Un crim desdibuixat

Els sagnants successos de la setmana passada a França han generat als mitjans de comunicació una allau tan gran com variada de reaccions, comentaris i anàlisis. Ben intencionats, la majoria; esbiaixats, alguns; però, en conjunt i segons el meu modest parer, manifestament incomplets o parcials en el seu camp de visió. Provaré d'explicar-me.

L'assassinat col·lectiu de periodistes i caricaturistes perpetrat el dimecres 7 a la redacció de Charlie Hebdo va donar lloc des d'aquell mateix dia a centenars de glosses sobre la llibertat d'expressió o de premsa atacada, els valors republicans menyspreats o la cultura occidental amenaçada. També hi ha hagut lamentables insinuacions sobre el suposat mal ús que els responsables del setmanari satíric feien d'aquestes llibertats, sobre el seu “humor deliberadament ofensiu” i potser massa provocador... Però, en general, s'han imposat amb escreix els homenatges, justos i sincers, a Charb, Wolinski, Cabu, Tignous i els altres.

Atès que en la matança de dimecres passat havien caigut també dos policies, i que l'endemà va ser abatuda a sang freda una agent municipal en pràctiques, aquest segon grup de víctimes de seguida va ser objecte d'un tractament propi: els vam poder posar cara i nom, vam saber que eren un francès musulmà, un de blanc i una de Martinica; colors de pell i religions diferents —incloent-hi l'islam—, però tots tres sacrificats en la defensa dels drets de tots. Correcció política al màxim.

I llavors, el divendres 9, va arribar el tercer acte de la tragèdia: l'assalt d'un terrorista solitari a l'establiment de queviures de la Porte de Vincennes. Des del primer moment, la identitat de l'objectiu i de les víctimes —tan clara en les dues fases anteriors de la crisi— va aparèixer confusa en portades i titulars d'obertura: “un supermercat kosher” (adjectiu indesxifrable per a molts ciutadans d'aquest costat del Pirineu), “quatre ostatges morts”. Calia llegir la lletra petita per fer-se càrrec que la botiga Hypercacher en què Amedy Coulibaly va culminar la seva carrera criminal era un comerç jueu. Saber que no l'havia triat a l'atzar, sinó “per defensar als musulmans oprimits, especialment a Palestina”, verificar que els quatre assassinats eren jueus que compraven en la vigília del sàbat, saber com es deien i qui eren, tot això va requerir força més dies. La individualització de les víctimes —fonamental per fer generar empatia— ha estat, en aquest cas, insòlitament lenta i imprecisa.

Les multitudinàries manifestacions van tenir com a vector dominant el suport a ‘Charlie Hebdo’

De qualsevol manera, si la matança a Charlie Hebdo va provocar un reflex instantani de condemna del fanatisme i defensa de la llibertat d'expressió, no hauria la matança de l'híper jueu haver suscitat una abominació simètrica de l'antisemitisme sota totes les seves formes? N'hi ha hagut en la política institucional francesa, per descomptat, però molt menys al carrer, i menys encara en els nostres mitjans de comunicació.

Si les xarxes socials són un mirall si més no deformat de la realitat, en aquestes el Je suis Charlie, fins i tot el Je suis Ahmed —en al·lusió al policia musulmà assassinat el dia 7—, han escombrat el Je suis juif français. Les multitudinàries i catàrtiques manifestacions de diumenge a París i províncies van tenir com a vector absolutament dominant el merescut suport a Charlie Hebdo, com si el rebuig de la vesània antisemita fos només cosa dels membres de la comunitat jueva... i les autoritats.

En una curiosa inversió de rols, aquests dies la premsa espanyola s'ha referit molt més al potencial ascens de la islamofòbia que no pas a la realitat evident d'una judeofòbia mortífera. S'ha especulat fins i tot amb el risc d'un maccarthisme antimusulmà; però almenys jo no he estat capaç de llegir cap anàlisi seriosa sobre en virtut de quines associacions o mecanismes mentals uns jueus practicants que estaven comprant menjar als límits de París són responsables de la situació política al Pròxim Orient o del drama palestí. Llevat del fet, esclar, que per a Yohan, Yoav, Philippe, François-Michel i tots els seus coreligionaris segueixi sent vàlid aquell vell i amarg acudit de la dècada del 1930: “Saps que han ordenat empresonar els jueus i els ciclistes? Però per què els ciclistes?”.

Mentre esperem que un altre pertorbat sostingui, com ja va fer un a propòsit del cafè de Sydney ara fa un mes, que en realitat els quatre ostatges els va matar la policia, ja que el tal Coulibaly no tenia intenció de causar danys, permeteu-me que faci una breu i macabra comptabilitat. El març del 2012, el gihadista Mohammed Merah va assassinar entre Montalban i Tolosa set persones, quatre de jueves (incloent-hi tres nens). La setmana passada, a París, tres gihadistes van causar 17 morts innocents, quatre i mig de jueus (Georges Wolinski era un mig jueu). Els jueus representen avui el 0,7% de la població francesa.

El dijous 8 de gener, l'escriptor francomarroquí Tahar ben Jelloun va publicar un article titulat No és bon moment per ser musulmà a França! I per ser un jueu a França, li sembla un bon moment, monsieur Ben Jelloun?

Joan B. Culla i Clarà és historiador.