Auschwitz, un camp que resumeix tot l’horror nazi

El sistema d'extermini nazi va implicar tots els estaments de l'Estat, tota l'administració alemanya va col·laborar d'una manera o altra amb la Shoah. I tot es pot resumir en un sol lloc: Auschwitz-Birkenau, i avui es compleix el 70è aniversari del seu alliberament. “No dic que cada alemany, però sí que cada ministeri, cada element organitzat de la societat, no importa com de pacífic semblés, va tenir el seu paper”, va assenyalar l'historiador Raul Hilberg en una entrevista amb aquest diari. Hilberg (1926-2007), que va col·laborar en la recopilació de documents per als judicis de Nuremberg, és autor del que es considera l'estudi més important per entendre l'Holocaust, La destrucción de los judíos de Europa (Akal), un treball monumental de 1.500 pàgines al qual va dedicar tota la seva vida. El llibre destina un gran espai als trens, perquè Hilberg afirmava que “són els ferrocarrils els que poden explicar millor la història”. I la situació geogràfica d'Auschwitz, el camp nazi de la mort més gegantí, s'explica precisament perquè allà hi havia un important nus de comunicacions ferroviari. “Auschwitz en el seu dinamisme destructiu era l'encarnació física dels valors fonamentals de l'Estat nazi”, va escriure l'historiador Laurence Rees a Auschwitz. Los nazis y la solución final (Crítica), un llibre i un documental de la BBC.

Només dos mesos després de l'arribada de Hitler al poder, els nazis van obrir el primer camp de concentració, el 1933. Però quan van començar a dur a terme el que es va anomenar la solució final, l'exterminació dels jueus d'Europa, el sistema dels Lager va fer un salt en l'horror. L'Estat hitlerià va instaurar dos tipus de camps, els de concentració, destinats a matar amb treball esclau tot tipus d'enemics polítics i aquells que consideraven elements racialment impurs, des de jueus fins a homosexuals, comunistes o republicans espanyols, i els camps d'extermini, destinats a l'anihilació directa d'éssers humans en cambres de gas, tots situats a la Polònia ocupada.

En la seva obra magna, Hilberg explica l'evolució de l'antisemitisme malaltís dels nazis fins a l'Holocaust: les primeres lleis racials, les primeres persecucions, els guetos i, des de l'inici de la II Guerra Mundial, els anomenats Einsatzgruppen, els batallons d'execució que a Polònia i a l'antiga URSS van assassinar milions de jueus a cel descobert (es calcula que la meitat dels sis milions de morts de l'Holocaust van ser assassinats en camps i que l'altra meitat van ser executats). No obstant això, els arquitectes de la solució final van considerar aquest mètode insuficient, per la seva lentitud i per l'enorme pressió psicològica que exercia sobre els assassins. Una de les moltes coses que explica el gran escriptor italià Primo Levi (1919-1987) al primer volum de les seves memòries d'Auschwitz, Si això és un home, és que les trobades amb els guàrdies de les SS eren escasses perquè havien creat tot un sistema per mantenir-se tan lluny com podien de l'horror directe. Això forma part de la “banalitat del mal” que va descriure Hannah Arendt –que, dit sigui de pas, va mantenir una llarga polèmica amb Hilberg, tot i que va utilitzar molt el seu llibre en el seu assaig Eichmann en Jerusalén– i que amb 50.000 guardes va permetre sostenir tot el sistema dels camps de la mort.

Hitler va instaurar dos tipus de camps: els de concentració, destinats a matar amb treball esclau els considerats enemics del règim; i els d'extermini, destinats a l'anihilació directa en cambres de gas

Així, es va sorgir una de les idees més diabòliques de la història, l'extermini industrial d'un grup ètnic a través de cambres de gas. Es van crear sis camps d'extermini, tots a la Polònia ocupada, tots situats prop de nusos de comunicacions: Chelmno, Belzec, Treblinka, Sobibor, Majdanek i Auschwitz-Birkenau. Però aquest últim era diferent dels altres, per les seves dimensions i perquè era també un camp de concentració, del qual depenien desenes de petits Lager. Birkenau, on hi havia les cambres de gas i els forns crematoris, era una ciutat de la mort, que va arribar a contenir 70.000 presos alhora. Però hi havia tot un sistema de camps de concentració satèl·lits, en els quals s'utilitzava el treball esclau dels presos, sotmesos també a tot tipus de turments de fam, maltractament físic, por i terror.

Les xifres són tan salvatges que resulten gairebé impossibles d'imaginar: pel complex d'Auschwitz van passar 1,3 milions de deportats, dels quals van sobreviure 200.000. Un milió dels presos van ser jueus de gairebé tots els països d'Europa, 450.000 d'hongaresos. Van morir també gitanos, presos polítics polonesos, presoners de guerra soviètics, homosexuals, testimonis de Jehovà... Treblinka, que era un camp relativament petit, estava pensat només per matar. A diferència d'Auschwitz, no es produïen habitualment seleccions de presos per determinar qui havia de morir i qui havia de viure. Tots estaven destinats a la mort. Aquí, de nou, la xifra supera la raó: entre el juliol del 1942 i l'octubre del 1943, 750.000 éssers humans van ser assassinats.

Per Auschwitz van passar 1,3 milions de deportats, dels quals van sobreviure 200.000

En la citada entrevista amb aquest diari, Hilberg explicava així el sistema de l'extermini: “Fora de la URSS o de Polònia no es van produir assassinats massius a l'aire lliure, no s'assassinava els jueus i es tiraven els cadàvers al Rin. Calia endur-se'ls i que ningú sabés on anaven o el que els passava. Potser són els ferrocarrils els que poden explicar millor la història. Em va costar molts anys trobar documents sobre els ferrocarrils, però finalment vaig trobar els arxius sobre la construcció d'Auschwitz a Moscou. La famosa línia fèrria que passa per sota de l'anomenada Porta del Martiri fins a les cambres de gas no va entrar en funcionament fins a l'abril del 1944, data a partir de la qual van ser exterminades el 60% de les persones assassinades allà.

És fascinant la correspondència entre les SS i els responsables del ferrocarril, aquí està tot. Les SS no podien pressionar els ferrocarrils, que tenien un gran poder, ja que l'esforç bèl·lic en depenia i eren els qui decidien les prioritats. Les SS van exigir la construcció d'aquesta línia fins a les cambres de gas i llavors els ferrocarrils van dir que d'acord, però que l'havien de pagar les SS perquè es tractava d'una línia privada, un argument que van utilitzar acollint-se a una llei de Baviera. Era el tipus de correspondència que vaig descobrir i és la manera d'entendre la mentalitat d'aquesta gent. Es pagava per cada deportat, però només la tarifa d'anada, la meitat de la tarifa si eren nens o una tarifa d'excursió si eren més de 500... Pot semblar molt estrany, però és la manera en què es va fer. Ells intentaven tenyir-ho tot de normalitat, com si parlessin de l'organització d'unes vacances, no de l'extermini massiu d'éssers humans”.

Auschwitz, que va estar operatiu entre el juny del 1940 i el 27 de gener del 1945 quan va ser alliberat per les tropes soviètiques, encarna tot aquest sistema, que tenia com a objectiu l'anihilació física, però també moral de les víctimes. En això tots els camps eren iguals. Com va escriure Primo Levi, “en la pràctica quotidiana dels camps nazis es realitzaven l'odi i el menyspreu difós per la propaganda nazi; aquí no estava present només la mort, sinó una multitud de detalls maníacs i simbòlics, tots destinats a demostrar que els jueus, i els gitanos, i els eslaus, són bestiar, deixalles, immundícia”.