La doble vida de Barcelona

Vista de lluny, la ciutat de Barcelona és un somni de sol, delícies gastronòmiques, cordialitat i bellesa urbana que atrau milions de visitants i que és, des de fa anys, objecte d’estudi d’urbanistes i economistes. Però al darrere d’aquest aspecte radiant batega una ciutat menys satisfeta. Vista de prop, sembla dubtar cada vegada més de si mateixa, com si no sabés gaire bé cap on va.

Barcelona és la gran capital olímpica que va saber obrir-se al mar, arreglar les façanes i descobrir al món la bellesa de la seva arquitectura, reconvertir el barri vell, modernitzar el transport, omplir els carrers de turistes i bicicletes. Però és també una ciutat colpejada per la desigualtat, que renega de les incomoditats del turisme, que es debat entre protegir el comerç tradicional i plegar-se a les multinacionals. Una ciutat que sospita que el seu alcalde està més al servei dels negocis que dels ciutadans. Una ciutat que comença a avergonyir-se de les maneres de la seva policia i que fa unes setmanes es duia les mans al cap en conèixer, a través d’un documental, Ciutat morta (premiat dimarts pel mateix Ajuntament amb el Ciutat de Barcelona), gravíssimes acusacions contra la Guàrdia Urbana. A Barcelona li passa una mica com al Barça. La ciutat sempre es va creure especial, però no es va sentir al cim del món fins als Jocs Olímpics de 1992, que la transformarien en la gran metròpolis internacional que és ara. El Barça sempre es va creure important, però no en va ser plenament conscient fins que Ronaldinho, Guardiola, Xavi, Iniesta i Messi el van convertir en un model a seguir en el futbol mundial.

Després va resultar que el model no era tan modèlic, perquè ja no serveix a tothom, els triomfs ja no arriben tan sovint i el Camp Nou s’ha omplert de turistes que aplaudeixen quan no toca o es posen a fer l’onada, tot ignorant la importància dels silencis en el futbol. Passada l’eufòria d’estar ben amunt, el president se’n va anar a la francesa; el seu substitut serà processat i el déu Messi està sempre al punt de mira de l’enemic madrileny. Una cosa sembla haver-se trencat al Barça. Com a Barcelona.

Delgado rebutja les “tècniques de pur màrqueting” del mercat de ciutats

L’antropòleg Manuel Delgado, convertit en un dels grans crítics de l’anomenat model Barcelona des que el 2007 va publicar un duríssim al·legat, La ciutat mentidera, comparteix l’anàlisi que hi ha una certa desorientació. “Crec que sí, que aquest és un estat d’ànim compartit”, concedeix el professor de la Universitat de Barcelona. “Alguns ho vam començar a sentir molt abans que d’altres, potser per una perspectiva hipercrítica, i ja el 1991 o 1992 es podia d’una manera o altra intuir que les coses anirien com van anar després. Ja llavors Barcelona estava procurant col·locar-se en el mercat de ciutats, i fer-ho bàsicament a partir de tècniques de simple i pur màrqueting”, afegeix.

Políticament progressista, Delgado lamenta que aquest model “fos encunyat per ajuntaments d’esquerres” i que impliqués “la incorporació d’un discurs, d’una retòrica, d’un imaginari en què valors abstractes com la ciutadania o el civisme estaven en la base del que en el fons volia ser una mena de nacionalisme urbà o alguna cosa així”. “Un patriotisme modern o, més ben dit, postmodern, l’assumpte ja no eren les tradicions ni la llengua, sinó que era justament el cosmopolitisme, el multiculturalisme, en fi, tot el que es va començar a concebre en aquell context i que va assolir la seva dimensió més espectacular i més patètica al Fòrum de les Cultures”, sosté. “És molt difícil trobar algú que defensi, com n’hi va haver al seu dia des de postures més d’esquerres, aquesta espècie de referent internacional amb què es preveia convertir Barcelona en una mena de vaixell insígnia de l’arquitectura i l’urbanisme postmodern”, afegeix Delgado.

Però l’economista Joan Trullén, secretari general d’Indústria a Madrid entre 2004 i 2008 i regidor socialista a l’Ajuntament de Barcelona des de 2011, no hi està d’acord. Trullén ha dedicat moltíssims anys a l’estudi de l’economia de Barcelona i la seva àrea metropolitana. I sosté que el model Barcelona és una excepció a la tesi tan de moda de l’economista francès Thomas Piketty sobre creixement i desigualtat. “Jo he estat una colla d’anys en qüestions d’economia de Barcelona i aquests últims anys m’he preocupat del tema de la desigualtat. És a dir, a veure si al darrere de la crisi econòmica hi havia una crisi de model i la importància estratègica del creixement de l’ocupació com a millor vacuna contra el creixement de la desigualtat. I tinc una posició totalment contrària a la dominant a Barcelona. La meva posició és que Barcelona és un cas d’èxit”, explica Trullén.

“A Barcelona no passa el mateix que a tot arreu. El model econòmic a escala planetària era que creixia la renda i creixia la desigualtat. El que explica Piketty és això. Aquí hi ha la controvèrsia respecte del que és el pensament econòmic, macroeconòmic, sobre la desigualtat, que estaria hegemonitzat per Simon Kuznets als anys cinquanta; val a dir, que quan creix l’economia empitjora la igualtat. Però el cas de Barcelona no és aquest. El cas de Barcelona és creixement econòmic i millora de la distribució de la renda. Aleshores el que jo anava buscant (i per això vam insistir tant a tornar a fer l’enquesta de condicions de vida que fem cada cinc anys a l’Institut d’Estudis Metropolitans) era demostrar que la crisi econòmica, amb la destrucció d’ocupació, és la que genera passes enrere en termes de desigualtat”, manté. I conclou: “El que hem de fer és construir de nou un model de creixement que permeti lluitar contra les desigualtats a partir de la recuperació de l’activitat econòmica i de l’ocupació”.

I mentre Trullén retreu als crítics que obliden que el 1984 Barcelona era la província amb més atur d’Espanya, Delgado replica que si hi ha hagut retallades de les desigualtats és perquè la gent pobra ha estat expulsada dels barris rehabilitats. “Així no m’estranya. És clar, si omples la ciutat o certs barris de gent de classe mitjana i classe mitjana-alta a costa d’expulsar els que van ser-ne els antics veïns, doncs et pots trobar amb un efecte òptic, com és que el nivell de vida en aquests barris hagi augmentat”, denuncia l’antropòleg amb vehemència.

La desigualtat és el principal problema de la ciutat, opina Albert Recio, vicepresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i resident a Nou Barris. “Avui dia, la desigualtat és el problema número u. És brutal. De fet, les grans ciutats sempre són desiguals perquè són pols de concentració econòmica i, per tant, hi coexisteixen pobres i rics, però en els últims temps les mateixes dades que dóna l’Ajuntament, que són una estimació de renda per barris que sempre redueix la desigualtat perquè es basen en la renda mitjana, són unes dades brutals. Hi ha molt atur, i l’atur no és aleatori, va per classes socials. Tenim un augment de les desigualtats a causa de la desregulació del mercat de treball i un Estat de benestar que s’ha mostrat totalment insuficient. Aquest és el tema número u de la ciutat”.

No és l’únic problema, segons el parer de Recio. “Barcelona ha passat de ser un nucli industrial a jugar massa la carta del turisme. Quan un s’especialitza molt en una cosa, està jugant a la loteria, i segurament hauríem de pensar a reequilibrar el mix productiu de la ciutat”, adverteix.

El turisme s’ha convertit en una de les crítiques recurrents dels barcelonins. Però Joan Trullén subratlla que “el turisme no arriba a una quarta part de la capacitat exportadora de la metròpolis de Barcelona”. “O sigui, tres quartes parts de la capacitat exportadora de Barcelona són de naturalesa industrial manufacturera. No ens equivoquem. La gràcia de la metròpolis de Barcelona és la seva diversificació, però té una base industrial molt i molt important. I aquesta base industrial és altament competitiva, cosa que no era fa 25 anys. I per què és altament competitiva? Doncs perquè hi ha hagut un procés no de quatre o vuit anys, sinó de molts més, de transició industrial cap a activitats molt més relacionades amb el valor afegit. I no tinc cap mena de dubte que tornarem a models amb taxes de creixement molt altes perquè la base és bona. Però això ho notarem quan comenci a créixer la Unió Europea. Barcelona ha de liderar la sortida de la crisi de l’economia espanyola”.

Trullén creu que el model “és un cas d’èxit” i una excepció a la tesi de Piketty

També el sempre radical i directe Manuel Delgado trenca una llança, o almenys mitja, en favor dels turistes. “Sempre hi ha hagut turisme a Barcelona, no sé quin problema hi ha”, salta. “El que passa és que el que no hi havia era només turistes. Una ciutat com Barcelona és prou atractiva perquè qualsevol que vulgui pugui exercir el dret de visitar-la. Només faltaria. El dret de visita és un principi democràtic inqüestionable. El que no pot ser és que pràcticament hi hagi reserves naturals per a turistes. I no pots constituir el suport fonamental de l’economia d’una ciutat en el turisme, de la mateixa manera que va ser un error sustentar-la en la construcció. Això és pa per a avui i fam per a demà”.

Amb 80 anys a l’esquena i mitja vida al capdavant dels comerciants de la Rambla, Enric Pantaleoni creu que Barcelona no pot desaprofitar les oportunitats i la riquesa que es deriven d’atreure tant turisme, i que el problema és que s’apliquin les lleis. Sobretot, en qüestions polèmiques com els apartaments turístics o els xiringuitos de la Rambla. “Si hi ha pisos turístics que s’han obert sense permís, s’han de tancar”, sosté, i denuncia el doble joc de l’Ajuntament en donar llicències de pisos turístics i, a la vegada, dir que n’hi ha massa. “El senyor alcalde, que no surti ara i vagi contra els pisos turístics, perquè en realitat no els hauria d’haver donat el permís d’obertura”, afirma. I demana mà dura contra les bretolades de molts turistes: “El tio que la fa l’ha de pagar, i hi ha d’haver una política molt restrictiva i civilitzada. Això per descomptat”. I recorda que “Lloret de Mar va estar a punt de desaparèixer i al final ho van reconduir. I aquí passa el mateix. No es tracta només de la normativa, sinó d’ocupar-se molt seriosament que el turisme ha de ser un turisme com el de Londres, molt reconduït. Allà, el que fa el burro la paga. Són molt estrictes”.

Maragallista de tota la vida, demana “que Barcelona tingui el govern polític que es mereix” i denuncia: “No ha tingut mai el suport per part de la Generalitat. I això ho dic de debò. Pel Pujol tot era Catalunya, Catalunya i Catalunya, i els que no li interessaven els posava per a l’alcaldia de Barcelona perquè es cremessin. Estic molt emprenyat amb el que passa, perquè jo em sento barceloní, absolutament. Jo dic que sóc from Barcelona. Jo no dic ni Catalunya ni Spain. No, no. From Barcelona. I tothom coneix Barcelona. I aquesta ciutat l’hem de respectar, l’hem de tractar com es mereix”.

“La desigualtat és el problema principal”, diu Albert Recio, de la FAVB de Nou Barris

L’ampliació de voreres a la Diagonal i al passeig de Gràcia és vista per molts com una concessió de l’alcalde Xavier Trias a la indústria turística i a les grans multinacionals del comerç. Una continuïtat natural del model Barcelona dels socialistes. Però Pantaleoni és un ferm defensor d’aquestes reformes i creu que hi ha d’haver també llibertat d’horaris comercials, almenys en les zones turístiques, encara que això beneficiï els peixos grossos. “Malauradament són multinacionals, però mentre complexin estrictament el que han de fer, que vinguin. No es pot anar contra l’evolució. El dia més important de la setmana arreu del món és dissabte. Però el segon dia més important és el diumenge”. Llibertat d’horaris a tota la ciutat o només a les zones turístiques? “A la part de baix, de passeig de Gràcia en avall: la Rambla, Pelai, tot allò. Però ara, tot el comerç de Gràcia vol obrir també”.

“¿És normal que Barcelona tanqui els diumenges i l’àrea metropolitana la majoria de vegades estigui oberta, que Girona obri cada vegada que vol, Platja d’Aro…?”, es qüestiona Pantaleoni. “Això és una herència pujolera inadmissible. Jo entenc que a qui té una botiga a la part de dalt no li ve d’aquí si no hi ha una cosa com el dia de Nadal o esdeveniments importants, però la resta… És que és tot el món. Hi ha alguna capital important que no obri els diumenges?”. “La política de Barcelona, la política dels polítics, és absolutament dispersa. No està assentada enlloc. Jo em guio pel que fan les altres ciutats del món. Avui Barcelona està una mica desorientada, quan des de Londres, des de Nova York, des de París, des de tot el món, la veuen com una de les ciutats més importants. No d’Europa, del món”, es lamenta Enric Pantaleoni.

L’urbanisme, la gentrificació, el turisme, les terrasses o els horaris comercials no són els únics assumptes que criden l’atenció en aquesta Barcelona. L’aspecte xulesc de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra, patrullant en amenaçadors grups de quatre disfressats d’antiavalots, contrasta amb la placidesa amb què passegen els bobbies de Londres, almenys fins que realment sorgeix un problema. “Jo estic a Nou Barris i m’he passat tota la vida en el moviment veïnal, i allà hi ha hagut merders sempre. Però hem tingut més tensions amb els Mossos d’Esquadra que amb la policia franquista”, assegura Albert Recio. “I si mires la crònica de successos, hi ha una successió de situacions molt brutes a les quals mai s’ha intentat donar solució. L’únic intent a mitges va ser amb Saura a la Generalitat, que va imposar les càmeres i sembla que va funcionar. En el fons, els policies haurien de veure-ho com un mecanisme de protecció. I quan es va intentar posar un codi ètic hi va haver una rebel·lió interna, cosa que va deixar clar que es tracta d’una cultura. En general crec que les policies tenen bastant aquestes tendències, però si a sobre els dónes pista i els ho tapes tot, acabes tenint aquest problema”, sosté l’activista veïnal.

“Hi ha alguna ciutat important que no obri els diumenges?”, pregunta Pantaleoni

“Els policies hi són per garantir els anomenats espais públics de qualitat”, explica Manuel Delgado. “Si vas per aquí generant i venent espais públics de qualitat, el més lògic és que et cuidis que els que no són de qualitat automàticament siguin expulsats o mantinguts a ratlla. És el que passa amb les prostitutes de carrer, amb els venedors ambulants, amb la gent informal o amb les expressions de dissidència”, afegeix. “Sovint són assetjats no en nom de principis abstractes d’ordre públic o de lluita contra la subversió com en una altra època, sinó en nom de principis cívics”, assegura.

“Ara per ara el que no es tolera no és l’esperit revolucionari sinó el que en diuen incivisme. El que no s’accepta no és la pobresa, sinó els pobres. I en realitat pràcticament no es fa res perquè hi hagi menys pobres. El que fastigueja és que es vegin. I és clar, com que ha de ser part d’aquest aparador, que justament és la clau de l’èxit presumpte de Barcelona com a producte de consum, qualsevol cosa que et foti la vitrina ha de ser automàticament controlada, vigilada, castigada, reprimida, expulsada. La policia municipal actua bàsicament com si fossin el servei de sanitat pública. El que expulsen i el que reprimeixen no és la delinqüència ni la subversió, expulsen simplement el que és antihigiènic. En el fons, són polítiques higienitzadores com les del segle XIX”, conclou Delgado. Una cosa molt diferent del que es veu des de lluny. Un símptoma, potser, de la doble vida de la seductora Barcelona.