Sobrevivint al desastre físic

Durant molt temps el cinema ha acostumat a recrear, després que la dinyessin, la vida de gent il·lustre que va inventar coses que van suposar avanços notables per a la humanitat, grans artistes que van crear bellesa i van alimentar l'esperit dels seus coetanis, líders que van revolucionar la història, éssers amb una personalitat i una obra marcades pel segell de l'excepcionalitat. El gènere, a més d'exaltador, deu ser tan rendible econòmicament que la indústria ja no espera que aquestes persones llegendàries hagin liquidat la seva presència a la Terra, sinó que s'ha proposat fer que els glorificats puguin gaudir d'aquest tribut tan transcendent mentre encara són vius.

És el cas de La teoría del todo, que retrata les alegries i desgràcies, teories i descobriments, vida familiar i professional, joventut i maduresa d'un individu tan prestigiós com popular anomenat Stephen Hawking, algú que, segons expliquen les opinions autoritzades o amb voluntat de coneixement, ha canviat el concepte que teníem de l'univers.

Utilitzo el “segons expliquen” perquè, pel que sembla, entre els infinits lectors d'Una breu història del temps es troben els científics i els profans, però tots s'han sentit seduïts per les teories d'aquest astrofísic sobre l'espai i el temps, els forats negres i altres misteris de l'univers. Tots coincideixen que l'escriptura de Hawking explica molt bé el que pensa el científic. No puc jutjar-lo, ja que no l'he llegit; la meva ment sempre s'ha sentit incapaç d'entendre mínimament les qüestions científiques. En aquest sentit (també en d'altres), el meu cervell és el d'un nen.

En aquesta pel·lícula narren els descobriments professionals de Hawking, però no n'abusen. Al director James Marsh, autor d'aquell fascinant documental titulat Man on a wire, el que més li interessa és descriure la capacitat d'un home amb el cos devastat per la malaltia més cruel, però que manté intacta la seva superdotada intel·ligència, per sobreviure a les seves terribles limitacions, mantenir una existència raonablement feliç durant molt de temps amb la seva dona i amb els seus fills i continuar investigant enigmes amb resultats sorprenents, qüestionant veritats oficialment acceptades.

Si el retrat que fa James Marsh de Hawking és interessant, el de la seva primera esposa fins i tot el supera. És admirable la subtilesa, els matisos i l'elegància amb què es dibuixa la personalitat d'aquesta dona, la seva comprensió, el seu profund amor cap a algú atroçment incapacitat i sempre molt a prop de la desesperació, el seu coratge, el seu involuntari, encara que lògic, enamorament d'una altra persona.

En cap sentit s'ha de menystenir aquest biopic. No és emfàtic, no subratlla el melodrama, no busca manipular amb recursos fàcils les emocions de l'espectador. El seu treball és tan contingut com digne. I són molt justes les nominacions a l'Oscar d'Eddie Redmayne —no va d'intens, encara que la tortura física i sentimental del personatge s'hi prestés; és tan contingut com veraç— i de Felicity Jones, que no només enamora Hawking i el púdic professor de cant, sinó també qui signa aquesta crònica. Té una bellesa delicada i estranya. I compon magistralment un personatge difícil, el motor vital d'un geni que pateix paràlisi completa.