On és l’autèntic Iniesta?

El Barça està tan penjat de Messi, i de vegades de Neymar, que a l'equip per excel·lència dels migcampistes, aquests leviten més que no pas juguen. Busquets ha perdut una mica de solvència, Xavi no té el virus de l'eternitat i Rakitic està en procés d'adaptació. El cas més significatiu és el d'Iniesta, de qui no queden ni les engrunes del que havia estat abans, ni tan sols quan l'equip festeja partits contra l'Atlètic o el Deportivo. El manxec no ha fet cap assistència a la Lliga –n'ha fet tres a la Champions– i no ha ensumat el gol –tret dels dos a l'Osca de la Copa–. Marcar no ha estat mai el seu fort (ha fet menys gols que un defensa com Sergio Ramos), tot i que dos dels seus gols van valer més que un imperi. El que crida més l'atenció és que hagi deixat de ser un missatger del gol.

Iniesta, que va ser el Messi de la Roja, ja no juga com Iniesta, ja no ventila els rivals amb les seves ziga-zagues i l'hàbil maneig de totes dues cames. Aquests dies tramita els partits i prou. Un símptoma d'aquest Barça indefinit o potser és que el jugador, amb 30 anys, es veu més endormiscat i es regula. Al capdavall, sempre ha tingut l'afecte universal i el seu aire angelical també ha condicionat els judicis mediàtics, per molt que s'hagin emfatitzat més els seus detalls que el conjunt de la seva gran carrera.

La versió actual del manxec és una altra, menys màgica, més convencional. Fa temps que no és protagonista

Pel motiu que sigui, Iniesta ja no té tant de pes en el joc com aquell Iniesta de la meva vida. Sense ensenyar les dents, no ha estat mai freqüent que agafés els partits pel coll, però Andresito aprofitava sempre l'ocasió, amb les seves frenades, trepitjades i accelerades, amb sortides per les dues bandes, amb ull de cirurgià per filtrar assistències entre defenses selvàtiques. Mentre ens esperem per poder comprovar si és una cosa passatgera o no, aquesta versió més anodina d'Iniesta ha coincidit amb el canvi generacional tant a la selecció com al mateix Barça, on sense Puyol ni Valdés i amb Xavi a la darreria de la seva carrera, li correspondria a ell fer un pas endavant. Ja és el segon capità, però a la gespa juga de puntetes. Pot ser eficaç, sí, però amb menys gràcia.

Avui, el jugador més semblant al genuí Iniesta és Isco, un altre Houdini amb botes. El malagueny s'ha anat fent a marxes forçades i ara no fa fàstics als fogons. Amb 22 anys té energia per fer-ho. A Iniesta, amb més plom a les cames, ara se li demana (o ell així ho vol) que guardi la posició a les casernes del mig camp, a l'ombra de Neymar i com a guardià de Leo. Escurça línies i toca i toca, però no avança, no destrossa defenses. Són Messi i el brasiler els que regategen, es retarden per a la circulació, assisteixen i golegen. En la mesura en què la Pulga ha augmentat el radi d'acció, Iniesta s'ha fet més moderat que mai. Des que ha començat la temporada no ha deixat ni jugades episòdiques. No es recorda l'última vegada que va ser protagonista. Pot ser qui més toqui la pilota en un partit, però avui és un jugador més silenciós, amb menys espurna.

Al Barça, tret que irrompi Messi, el centre del camp s'ha convertit en una parada de tren. Ho paga l'equip, menys fi a l'hora d'elaborar, i també ho paga Iniesta. D'ell i de Luis Enrique depèn rescatar alguna cosa d'aquell futbolista amb tant d'encant. Iniesta va ser una de les notícies més saludables de la història del futbol espanyol. Perquè aquest joc és màgia i ell era dels que en tenia més, com els escollits. Per això, tant de bo que encara escrigui un altre conte de fades, que és el que ha estat la seva carrera i és com hauria d'acabar. Per ell val la pena esperar. Pura enyorança. Amb els genis tot es queda curt.