “persuasiu”, “astut” i amb “una gran capacitat de lideratge”, García Prieto ha caigut del pedestal. Les sospites d'irregularitats es remunten als inicis de la seva gestió, però mai havien prosperat. Fins ara. La Fiscalia l'ha denunciat davant el jutge per haver saquejat els fons de la Fecac (1,6 milions) i fer anar les subvencions a rampells fins al 2013, quan va ser forçat a abandonar-la. Terrino i tres exmembres de la junta que també l'havien admirat el van denunciar. “Un anònim ens va enviar unes factures de Pepsi Cola i de la Damm i vam veure que els números no quadraven. La Fecac comprava ampolles a 35 cèntims. Però el magatzem de la Feria, que controlava ell, les venia a les entitats per 90”.

“Ha estat un desencís per a tots. Ha resultat ser el Millet del poble”, sintetitza Francisco Flores, secretari de la Fundació Fecac. Els paral·lelismes són aquí: tal com va fer Fèlix Millet al Palau de la Música, García Prieto ha portat ben subjectes les regnes de la Fecac, gairebé no ha donat explicacions sobre els números —“cada any repetia que hi havia 100 milions de pessetes; al final rèiem”, diu Flores— i s'ha guanyat el suport gairebé incondicional de polítics i institucions. Especialment del PSC, gràcies en part al seu principal valedor: Josep Maria Sala, condemnat pel cas Filesa i ara secretari de Ciutadania i Diversitat del partit.

Si Millet operava en els àmbits de poder de la burgesia i del catalanisme, García Prieto, Paco, ho feia en els de la perifèria i el món xarnego a través de la cultura popular. Els partits compraven el seu discurs i acudien puntualment entre sevillanes, pescaíto frito i rebujito a la cita d'abril, on instal·laven les seves casetes. “Va saber representar l'univers simbòlic de l'Andalusia catalana i els valors del mestissatge”, explica un ex-alt responsable de l'Ajuntament de Barcelona. “La societat va veure amb molta frescor la Feria. El pujolisme també va ser hàbil i va saber tenir bona relació amb García Prieto, que a més a més tenia els atributs d'algú amb do de gents: explicava acudits, era visceral...”.

Un dels mèrits de García Prieto, asseguren ara els que tant de temps l'han venerat, és haver transmès la sensació que podia influir decisivament sobre el vot d'origen andalús. “Tenia una habilitat per comprometre els polítics, que queien a les seves xarxes”, diu Santiago Moreno, que va organitzar la primera Feria de Abril el 1982 a Barberà del Vallès. Moreno és un altre dels desencantats. “Ell ens generava confiança i donàvem per bo tot el que feia. Dedicava tot l'any a la Feria i, en aparença, no obtenia beneficis. Enteníem que distribuís els seus productes, però no sabíem que, a més, guanyava diners a costa de l'entitat”, raona.

De les seves qualitats naturals, reals o fingides, de líder de masses, en va ser testimoni de primera Terrino. Un vegada, als vuitanta —quan la Feria encara es feia a Barberà— les pluges van estar a punt d'arruïnar l'esdeveniment. Calia allargar-la una setmana i “es necessitava un milió de pessetes”. “García Prieto va trucar a Pujol per demanar els diners. Ens va explicar que l'expresident li va dir que li enviaria el xofer amb els diners. No sé si els hi va donar, però vam veure que el xofer va arribar i la Feria es va celebrar”.

Un altre episodi curiós es va produir el 1998, quan la llei de política lingüística va enfrontar les entitats andaluses amb el Govern. A més de reunir-se amb el president al seu despatx, el factòtum de la Fecac es va entrevistar amb l'exconseller de Cultura Joan Maria Pujals. Després de mitigar algunes diferències, aquest li va donar la mà i García Prieto va comentar que el seu poble (Dehesa de Riotinto, a Huelva) pretenia organitzar-li un homenatge. “Es va girar cap a mi i em va preguntar quant podria costar això. Jo vaig dir, però per dir alguna cosa, que mig milió de pessetes”, explica Terrino.

Aquell mateix estiu, una delegació de 200 persones va viatjar a Dehesa de Riotinto, es va allotjar en un hotel de luxe que encara no tenia llicència —i que es va obrir expressament per a la comitiva— i va participar en una gran festa. “Va ser com a Bienvenido, Mister Marshall. La banda de música a l'ajuntament, la recepció, un gran tiberi... Hi van anar Manuela de Madre [exalcaldessa de Santa Coloma], Antoni Comas [exconseller de Benestar Social] i altres polítics per inaugurar una plaça en el seu honor”, recorda Francisco Flores.

“En Paco et deia que havia aconseguit això o allò altre. Després els altres havíem d'executar. Era astut, et convencia... És un venedor nat”, concedeix Terrino. Nascut en una família humil i fill de pare miner, García Prieto va ser delegat a Catalunya d'una distribuïdora cordovesa d'oli i productes càrnics. I va començar a introduir els seus productes a la Feria. “La idea de crear un magatzem va ser seva. Hi distribuïa el seu pernil, el seu xoriço...”, rememora.

El “magatzem distribuïdor” —un espai al qual les entitats poden reposar productes a qualsevol hora— és a l'epicentre de la investigació. La Fiscalia creu que l'expresident va desviar a la seva butxaca (i a la dels seus dos fills) els descomptes, de més del 50%, que Damm atorgava a la Fecac a canvi de tenir l'exclusiva al recinte firal. Així va obtenir, presumptament, més de 400.000 euros. També es va quedar, segons la fiscal, 1,2 milions dels beneficis de les begudes que havien d'anar a les arques de la Fecac.

“Sempre ha estat opac. Mai no hem tingut accés als comptes. L'únic que en treia benefici era ell, la resta érem gent normal. Ha viscut de la Feria”, explica Moreno. Una exregidora de Barcelona discrepa: “Em fa la sensació que, a la Feria, tothom hi tenia la seva petita parcel·la de negoci. El que no venia vi venia pernil, o gots de plàstic”. “García Prieto estava convençut del valor simbòlic del que representava. I ho feia servir. Els polítics ho sabíem. Era un gran organitzador, tremendament convincent”, opina l'exregidora, que veu “justificades” les subvencions atorgades a la Fecac.

Aquestes ajudes públiques també estan en el punt de mira. La Fecac rebia subvencions importants —per organitzar la Feria, però també el Rocío o el Dia d'Andalusia— de gairebé totes les institucions: ajuntaments, Diputació de Barcelona, Generalitat i Junta d'Andalusia. Encara que les xifres varien, la mitjana superava els 200.000 euros anuals. La Fiscalia creu que García Prieto “va justificar falsament” activitats que, en alguns casos, no arribaven a dur-se a terme o no tenien a veure amb l'objecte de la subvenció. S'ignora la destinació d'aquestes quantitats.

“I després ens deia que no quedaven diners per organitzar concerts o activitats artístiques. Esclar, com que era seu, com més diners posava menys en quedaven a final d'any!”, diu Flores. La Fiscalia subratlla fins i tot que va utilitzar una targeta de crèdit de la Fecac per pagar la reparació (1.600 euros) d'un Audi A6. “Ens va enganyar però jugava amb tots, també amb els polítics”, afegeix. De caràcter afable però impulsiu, davant els mitjans creixia i es vantava de la seva ascendència sobre els càrrecs públics. En una entrevista a Raíces Andaluzas, va dir: “Molts partits polítics estan representats a les entitats (…) Estem ben situats políticament”.

García Prieto sempre ha negat rotundament qualsevol irregularitat. I fins i tot ha atacat els que l'han acusat. El 2006, després de la denúncia d'uns firaires pels sobrepreus, va dir: “Les minories només hi són perquè les majories puguem triomfar i guanyar; cal apartar i fotre les minories”. El seu discurs va ser escoltat pel llavors president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i per l'alcalde de Barcelona, Joan Clos. Ningú no va piular.