Les espècies que se la juguen el 2015

Fa milions d'anys hi va haver meteorits gegants, erupcions massives, refredaments salvatges de la temperatura global, fins i tot supernoves ben a prop. Aquests i altres factors de gran magnitud van provocar les cinc extincions massives que han tingut lloc fins ara al planeta Terra, moments en què més del 75% de les espècies desapareixien per sempre. Ara, els humans colpegem la biodiversitat com els asteroides del cretaci, i som els instigadors de la sisena gran extinció. L'any 2015 ha de ser una batalla decisiva per posar-hi fre: fins avui hem estat els causants de l'extinció de 322 espècies de vertebrats en els últims cinc segles, però el ritme mortal s'accelera.

Entre els animals, algunes baixes semblen gairebé segures. Per exemple, la grívia podria tenir els dies comptats. És el cetaci més petit i el més amenaçat d'extinció. Descobert el 1958, el seu únic hàbitat és el golf de Mèxic, on sobreviu un grup de menys de 100 exemplars. Es tracta d'una població límit per garantir la viabilitat de l'espècie i la seva situació s'agreuja cada any per culpa de la pesca d'arrossegament que es practica a la zona, que ha provocat que desaparegui la meitat dels exemplars que hi vivien fa tot just tres anys.

La seva situació recorda la viscuda amb el seu cosí xinès, el dofí baiji, que era endèmic del riu Iang-Tsé i tot indica que s'ha extingit en els últims anys. La sobrepesca, la construcció de preses i la degradació de l'entorn per l'explotació del riu van portar aquests dofins a la desaparició. Ara, la marsopa sense aleta que també habita el Iang-Tsè és el cetaci més amenaçat (entorn de 1.500 exemplars vius), després de la grívia.

Aquests casos són bons exemples del que està passant als entorns marins i fluvials, sobreexplotats i contaminats: les escombraries llançades al mar estan matant molts animals. Totes les tortugues marines, el 58% de les espècies de foques i el 21% de les aus marines estan afectades seriosament per atrapaments en xarxes i plàstics abandonats als oceans. Una de cada quatre espècies de mamífers marins i més d'un terç de les aus que viuen del mar s'estan enverinant amb deixalles. Recentment, els governs de tot el planeta es van comprometre a canviar aquesta tendència protegint, per exemple, un bon nombre de taurons amenaçats.

A terra ferma les coses estan igual de malament. Per exemple, hi ha diverses espècies de rinoceront que baixen perillosament pel pendent de l'extinció. De les cinc existents en l'actualitat, tres es troben en una situació crítica: el de Sumatra (amb menys de 250 exemplars vius) i el de Java (uns 35 exemplars) a Àsia i el rinoceront negre a Àfrica. Les poblacions d'aquest últim minven cada any per culpa del furtivisme.

Hi ha 4.500 espècies de mamífers, aus i amfibis amenaçats d'extinció, 2.000 en perill crític

També a Àfrica la caça afecta l'espècie de rinoceront blanc: la subespècie del nord només compta amb cinc exemplars vius i únicament un és mascle. Allà hi ha dues subespècies de goril·la, l'occidental del riu Cross i el de les muntanyes, que es troben en estat crític amb pocs centenars d'exemplars. Un altre gran simi molt amenaçat és l'orangutan de Sumatra, un entorn en què també estan a punt d'extingir-se les espècies endèmiques de tigre, elefant i rinoceront. En aquesta zona, a més de Centreamèrica i els Andes Tropicals, s'està produint més de la meitat de la pèrdua de biodiversitat de tot el planeta.

La caça és només un dels problemes que delmen espècies a tot el planeta: l'explotació, la contaminació, el canvi climàtic i la pèrdua d'hàbitats a causa de la tala d'arbres o l'agricultura estan sumant-se a aquesta amenaça múltiple que pot comportar extincions massives en els propers segles. Fins on arriba la ciència, hi ha més de 4.500 espècies de mamífers, aus i amfibis amenaçats d'extinció, i aquest últim grup és el que té més a perdre, amb gairebé 2.000 espècies en perill. En la situació més greu, en perill crític d'extinció, hi ha 950 espècies de vertebrats, segons ha publicat recentment Nature amb dades de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN).

Molts d'aquests animals són completament desconeguts, més enllà dels que acaparen cartells i fons d'escriptori com el panda o el tigre. Per descomptat, moltes espècies desapareixen sense que arribin a coneixe's i d'altres es registren quan ja en queden pocs espècimens vius. El cas exemplar seria el del saola, gairebé un animal mitològic, que va ser catalogat per primera vegada el 1992. Des de llavors amb prou feines uns quants albiraments donen fe que es tracta d'un animal que segueix viu en la natura, concretament a les selves del Vietnam. No se sap amb certesa el nombre d'exemplars d'aquest petit i peculiar boví que es resisteix a l'extinció, potser n'hi ha un centenar. Cap dels saoles capturats ha aconseguit viure en captivitat, una bona mostra de la fragilitat d'aquesta espècie.

També és molt vulnerable el peresós pigmeu, l'espècie més petita de peresós de tres dits, exemple vivent de nanisme insular. És notablement més petit que els seus parents propers i habita únicament en una illa de tres quilòmetres quadrats del Carib panameny, Escudo de Veraguas. La seva principal amenaça és la tala de manglars per fer-ne llenya, la qual cosa redueix més encara el seu petit món.

Les illes són els ecosistemes més castigats per aquesta extinció massiva: el 90% de les aus desaparegudes per culpa de la influència humana habitaven en illes. En aquest punt, és molt significatiu l'estat crític d'un dels animals que van inspirar Charles Darwin quan a bord del Beagle va començar a lligar els caps que el portarien a desenvolupar les seves famoses teories. En concret, del mim de Floreana —una de les aus que li van donar les claus de la selecció natural a les illes de Galápagos— només en queden 50 adults.

De totes les espècies que han viscut en els últims 3.500 milions d'anys a la Terra, n'ha desaparegut el 95%. Pot ser que l'extinció sigui el destí natural natural de totes. O que aquest destí sigui intentar evitar-ho.