L’FMI va debilitar el sistema de salut dels països castigats per l’ebola

La ciència encara no sap per què l'actual brot d'ebola és tan durador i mortífer. Potser l'explicació no la té la medicina, sinó l'economia. Una anàlisi de les polítiques d'austeritat imposades pel Fons Monetari Internacional (FMI) als països més afectats mostra que els seus sistemes nacionals de salut eren afeblits des de fa anys, fet que va aplanar el camí a l'epidèmia.

Més del 99% dels afectats d'ebola (18.603, segons les últimes xifres de l'Organització Mundial de la Salut, OMS) i els 6.015 morts són de Guinea, Sierra Leone i Libèria. Els dos primers països fa una vintena d'anys que formen part d'un programa d'ajudes de l'FMI. En el cas liberià, el finançament va començar més recentment, el 2008. Però el suport del Fons sempre té un preu, generalment en forma de retallades de la despesa pública. Com han afectat les polítiques d'austeritat als sistemes nacionals de salut d'aquests tres països?

Aquesta és la pregunta que volien respondre un grup d'experts de les universitats britàniques més prestigioses. Per això, van analitzar les polítiques de l'FMI aplicades a la zona des de mitjan anys noranta. Els préstecs perquè els estats tinguessin liquiditat anaven acompanyats d'una sèrie de condicions sobre els límits de despesa o l'aprimament del sector públic.

"Encara que les causes immediates del brot són epidemiològiques, necessitem tenir en compte el context més general en el qual la malaltia s'ha expandit", explica a EL PAÍS el sociòleg de la Universitat de Cambridge i coautor del treball, Alexander Kentikelenis. "Per què alguns països africans van contenir l'epidèmia molt ràpid mentre que tres dels països més pobres –Guinea, Sierra Leone i Libèria– estan tenint brots tan perllongats i mortífers?", es pregunta Kentikelenis.

A Sierra Leone, el personal mèdic del sector públic s’ha reduït un 80% en quatre anys

Pel sociòleg, cal recórrer a factors econòmics més generals per observar que els sistemes de salut de les tres nacions no van arribar a desenvolupar-se per poder contenir la malaltia. "En concret, l'FMI constantment va exigir als tres països la imposició d'àmplies retallades pressupostàries o l'acomiadament de treballadors del sector públic. Aquestes polítiques han tingut un impacte devastador en el desenvolupament del sistema de salut. Més enllà de la lluita contra el brot actual, la inversió en un sistema de salut eficient és la millor estratègia per ajudar els països a bregar amb crisis sanitàries com la de l'ebola", afirma.

El treball, publicat a la revista Lancet Global Health, ha trobat diverses causes que han fet disminuir la infraestructura sanitària, fet que ha aplanat el camí a l'expansió de la malaltia. D'una banda, l'FMI els va imposar una sèrie de reformes econòmiques que van drenar la capacitat financera dels països més afectats. A canvi de liquiditat, la prioritat era dedicar aquests diners a pagar el deute exterior de l'Estat i proveir les arques de divises.

"Aquestes polítiques han estat extremament estrictes, absorbint fons que podrien haver estat dirigits a afrontar els reptes sanitaris", escriuen els experts. Encara que l'FMI va suavitzar les seves exigències amb un programa paral·lel d'ajudes per a la inversió social i reduir la pobresa més extrema, la major part de les partides no s'han aplicat. Segons la documentació de l'FMI que han estudiat de les anomenades despeses prioritàries, de la trentena d'objectius de millora social ideats, amb prou feines se n'han implementat un terç.

"El 2013, just abans del brot d'ebola, els tres països havien complert amb les directrius econòmiques de l'FMI, però cap havia aconseguit elevar la despesa social malgrat que la situació sanitària era urgent", explica el també professor de Cambridge Lawrence King.

L’FMI va exigir als tres països la imposició d’àmplies retallades pressupostàries”, diuen els autors de l’estudi

Una altra de les mesures que ha acabat per deixar indefenses aquestes societats davant d'un atac com el de l'ebola ha estat la limitació del pressupost públic i l'aprimament del sector públic per complir amb el sostre de despesa exigit per l'FMI. Aquestes polítiques no només han provocat que els tres països no poguessin contractar personal mèdic i desplegar una infraestructura de centres sanitaris adequada, sinó que les tres nacions han vist com molts dels seus metges se n'han hagut d'anar dels seus països just abans que l'ebola els copegés.

Per exemple, a Sierra Leone, el país més afectat, els treballadors del sector sanitari van passar de 0,11 per cada 1.000 habitants el 2004 a tot just 0,02 per 1.000 només quatre anys després, segons dades de l'OMS. Abans, a mitjan anys noranta, l'FMI ja va imposar a les autoritats d'aquest país una reducció de l'ocupació pública del 28% i els límits a la despesa en salaris públics es van allargar fins a la dècada passada.

No obstant això, fa dos mesos, en ple apogeu de la crisi, l'FMI es va comprometre a destinar 350 milions d'euros per lluitar contra l'epidèmia a l'Àfrica occidental i la seva directora, Christine Lagarde, va afirmar que era bo "augmentar el dèficit fiscal quan del que es tracta és de curar la gent. L'FMI no diu això gaire sovint".

Per Kentikelenis, "el recent canvi de criteri de l'FMI en la priorització de la salut pública sobre la disciplina fiscal és benvingut, però no seria la primera vegada que sentim aquesta retòrica de la direcció de l'FMI. Falta veure si aquesta vegada serà diferent".