La vida és il·lusionisme

La màgia és l'art escènic més fidel a la vida. Ens enganyen a consciència, com quan ens porten al món. De petits ens ensenyen les bondats de l'existència, però a mesura que desenvolupem l'ús de raó descobrim que poques coses són el que semblen. Fins i tot l'explicació del perquè de tot plegat ningú la sap, però segur que té truc. La màgia és això: un engany a consciència envoltat de fanfàrria. El festival de màgia Li-Chang, a Badalona, és un tribut a aquest engany monumental al qual no trobem la solució però que presenciem convençuts que val la pena.

El Fu-Manxú de Badalona

Li-Chang va ser un gran mag català. De nom Joan Forns, va fer fortuna fent-se passar per xinès quan a Espanya encara no hi havia ni basars ni barres japoneses regentades per cuiners de Zhejiang. El seu alter ego era un homenatge a Fu-Manxú, la seva posada en escena era una recreació de tòpics d'aquell personatge tan pulp. Un mag de nom Chang apareix al gran reportatge de Leila Guerriero sobre un dels millors mags en actiu, René Lavand. No sabem si és el Chang badaloní o Li Jo Chang, un il·lusionista de Panamà que aleshores també actuava.

El Mago Pop només té 28 anys i té molts números per convertir-se en una celebritat internacional

“L'any 1935, quan el nen [Lavand] en tenia set, va arribar a Buenos Aires un mag anomenat Chang; ell hi va anar de bracet de la seva tia Juana. Quan va aparèixer Chang sobre l'escenari, el nen va quedar mut i va desitjar que el seu pare fos Chang, que Chang fos el seu pare, per aprendre'n tots els trucs. Durant setmanes, durant mesos, no es va parlar en aquella casa d'una altra cosa: durant l'esmorzar, Chang; a l'hora de dinar, Chang; per berenar i sopar: Chang. Un amic de la família se'n va compadir i li va ensenyar un joc de cartes que el nen obsés va començar a practicar amb unció”.

Tamariz

Ja són quinze edicions de memorial Li-Chang i en aquesta no podia faltar Juan Tamariz, un nom que competeix amb Lavand com un dels genis contemporanis de la màgia amb cartes i de proximitat. Tamariz, com Lavand, semblen d'un temps en què els mags lluïen una personalitat més contundent i diferenciada: Lavand, vestit per anar a jugar al casino, és conegut per fer els trucs a càmera lenta i amb una sola mà, perquè és manc. Tamariz continua predicant amb el seu humor desacomplexat de barriada de Madrid i la seva figura esprimatxada i aspecte caòtic. Però és un home extremadament intel·ligent que amb 70 anys encara corre pels escenaris i és respectat per la professió. Tamariz actua divendres amb Magia potagia al festival de Badalona. Magia potagia és, per a moltes generacions, la màgia a televisió. Tamariz m'embadalia a TVE, encara més quan cridava com un gat escaldat o quan feia veure que tocava el violí.

El gendre perfecte

Dissabte és el gran dia, perquè hi actua el prestidigitador més de moda al nostre país, Antonio Díaz. És més conegut com a Mago Pop i milions de persones l'han vist en programes de televisió. Díaz és el gendre perfecte: és guapot i encantador. No crida, no és pallasso i tampoc no li falta un braç. Vesteix segons aquesta tendència tant guardiolista amb jaqueta negra i la corbata prima de Mortadel·lo —o de Reservoir Dogs—. Presencialment és ideal per a la televisió moderna. Però el millor de Díaz no és la imatge, és l'obra. I l'obra, La gran ilusión, n'hi ha prou amb buscar-la a YouTube, us farà caure d'esquenes. És l'espectacle de Copperfield en escenaris més íntims i amb uns recursos que l'acosten a la ciència-ficció. Com es teletransporta a l'altra punta del món, en directe? Com mou els objectes amb la naturalitat de qui demana un tallat? Com desapareix enmig del carrer? El Mago Pop té només 28 anys i té molts números per convertir-se en una celebritat internacional. Ara només queda que es canviï la corbata.