De voreres i gandules

Quan es va reformar la rambla Catalunya, ja fa dècades, l’admiració va ser general: estava igual però millor, amb una elegància serena i contundent. Aquesta operació va ensenyar que la clau de la intervenció sobre vies principals rau en quatre verbs: treure, netejar, endreçar, millorar. Entrar a fons en un carrer sense trencar-ne els equilibris ni la textura. Hi ha parts de la ciutat tan simbòliques que són patrimoni col·lectiu i no poden ser reinventades sense vulnerar el sentiment de possessió dels ciutadans. El projecte de la Diagonal que va ser tombat a les urnes era preocupant perquè ens donava una avinguda diferent, conferint a una artèria central una identitat de suburbi reurbanitzat. Aquest preàmbul serveix per dir que m’encanta el resultat de la reforma del passeig de Gràcia. Tot és al seu lloc, però tot hi és funcional, elegant, sincer: hi ha passat, sense que es noti, el disseny. I si no em creuen, tanquin els ulls i recordin com eren les boques d’aparcament de les illetes laterals, aquells artefactes de color blau amb ornaments de ceràmica, ara transmutats en estructures traslúcides.

Els queixosos hi oposen dos arguments. El primer és de funcionalitat, precisament: la calçada única dels laterals confon conductors i vianants. Es veu que no han passejat per Gràcia, o per altres barris històrics, on aquest model de vialitat ha contribuït a facilitar els trànsits en un mode més domèstic i pacífic. És veritat que els turistes –fauna principal del passeig—envaeixen la calçada, però el conductor sap que no hi té la prioritat i va temptejant el pas sense prepotència: és la clau d’una relació civilitzada entre forts i febles, que en definitiva jerarquitza el ciutadà per damunt de la màquina. Aquest sistema existeix a tot arreu. En tot cas el nostre problema és que les bicicletes no han trobat (ni buscat) el seu lloc en la disputa de poder i fan el que els ve de gust, prescindint de tothom.

El segon argument és el de la prioritat en moment de crisi, i és un argument fal·laç: no hi ha cap administració a Catalunya que no hagi abocat la major part del pressupost a política social, no només l’estructural –els drets bàsics—sinó també la pal·liativa, la de garantir mínims. I no s’arriba a tot, perquè l’exigència és molta i es multipliquen les necessitats concretes cada dia. Però fóra un error aturar qualsevol altre moviment, obra o projecte, perquè representaria estancar la ciutat. Aleshores cal invertir als barris, diuen els crítics. Cal invertir a tot arreu: deixar que el centre es deteriori no és solució per a cap ciutat, perquè el centre és motor econòmic, i l’obra pública també. Equilibri, equilibri: redistribuir la poca riquesa de manera que les inversions siguin alhora humanes --socials—i eficaces. No és gens fàcil i, sigui dit de passada, requereix una certa valentia, perquè en temps de crisi la demagògia circula emulsionada sobre una realitat que és cruel i insidiosa.

Arribem, així, a la Diagonal, una reforma també equilibrada i elegant. Voreres massa amples, se’m dirà, però els límits estan marcats per la línia d’arbres que calia respectar perquè l’avinguda conservés la seva identitat i ombra. Notin també el detall de crear un nou model de panot, vagament blavenc, que renova sense trencar la tradició del paviment barceloní. Ara bé, aquestes obres, que es van incorporant a la ciutat sense el gest –de mal gust—de ser inaugurades, perquè no hi correspon la foto, ens donen un regalet. Els diumenges s’hi limitarà el trànsit i s’hi posaran gandules per a gaudi del passejant. Els comerciants saluden encantats, la gent aplaudeix al crit de guerra de “menys cotxes!” i jo, sincerament, amb les mans al cap. Continuem amb la ciutat hedonista, que és la ciutat que infantilitza el ciutadà. Una ciutat per gaudir i jugar: la que es correspon a un model turístic.

D’acord, altres ciutats posen gandules allà on poden. Però Barcelona té cinc quilòmetres de platja, que són també de passeig de mar. És cert que les ciutats es copien entre si, però això ens duu indefectiblement a una harmonització de models. El món s’uniformitza, perdem matisos. El comerç cèntric és de franquícies, els centres històrics són idèntics. He llegit que posaran bicing a Buenos Aires, on el trànsit circula embogit i no hi ha ni un centímetre de carril bici! No sé si ens adonem que la creativitat és una altra cosa, que parteix de l’exigència de construir una ciutat, que és aplicar el talent local per solucionar problemes globals. Barcelona es va imposar com a model de renovació quan operava, sota la batuta d’Oriol Bohigas, una generació de “llapis d’or”. Ara posem gandules com en tants altres llocs. Llenguatge universal o talent menystingut, vostès diran.