El ‘quadern gris’ de Cirici Pellicer

Si Josep Pla va convertir en obra literària de referència un quadern gris escrit inicialment com a dietari entre 1918 i 1919, Alexandre Cirici Pellicer (Barcelona, 1914-1983) va estar en condicions d’igualar o superar de llarg l’aposta. Així ho testimonien les 134 petites llibretes de marca Electra (la majoria, molt ben conservades), Sepu i Spirax on el polifacètic crític d’art, historiador, escriptor, dissenyador, publicista i polític socialista va detallar, amb una curosa lletra diminuta acompanyada de dibuixos o esbossos, tota la seva vida, idees, reflexions i sentiments entre el 15 de novembre de 1946 i l’any 1963. Segons el poeta i assagista Vicenç Altaió, les llibretes de Cirici són un “fetitxe literari” i configuren “una obra cabdal per a la cultura catalana”, només comparable amb el dietari que Pla convertiria en El quadern gris.

Aquests 16 anys de dietari íntim, que abasten dels 32 als 48 anys de Cirici, reflecteixen el que la historiadora Glòria Soler, encarregada de l’edició, descriu com “el rovell de l’ou d’una persona”. Relaten bé el món de postguerra de la petita burgesia barcelonina i de la intel·lectualitat cristiana i catalanista, i són material literari perquè el seu estil fa prou evident que Cirici va anar omplint llibretes —fins que el seu debut a la revista Serra d’Or les va deixar sense utilitat— pensant a fer-ne unes memòries. Mai les va escriure en aquella etapa. Però ara (després de biografiar Miquel Batllori, Martí de Riquer i Jaume Vicens Vives) és Soler —amb la complicitat de la vídua de l’autor, Carmen Alomar, omnipresent a les llibretes— qui finalment serveix aquest tresor cultural, històric i antropològic sota el títol de Diari d’un funàmbul (Comanegra).

Narcís Selles ja va consultar les llibretes per al seu Alexandre Cirici Pellicer. Una biografia intel·lectual (Afers, 2007), però la transcripció de Soler despulla poèticament i de forma crua, per a estudiosos i curiosos, una vida intel·lectualment rica i professionalment intensa i una personalitat humanista irrepetible i, a voltes, turmentada. La d’un Cirici que el 2014 hauria fet 100 anys i que, com diu l’editor Joan Sala, “és vergonyós que no s’hagi commemorat institucionalment”.

Popular pel seu llibre-guia Barcelona pam a pam, senador constituent i cofundador del PSC, creador del Macba i professor d’Elisava, Eina i la Universitat de Barcelona, Cirici era tot això i molt més. Capaç de comentar amb estil les pel·lícules que veia, les penúries econòmiques que passava i com feia l’amor o discutia amb la seva dona. I, amb la mateixa lletra, capaç d’explicar el seu ideari religiós, nacional, polític i estètic, i de descriure trobades amb el seu amic Josep Benet, el mecenes Fèlix Millet o els assidus a l’Esbart Verdaguer, al cenacle de la revista Ariel i a les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès dels anys quaranta i cinquanta. Vet aquí un tast.

Art (i part). Qui el 1946 es va fer un primer nom en publicar Picasso antes de Picasso, va defensar la “bellesa” d’aquest pintor i de Dalí davant dels qui, com Benet, els consideraven “el mal”. Cirici era el dels llibres i les conferències sobre pintura o art romànic, però també el que el 1950 pintava els frescos de la parròquia de Santa Maria del Taulat, al Poblenou, i el que el 1959 va arreglar “amb 80 canelobres d’argent i espelmes grogues” la sala del Palau de la Música per al sopar dels 50 anys de la seva construcció. L’art era per a ell tant el grafisme, el disseny d’aparadors o l’arquitectura com la música. Antològica és la seva narració de la Simfonia del Nou Món de Dvorák. I significatiu és el testimoni d’abril de 1960 quan, amb Miquel Porter i Benet, va discutir com “posar en circulació” la Nova Cançó. “Cirici, com podeu fer tantes coses?”, li va preguntar l’abat de Montserrat, el 1947, quan va llegir el poema Muntanya única, premiat amb 5.000 pessetes. La resposta, al dietari: “Cada dia cal que guanyi 200 ptes., i guanyar-les de mica en mica, a pols, em fa tenir els nervis de punta”.

Política (i burgesia). “Molt mal humor sobre el destí del país, amb tan poca consciència pròpia. Altra vegada el patriotisme ens conduirà a la dreta?”. Aquesta reflexió de 1947, indestriable del seu compromís amb l’MSC i el catalanisme —no acceptarà mai dictar una conferència en castellà—, va acompanyada de sentències així: “La burgesia em revolta bastant”. Cirici passa penúries de postguerra però no deixa de viure en un món amb servei (“La minyona no aprèn a ferrar els ous amb l’oli calent”, es queixa) i viatja amb segona al tren de Sarrià. Viu la vaga de tramvies de 1951 com a espectador distant que no deixa d’anar al cinema amb taxi i que el 12 de març consigna en to flâneur: “Vaga General. Matí radiant. Amb C a la Rambla a veure l’agitació. Tarda, núvol treballant a casa”. Això no treu que Cirici s’identifiqués amb Gandhi (“Si algun paper de la història voldria fer, seria el seu”) o que, amb Oriol Maspons, brindés pel triomf de Fidel Castro. Molt propi de qui deia que “el mal de Catalunya és ésser conservadora per naturalesa”, i sentenciava: “Burgesia catalana, defensora de les coses belles i veritables, i la seva enemiga a mort quan volen imposar-se”.

Cinema (i literatura). Ingrid Bergman és l’amor platònic de Cirici. Queda clar a les primeres llibretes. Potser per això quan, l’agost de 1950, va veure l’actriu a la Mostra de Venècia amb Roberto Rossellini, en va quedar un xic desencisat: “Té la pell seca i rogenca i els ulls excessivament clars. El seu somriure és monòton”. Però ell no va anar a Venècia per Bergman, sinó a promocionar la seva pel·lícula d’animació Érase una vez… Produïda per Estela Films, va ser mig torpedinada a Espanya per una Disney que no volia competència al seu clàssic La Ventafocs. “Bambi és l’únic film de Disney de bon gust”, dirà ell després com a revenja. És una mostra de com ressenyava totes les pel·lícules que veia. Consignades en 16 anys de dietari, mereixerien una separata per a cinèfils i lletraferits. I és que Cirici sentencia: “El cinema en essència és una possibilitat de fer poesia i irrealitat”.

Filosofia (i amor). “Per què perdo el temps en una amarga vida interior?”, s’interrogava Cirici el 1947. Anys més tard reincidiria en el dubte, sobretot per crisis matrimonials resoltes, en part, per sublimació intel·lectual: “Com que la vida burgesa mitjana (assegurar vida familiar) decau per senectut, desamor, deserció dels fills, malalties, etc., cal progressió immaterial de la glòria per compensar-ho”. Però no desatén l’amor: “Ningú no podria imaginar la infinita quantitat de felicitat que em proporciona la sola presència d’ella”, diu de la seva dona. “Ningú no podria sadollar-me si no és la C, i ella no vol”, escriu l’estiu de 1947 en un “Port Lligat silenciós” que tenia el mar “com un mirall, amb totes les estrelles a dintre”. Un paisatge de l’Empordà propi de l’autor d’El quadern gris però descrit per Cirici a les seves llibretes.