Amparo Baró, una actriu completa

L'actriu Amparo Baró ha mort avui a Madrid als 77 anys, víctima d'un càncer. Tot i que se sabia des de fa temps que estava malalta, la notícia ha commocionat el món del teatre i el cinema espanyols. I els espectadors, que havien quedat seduïts amb la seva vitalitat i bon humor a través de les interpretacions de personatges populars de televisió, especialment la Sole de la sèrie 7 vidas, emesa durant set anys. Però la carrera d'Amparo Baró va ser molt més rica, àmplia i diversa.

Nascuda a Barcelona en plena Guerra Civil, va iniciar als 18 anys la carrera de Filosofia i Lletres que aviat va abandonar, abduïda com estava pel teatre, que practicava en grups d'aficionats. Fins que la “va descobrir” Adolfo Marsillach, que a Barcelona havia establert la seva pròpia companyia, i li va donar el 1958 un paper petitíssim a Café del Liceo, de Jaime de Armiñán, en la qual ella no parlava fins al final de l'obra, quan li preguntava simplement al xicot si l'estimava. I baixava el teló. “Era joveníssima i molt intel·ligent”, va escriure Marsillach d'ella a les seves Memorias. Intel·ligent, sens dubte, ja que, com en tantes llegendes del teatre, se sabia de memòria el paper de la primera actriu, en aquest cas Amparo Soler Leal, i va ser capaç de substituir-la quan ella va emmalaltir. L'espectacle havia de seguir i Amparo Baró va continuar amb gran èxit les representacions d'El invisible Harvey, de Mary Chase, premi Pulitzer del 1945.

A partir de llavors, Amparo Baró no va deixar de treballar. La seva versatilitat com a actriu la van fer apta per a qualsevol personatge, encara que la seva contagiosa vis còmica la inclinava a la comèdia. Sens dubte també el seu físic. Era menudeta i no tan guapa com es requeria llavors, especialment al cinema, on va començar a aparèixer aviat en petits papers de repartiment. Tot i que mai va tenir personatges protagonistes a la gran pantalla, va intervenir en una trentena de pel·lícules –la primera, Rapsodia de sangre (1957), d'Antonio Isasi, i l'última, Maktub (2011), de Pedro Arango, per la qual va obtenir el premi de la Unió d'Actors. Entre aquestes pel·lícules va actuar pràcticament en totes les dirigides per Jaime de Armiñán. Amb aquest director i guionista va iniciar també les seves col·laboracions en televisió (Galería de maridos, el 1959, tenint Adolfo Marsillach com a oponent en el repartiment), i va continuar amb Armiñán a Chicas en la ciudad (1961), entre d'altres. La televisió va ser el seu món. Abans de les sèries que la van fer popular els últims anys (la ja esmentada 7 vidas, El internado, Tío Willy, El club de la comedia…), Amparo Baró va ser assídua en els repartiments d'Estudio 1, Fábulas, Primera fila, Novela, espais que durant les dècades dels seixanta i setanta adaptaven a la tele conegudes obres de teatre o la literatura.

Per a ella la televisió i el teatre eren preferibles al cinema. Inoblidables van ser, per citar només uns quants títols, les seves actuacions a La calumnia, de Lillian Hellman, Casa de muñecas, d'Ibsen, Los buenos días perdidos, d'Antonio Gala, Las bacantes, d'Eurípides, o Agosto, de Tracy Letts, que va ser fa dos anys la seva última aparició en escena. En aquesta obra compartia titulars amb Carmen Machi en els personatges que més tard van fer per al cinema Meryl Streep i Julia Roberts. L'esperit de la interpretació d'Amparo Baró li va valer el premi Max a la millor actriu protagonista així com el Premi Nacional de Teatre Pepe Isbert. És impossible ressenyar els incomptables premis que va rebre, entre els quals el Goya a la millor actriu de repartiment el 2007 per Siete mesas de billar francés, pel·lícula de Gracia Querejeta.

Amparo Baró va ser d'aquestes actrius versàtils i sensibles, d'aquestes persones fortes i sàvies, que és difícil no admirar i estimar.