Enric Juliana, el punyalet de Lampedusa

Enric Juliana és una rara avis a la tribu dels opinadors professionals. No predica i tampoc es distingeix per defensar veritats absolutes. No visita les tertúlies per fer xou. Respira més de portes endins que pendent de les relacions públiques. Vol combatre els extrems, delatar la fragilitat dels arguments blanc o negre. La realitat és confusa i per a ell poques coses són més certes que els dos mil anys de l’Església, les pedres de Roma i l’estabilitat provada del sistema.

Juliana és el paladí de la tercera via, entesa com un canvi perquè res no canviï. Lampedusa, Il Gattopardo, és una imatge recurrent dels seus escrits. Itàlia és la seva navalla suïssa on sempre hi ha una anècdota, una citació o una biografia que l’ajudi a desentrellar els trencaclosques de la nostra política. Roma, el centre del món. Sovint llegeixes un article seu i gairebé et convenç que a la capital italiana es couen les coses importants de la Unió Europa, quan en veritat és el més gran monument a la decadència del nostre sud. Potser el seu relat seria diferent si hagués estat corresponsal a Londres o a Berlín.

 El punyalet s’ha acabat

Les intervencions del director adjunt de La Vanguardia a RAC1 i 8TV s’ofereixen com la veu del centre. Juliana mastega les paraules quan parla, com si el que vol dir servís per relativitzar l’excitació de l’espanyolisme o la gravetat emocional del nacionalisme que té pressa. Madrid per a Juliana és un cosmos que cal interpretar amb la imaginació d’un alquimista, com si fos la càbala. Madrid és el centre intel·lectual i l’àgora d’un país de cabrers que no han arribat a romans. Catalunya era un reducte de mercaders, éssers discrets que portaven un punyalet a la butxaca per si de cas els bèsties de la Meseta els atacaven a garrotades. El punyalet és una metàfora de Juliana, una de tantes creacions brillants: la conyeta, les pessigolles del català irònic i atemorit davant el garrot castellà. El procés s'ha carregat aquesta manera de ser. El català emprenyat ha pres la plaça i Juliana s’ha hagut de reinventar.

Juliana mastega les paraules quan parla, com si el que vol dir servís per relativitzar l’excitació de l’espanyolisme o la gravetat emocional del nacionalisme

La navalla de Juliana és petita però esmolada. La seva ironia provoca renecs en silenci a Catalunya; en canvi, a Madrid desperta mala llet. Participa a la tertúlia de Carlos Herrera, a Onda Cero. La dècada passada, a ‘Herrera en la Onda’, Juliana era el sac de boxa sobre el qual s'esmerçaven els salvapàtries de la dreta espanyola. Però d’eixelebrat catalanista a qui calia estomacar, la caverna mediàtica ha passat a entomar-lo com el mal menor. Tot i això, el nostre badaloní tímid i barroc sovinteja poc les tertúlies d’Herrera: la seva finezza no s’accepta com a foie sinó com a pinso per als óssos del zoològic. Ningú l’assota a Catalunya quan per exemple treu el punyalet per descriure l’independentisme militant com una tropa d’hiperventilats: la ràbia dels hiperventilats va per dins.

Más información

Paco Marhuenda, l’aneguet lleig

Pilar Rahola, la mare carbassera

La confiança en Podem

Reinventar-se és difícil i la deriva sobiranista de La Vanguardia entre setembre i desembre del 2012 va posar a prova Juliana. D’altres van caure però ell, malgrat alguna relliscada cap a les tesis independentistes, va acabar mantenint ferm l’estendard del diàleg i la moderació –substantius fonamentals en el diccionari editorial del diari. Juliana està convençut que els extrems no prevaldran: ni el garrot del nacionalisme espanyol ni l’independentisme hiperventilat triomfaran. Tampoc seran derrotats estrepitosament, només confia en una sacsejada lampedusiana que torni a posar-ho tot a lloc. Aquest sacsejada a Espanya es diu Podem. El romanç entre Juliana i Pablo Iglesias, amb intercanvi de floretes mensual, diu molt de la confiança que el nostre home té en aquest experiment. Si la monja Forcades la comparava amb el populisme de Beppe Grillo, Iglesias és l’encantador de serps que pot forçar Espanya a acceptar la reforma constitucional, o fins i tot la consulta, per pacificar Catalunya.

D’eixelebrat catalanista a qui calia estomacar, la caverna mediàtica ha passat a entomar-lo com el mal menor

Juliana diu estar convençut que la tercera via triomfarà i tot tornarà a ser com abans. Poques coses indiquen que aquesta aposta pel federalisme espanyol sigui resultat de la ciència i no de la fe. Però per a un home que entén que el món gira entorn el Vaticà sembla inevitable la confiança en una aliança que té cinc segles. Si Roma va resistir a les invasions bàrbares, com voleu que Espanya no resisteixi a aquesta crisi?

I si la crisi durés gaire, sempre hi haurà un racó discret on refugiar-se i parlar amb el cap d’un toro o amb un gerani. Juliana té això, que sembla que es perd en els seus carrerons interiors. Ho vaig intuir el primer cop que vaig visitar la Torre del Oro, el bar on hi ha el cap del Segador. Hi és el toro, sí, però també hi ha escortant-lo un munt d’imatges de Franco. No recordo que Juliana escrivís mai sobre les imatges del dictador al seu bar icònic de Madrid. No crec que ignorés la seva presència per cap raó en concret. M’imagino que quan ha visitat la Torre del Oro, Juliana ha quedat abduït per la testa d’aquell animal en un flaix d’inspiració arabesca, d’una ment enamorada dels detalls més recargolats.