Pluja de crítiques a la xarxa al film ‘L’endemà’ sobre la independència
L'estrena per TV3 del documental revifa el debat sobre una visió no conflictiva, idíl·lica, de la independència a Catalunya
Dimecres, TV3 va emetre a la nit el documental L'endemà, on es descriu una Catalunya independent. Va tenir èxit d'audiència, però no sembla que sigui una audiència satisfeta. A Twitter, el hashtag #lendemaTV3 recull una colla d'opinions de televidents escandalitzats per la innocència i el surrealisme dels plantejaments del film, on no hi ha espai per al dubte i la crítica a fons. Convertit en trending topic local, fins i tot ciutadans que van fer la seva aportació econòmica per a la producció del documental mostren la seva decepció.
Les crítiques també arriben del sector sobiranista. Ho expliquen amb frases com "Que em tornin els meus diners. Hi ha arguments més poderosos " o "A mi m'ha defraudat molt. I te n'he pagat una part. M'ha fet passar vergonya aliena". Xavier Rius, d'e-notícies, retituejava algunes d'aquesta crítiques, tot dient que el primer que s'hauria de fer l'endemà de la independència és fer fora l'equip directiu de TV-3. La directora del film, Isona Passola, ha escrit a la mateixa xarxa social: "Jo no bloquejaré ningú. M'interessa l'opinió de tothom.Quan hi ha insults es demostra falta d'arguments. El sí-sí és cívic sempre". El film va rebre finançament popular i TV-3 ha intervingut en la seva producció.
Una parella mal avinguda
El film presenta una escena metafòrica, particularment cridanera, d'una parella que se separa. La noia (Catalunya) li diu al xicot (Espanya) que se sent anul·lada, que no pot més, que tota l'estona li està dient què ha de fer. Després de retreure-li que no li ha preguntat mai si està bé amb ell, nega que sigui de covards voler separar-se. De covards, diu, es continuar junts "i amargar-nos la vida. Tens por de perdre'm. Que me'n vagi i et quedis sol perquè no saps què fer amb la teva vida. Aixó és el que passa".
Quan ell li diu que és la seva mitja taronja, la noia, ja molt neguitosa i apujant el to de veu, li respon que hi ha dues taronges, “dues putes taronges; és el que tu no entens (…) fa segles que no sóc feliç”. “Que no estàs còmode en aquest llit, en aquesta casa? Què faràs tu sola?”, pregunta el noi. “Gestionar la meva vida, els meus diners”, li respon ella. I acaba: “Si m'estimes, deixa'm sola”.
El noi es resisteix al fet que ella se'n vagi. "Tu no te'n vas enlloc, mecagon la puta", diu. En un altre moment, la noia li comenta que quan estigui més tranquil parlaran dels mobles i dels electrodomèstics, sobre qui se'ls emporta. Després que la noia li retregui que és massa tard per parlar, el noi li deixa anar que no està capacitada per viure sola. "Tu no te'n vas i els mobles es queden aquí" i li adverteix que en el cas hipotètic que se'n vagi, es quedarà sola.
En aquesta pàgina reproduïm l'article que EL PAÍS va publicar en castellà el 21 de setembre passat quan la pel·lícula es va estrenar a Catalunya. El firmava l'escriptora Laura Freixas i es titulava: "Catalunya i el pensament màgic" i analitzava com l'independentisme promet el paradís a la terra sense cap cost.
"En un sorprenent article publicat fa poc, un teòleg catòlic advertia del 'risc d'una gairebé identificació pràctica del cel cristià amb un ideal polític o nacional concret', és a dir, la independència de Catalunya (Salvador Pié, La Vanguardia, 1-9-14). Exagera?... Els suggereixo que vagin a veure una pel·lícula que acaba d'estrenar-se, L'endemà (o busquin a Internet el vídeo Los García, Cataluña y el futur de todos, el missatge ve a ser el mateix), i veuran a què es refereix.
Dirigida per Isona Passola, presidenta de l'Acadèmia Catalana de Cine, finançada per més de 8.000 persones mitjançant micromecenatge i subvencionada per la Generalitat i TV-3, L'endemà és un documental que pretén, diu, “aclarir els dubtes dels indecisos” sobre la conveniència d'un Estat propi. Consisteix en entrevistes a jutges, escriptors, economistes i altres professionals, que ens descriuen com serà la Catalunya independent. Heus aquí algunes de les seves prediccions: “Hi haurà més places a les escoles bressol”; “Més inspectors fiscals”; “Més jutges i més ben formats”; “Una economia productiva, no especulativa”; “Serem la Califòrnia d'Europa”; “El periodisme serà més plural i independent”; El nostre pressupost anual augmentarà en “16.000 milions, o sigui quatre vegades més del que hem retallat”…
És difícil, arribats a aquest punt, resistir la temptació de la ironia (… i ens banyarem en piscines de monedes d'or, no serem menys que el Tío Gilito) però intentem preguntar-nos de debò en què consisteix la proposta de L'endemà, és a dir, el programa de la independència.
Regularment apareixen a la premsa catalana cartes de lectores i lectors inquiets davant dels interrogants que plantejaria la transició cap a un Estat propi: què passaria amb el deute? amb les pensions? amb la Unió Europea?... No cal dir què respon L'endemà a totes aquestes preguntes: Catalunya romandrà a la UE, per descomptat; les pensions no només es pagaran, sinó que pujaran un 10% (sic), i pel que fa al deute, quin deute?, és el Regne d'Espanya el que l'ha signat, ells mateixos. Molt bé, suposem que ens ho creiem. Però un cop resolta la transició, la pregunta subsisteix: transició cap a què?
Cap a una societat pròspera, democràtica i moralment exemplar, deduïm de L'endemà. Sí, esclar, però no aspira tothom a això mateix, sigui quin sigui el seu credo, la seva nació, la seva opció política? La qüestió és quines mesures concretes, econòmiques i polítiques, cal aplicar per aconseguir-ho. Sembla bastant difícil concebre un programa capaç de conduir-nos a una situació tan ideal; i més difícil encara tenint en compte que haurien de dur-ho a terme partits tan dispars —però avui aliats en la proposta independentista— com un, Convergència, fundat per un banquer (Pujol) en un convent (Montserrat), i un altre “assembleari, socialista, econòmicament sostenible i no patriarcal”, la CUP.
Es tracta, en fi, de la quadratura del cercle. I com que si apliquem el pensament racional és impossible convertir un cercle en quadrat, l'independentisme ha optat per substituir la raó per una altra cosa: el pensament màgic.
Qualsevol nació, és cert, utilitza elements sagrats o màgics (himnes, dates, banderes) per escalfar les emocions d'una cosa tan freda com és un model d'organització territorial. Però l'independentisme va molt més enllà. Multiplicant la freqüència i la intensitat de l'ús, juga a fons la carta irracional, en detriment del debat d'idees. Aquest consistiria, per exemple, a preguntar-se (com ho ha fet Victòria Camps) si la millor manera de fomentar el català és convertir-ho en llengua oficial exclusiva d'un Estat. Caldria investigar, oferir xifres, exemples (el cas d'Andorra), raonaments… En comptes d'això, l'independentisme prefereix un mecanisme molt més senzill i que s'està demostrant molt eficaç per mobilitzar les masses: prometre paradisos i atiar emocions.
No es tracta de quatre exaltats: És la Generalitat la primera a recórrer sense vergonya a la manipulació sentimental. Així, commemora una data associada a la guerra, el 1714, quan en podria triar unes altres que simbolitzen la convivència i que són, sens dubte, més rellevants per la Catalunya d'avui, com el 1977: al cap i a la fi vivim darrere de la Generalitat, restablida aquest any, no amb el Decret de Nova Planta. Ens llança missatges subliminals, com aquest del cartell que presideix el Born, convertit en temple de l'independentisme: “1714-2014: Viure lliures” (com si no ho féssim), o el que titula una exposició sobre el setge a Barcelona del 1714: “Fins a aconseguir-ho!”. Evoca els catalans afusellats per Franco (exposició Cinc sentències de mort), oblidant convenientment que alguns dels polítics més grans (Cambó, Samaranch), escriptors (Pla, D'Ors), artistes (Dalí)… que ha donat Catalunya van ser franquistes fins a la medul·la. Retrata Mas en un gest que imita el de Moisès (passat per Hollywood), sota el lema èpic “La voluntat d'un poble”. El mateix Mas es dedica a avivar passions —i no les més constructives— parlant de les “humiliacions i menyspreus” que suposadament rebem. En la millor tradició milenarista, la Generalitat insinua profecies (“Ara, la història ens convoca”, lema oficial del Tricentenari), insisteix en misterioses concordances: 1714-2014; 11-9 (Diada), 9-11 (el referèndum); i arriba a extrems tan puerils com el detall que el pal de la senyera situada al costat del Born fa 17,14 metres d'alçària.
Amb raó s'inquieta el nostre bon teòleg: l'independentisme li fa la competència. Tal com algunes persones projecten en Déu i el paradís, unes altres projecten en l'Estat propi, com en una pantalla en blanc, tots els seus somnis, sense les molestes traves que la realitat posa al desig. Els costos de la independència? Nuls: “estarem millor, sense perdre res”, assegura un dels entrevistats a L'endemà. L'escassetat, base, per definició, de tota economia? Esborrada d'un cop de ploma: amb 16.000 milions més (els que suposadament ens espolien), hi haurà diners per a tot. El conflicte, propi, per definició també, de la vida en societat? Resolt amb un cop de vareta màgica: a L'endemà els no independentistes simplement no existeixen; en tota la pel·lícula no n'apareix ni un.
I així, exaltats per la unanimitat, abrigats per l'escalfor de les masses, uniformats de vermell i groc, confortats per la certesa de la pròpia bondat immaculada, convençuts que el Mal no és cosa nostra, sinó d'un ens malèfic anomenat Espanya, que ens va vèncer, ens va afusellar, ens va oprimir, ens espolia, ens menysprea, ens humilia i té la culpa de tot, embadalits per himnes i banderes, adormits per la repetició de consignes i crits de rigor, confiant cegament en un endemà que serà xauxa, anem seguint en fila, alegrement, a aquest que toca la flauta".
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
