Elvis Presley, sant i pecador

Memphis, 16 d'agost del 1977. Malgrat els tres combinats de medicaments que –com cada nit– ha ingerit, Elvis Presley no pot dormir. Comparteix el seu llit de Graceland amb Ginger Alden, la seva última parella, i no vol molestar-la. Se'n va al lavabo per llegir La recerca científica de la cara de Jesucrist, un volum de Frank O. Adams sobre el sant sudari de Torí.

Quan Ginger es desperta, s'inquieta: convindria que Elvis descansés ja que ha de volar rumb a la primera data de la seva gira. Entra al lavabo i Elvis jau al terra emmoquetat. Ja està fred, i els esforços per reanimar-lo resulten inútils. Cas estrany entre els titans del rock: mor amb un llibre a les mans.

És precisament en els llibres on es va desenvolupar la batalla per l'ànima d'Elvis, nascut el 8 de gener del 1935, ara fa 80 anys. Requereix un seriós esforç imaginar-ho, però Presley va viure els seus 22 anys de fama en una discreta foscor. És un artista que es manifesta mitjançant discos, pel·lícules i –de forma regular, a partir del 1969– actuacions. Però, essencialment, no se sap ni el que pensa ni com viu. No concedeix entrevistes confessionals com les de John Lennon per a la revista Rolling Stone. No es manifesta explícitament sobre els conflictes que colpegen el seu país.

Trigarem anys a conèixer els detalls d'històries tan extraordinàries com la seva visita, sense anunciar, a Richard Nixon a la Casa Blanca, on s'ofereix com a agent secret per combatre la subversió dels Beatles i altres llumeneres de la contracultura. Sí que és cert que, uns dies abans de morir, ja s'ha publicat Elvis, what happened?, crònica de l'extravagant vida privada del Rei, firmada per tres antics membres del seu seguici, l'anomenada Memphis Mafia. Durant les dècades posteriors, pràcticament totes les persones que el van tractar van escriure el seu llibre: parents, músics, cuineres, noies i fins i tot el seu perruquer californià, Larry Geller, l'home que l'introdueix en l'esoterisme: l'Antic Egipte, els savis tibetans, la teosofia, els apòcrifs, els mestres de l'Índia, la numerologia, els rosacreus.

La mort d'Elvis aconsegueix dimensions de tragèdia global. Anteriorment, els decessos de famosos de la faràndula es quedaven a les seccions de successos, obituaris o espectacles: amb Elvis, salten a la primera pàgina dels diaris, a la capçalera dels telenotícies (proporciona un model de resposta per a l'assassinat de John Lennon el 1980, encara que –bonica paradoxa– es detestaven). És qüestió generacional: el 1977, els mitjans de comunicació estan plens de baby boomers. Admiradores i detractors, tots han crescut a l'ombra d'Elvis, discutint sobre l'home i els seus misteris. D'alguna manera, coincideixen que es tracta d'una notícia que supera el musical: conscientment o inconscientment, Presley ha transformat el panorama cultural, racial i moral dels Estats Units.

La seva caiguda pot ser interpretada en clau religiosa: el pecador a la recerca de redempció, el bé del sacrifici

La presència d'Elvis és tan monumental que fins i tot pot passar inadvertida al seu propi país: a l'estranger, on mai l'han vist cantar, s'entén millor la seva excepcionalitat. Són seguidors danesos els que comencen, el 1975, a establir la seva discografia i els detalls de les seves sessions d'enregistrament; un d'ells, Ernst Jorgensen, es va convertir més tard en l'arxiver més important del món d'Elvis, responsable de preparar successives caixes que el rehabiliten musicalment, després de dècades de llançaments maldestres per part de RCA.

Fins a aquesta infausta nit del 1977, la major part dels llibres sobre Elvis pertanyen a la categoria de literatura per a fans. Una excepció és la voluntariosa biografia de Jerry Hopkins, publicada per vegada primera el 1971 (amb dedicatòria per a Jim Morrison!). En el camp del que ara anomenaríem estudis culturals, cal destacar Presleíada, assaig inclòs a Mystery train. Imágenes de América en la música de rock & roll (última edició espanyola a Contraediciones, 2013), de Greil Marcus. Són crítics de rock enfrontats al dilema d'explicar Elvis des d'una sensibilitat generacional que el mateix artista ni reconeixeria ni comprendria.

Ni Hopkins ni Marcus imaginen que, després de la mort, el culte d'Elvis Presley el transformarà en una mena de sant de nou encuny, canonitzat per voluntat popular; encara que Greil sí que estudiarà més endavant aquesta obsessió col·lectiva i, específicament, els rastres del cantant en l'odissea política de Bill Clinton, un altre meridional de sang calenta.

Milions de nord-americans es reconeixen en la esbalaïdora ascensió del cantant. De totes les seves possibles lectures, prefereixen la que potencia el somni americà. El mite dels Estats Units com a terra de les oportunitats: un noi pobre i sense educació, fill d'un presidiari, que es construeix un personatge rutilant; un ignorant gens intimidat a l'hora de tractar amb presidents i figures de Hollywood. La seva caiguda pot ser interpretada en clau religiosa: el pecador a la recerca de redempció, el be del sacrifici, el màrtir que ens prevé contra els nostres pitjors impulsos.

Aquesta grey s'ha d'enfrontar de seguida amb un heretge, novaiorquès i, a sobre, jueu. El 1981, arriba Elvis, d'Albert Goldman, una ofensiva en tots els fronts. Goldman menysprea el talent musical de Presley, al qual considera un simple imitador dels artistes negres; el retrata com una criatura de psique fràgil i sexualitat complexa que senzillament embogeix amb la fama. Per si no fos prou, arremet contra el que Elvis encarna, com a representant del proletariat blanc del Sud rural.

Amb tot, Goldman ofereix un purgant contra els excessos hagiogràfics de l'univers d'Elvis. Descobreix, a més, la falsedat essencial del coronel Tom Parker, per sempre paradigma del mànager funest: pren una sèrie de decisions miops que estan a punt d'enfonsar la trajectòria musical i les finances del seu protegit. Goldman avisa que moltes d'aquestes ficades de pota monumentals (les pel·lícules infames, la negativa a actuar fora dels Estats Units, el fet de malvendre els futurs royalties per una quantitat fixa) podrien respondre a la falta d'escrúpols del coronel, la seva ludopatia i el seu petit secret: nascut a Holanda, de veritable nom Andreas Cornelius van Kuijk, és un immigrant il·legal que no es nacionalitza als Estats Units, potser per esquivar els impostos.

El llibre de Goldman, que després publicarà un altre text complementari, Elvis: The last 24 hours, és atacat fins i tot en els punts de venda: es reporten nombrosos casos d'exemplars tacats o estripats. En veritat, el millor contraatac és la magna biografia de Peter Guralnick, dividida en dos volums, Último tren a Memphis i Amores que matan (encara que publicat inicialment per Celeste, es pot trobar en llibreries espanyoles en l'edició de Global Rhythm).

Guralnick contextualitza Elvis als Estats Units que li va tocar viure i analitza rigorosament tant la vida privada com el procés creatiu. Detecta també una inseguretat subjacent en Elvis, una percepció de les seves pròpies mancances. Aquesta infelicitat ha alimentat una plètora de teories absurdes, que impliquen l'FBI o la màfia i insisteixen que va escenificar la seva mort per escapar i gaudir d'una existència anònima.

Abunden els llibres que parteixen d'aquesta entelèquia. Gail Brewer-Giorgio va començar amb una novel·la sobre un tal Orió, una superestrella que fingeix la seva mort. Posteriorment, explica, contacta amb ella telefònicament algú que parla exactament com Elvis. Un dels seus llibres, Está vivo Elvis?, va ser editat a Espanya (Plaza & Janés, 1988) amb un casset que suposadament conté la veu de Presley en la clandestinitat. Una periodista d'origen cubà, Belkis Cuza-Malé, ha publicat La tumba sin sosiego, on explica que Elvis actualment es fa dir Jon Burrows i viu a Fort Worth (Texas).

Una obsessió tan persistent que Nik Cohn, el britànic autor de Fiebre del sábado noche, porta a la seva inevitable conclusió. En un relat publicat el juny del 2007 a The Observer, Cohn localitza l'antic ídol en un pantà de Luisiana: Elvis té 72 anys… i un càncer de pròstata incurable. Segueix a continuació el que, malgrat que estiguem al territori de la ficció, és segurament la millor entrevista concedida per Elvis.