Sant Cosme, el barri que s’ha construït dues vegades, o tres

L'autobús 65 surt ple de la plaça Espanya i es va buidant com una banyera sense tap. Quan gira per l'avinguda Onze de Setembre de Sant Cosme ja està buit. És fàcil imaginar aquest barri del Prat de Llobregat sense autobús, perquè així es feien, durant el franquisme, les unidades de albergue o les soluciones habitacionales o qualsevol dels eufemismes que parlaven d'habitatges mínims per aquells que no tenien res. El barri de Sant Cosme, unes deu mil ànimes, es va construir els anys seixanta i va aplegar barraquistes —hi havia barraques a tots els marges urbans— i damnificats de la inundació del 1962, que va rebentar les costures del Vallès.

El barri va tenir una característica: només hi va anar gent humil

Sant Cosme va tenir una característica: només va anar-hi gent humil, sense la barreja que es propiciava en altres polígons, on s'hi colaven funcionaris col·locats pel règim, gent d'extracció popular però més a prop d'una futura classe mitjana. Aquí van ser treballadors rasos, immigrants espanyols. Encara avui hi ha un immens centre extremeny, La Ruta de la Plata. Els pisos van aguantar poc, com també va aguantar poc la paciència dels veïns. El franquisme s'esquerdava i s'esquerdaven els pisos, amb uns baixos florits per la humitat del delta; el Llobregat és només a dues passes. Total, que va néixer l'Associació de Veïns i la seva participació en aquelles eleccions del “terç familiar”, amb el pintoresc però batallador Eduardo Tarragona. No cal dir que el millor edifici era la parròquia, encara avui compromesa amb el barri. Aquells anys de lluita incipient van aconseguir canviar el traçat de la segona pista de l'aeroport —un clàssic, doncs—, que els passava per sobre.

Per fer curta una història que devia ser molt llarga, Sant Cosme es va reconstruir del tot, bloc per bloc, gràcies a la democràcia i a Adigsa, a partir del 1978. Ara són blocs aïllats, situats en un extrem del municipi, però sòlids, amb una estètica agradable perquè les parets són ocres i els patis tenen arbres i palmeres. La plaça central es diu, precisament, de la Remodelació, i té una font escultòrica de trencadís blanc. Hi ha una voluntat d'urbanisme, de millora. Tot és una mica desert, una mica massa silenciós. La població ha envellit i qui ha pogut ha marxat. No perquè no s'hi visqui bé, sinó perquè el barri arrossega un estigma. O massa pobre, o massa conflictiu. La pobresa, de fet, ja no es veu. Hi ha dignitat arreu. I parabòliques.

El franquisme s’esquerdava i s’esquerdaven els pisos

El conflicte ja és una altra cosa. En una de les fases de la segona construcció es van fer 801 pisos destinats a treballadors de l'aeroport, que no es van utilitzar mai. I en una nit o dues van desembarcar —venien en camions— una colla de famílies que els van ocupar a la brava. No hi havia poder constituït que tingués interès a parar-ho, i la democràcia no va fer res més que regularitzar-ho, donar papers als estadants. Va ser un factor de degradació galopant. Després la droga va acabar-ho d'adobar. Alguna batuda del jutge Garzón va fer història. Hi havia un triangle operatiu entre la Mina, Sant Cosme i Can Tunis, que es multiplicava en la compra-venda del dret de pis, els cotxes robats i tota la pesca.

Es va plantejar de dispersar aquesta població conflictiva, però l'alcalde Lluís Tejedor s'hi va oposar. Tejedor encara és alcalde, una mala cosa, perquè quan fa més de trenta anys difícilment tens idees noves. Un aire de caciquisme plana sobre el Prat, que és un municipi ric, perquè l'aeroport hi aporta molt. Em diu un veí que no és mal alcalde, però que ara està tocat per l'afer de les dietes de l'FMC. El que va pacificar Sant Cosme és que la droga va delmar una generació i ara el tràfic es fa a la menuda, com si funcionés dins d'un pacte de no-agressió. Diuen que Lluís Tejedor avicia Sant Cosme perquè aquí hi té un viver de vots.

La pobresa ja no es veu, hi ha dignitat arreu i antenes parabòliques

La tercera construcció de Sant Cosme va ser amb la Llei de Barris. La idea va ser fer-hi treball social i una allau d'equipaments de centralitat. Aquesta segona part no ha acabat de funcionar. Els equipaments hi són —jutjats, Bombers, Mossos, la Línia 9— però això no genera res si el barri no té prou energia, i els veïns del Prat estan tips d'haver de fer llargs trajectes per tramitar qualsevol cosa. La Federació Catalana de l'Esplai és un embalum desproporcionat, gris, abassegador. Un veí em comenta que què hi farem. Els seus pares són històrics del barri, la mare encara hi és i ell viu al Prat. Ho diu així: visc al Prat, com si més enllà de l’Onze de Setembre comencés un altre món. Diu que a Sant Cosme la mare està molt bé. Quan li demano que m'orienti cap als 801 pisos recomana al fotògraf que amagui la càmera, un consell que també serviria per al centre de Barcelona. Si no canvia la gent, els problemes tampoc no canvien, diu.

La droga va delmar una generació i ara el tràfic és a la menuda

El barri gitano és un altre món. Els equipaments fan guàrdia al límit, a tocar de la fàbrica Damm, que ho impregna tot d'olor de civada cuita. Els blocs són grisos, de baixa qualitat. Alguns ja han estat enderrocats i altres han de seguir el mateix camí. Totes les mirades presents es concentren immediatament en el foraster, cosa que ens remet a una població tancada i malfiada. Diu la llegenda —que sempre té molt de prejudici— que part de la canalla només va a l'escola a l'hora del menjador. Que hi ha un comerç subterrani amb els pisos, que són de lloguer i vessen de roba estesa de colors densos. Que tothom que hi arriba sap on buscar la droga. A les finestres de les plantes baixes hi ha reixes, un local és de la Peña Recreativa Manuel de Falla. La marginació, aquí, és física: més enllà no hi ha res més que paisatge. L'urbanisme sense intel·ligència social —sense oportunitats— no va enlloc. La quarta construcció de Sant Cosme encara està pendent i s'haurà de fer entre tots els veïns.