A tota vela i sense gol de Cristiano

El Madrid va imposar la lògica i va atropellar el Cruz Azul sense ni tan sols necessitar Cristiano, que en una golejada es va quedar en blanc, més eficaç com a assistent que com a definidor. Cosa que ja és portada. No va ser important, l'equip d'Ancelotti va fer un exercici de demolició, pas a pas, amb solistes al capdavant. Primer amb Ramos, Carvajal i Benzema. Quan va sentir alguna rampa, al final del primer acte, ja amb el 2-0, va tornar a aparèixer Iker Casillas, que va parar el seu segon penal consecutiu en quatre dies. I després, bufar i fer ampolles. L'assidu gol de Bale, el virtuosisme d’Isco, i rumb a la conquesta de la quarta Intercontinental, batejada ara com Mundial de Clubs, format en què el Madrid no ha guanyat mai i trofeu que només tenen Casillas, CR i Kroos, aquests dos últims amb el United i el Bayern.

No va ser un Madrid rodó, però alguns dels seus jugadors van tenir el do de la puntualitat. El primer toc de corneta va ser de Sergio Ramos, al qual el club tant deu la seva presència en aquest torneig. El Ramos de Munic i de Lisboa també va agafar pista a Marràqueix, on va exhibir una altra vegada la seva sobirania en el joc aeri. No hi ha barricades per al saguer, sobretot si Kroos ajusta el punt de mira i el porter rival, Corona en aquest cas, deixa la porta oberta amb una mala sortida.

El gol de Ramos va certificar la bona posada en escena del Madrid, en què Ancelotti no es va guardar res. El tècnic ha decidit explotar la millor veta fins a on li sigui possible, senyal de la voracitat de l'equip, que ho vol tot: rècords, títols... Per donar prova d'això, Cristiano va trigar tres minuts a estrènyer la gola als mexicans. Un miracle de Corona va frustrar la seva rematada a l'àrea petita, als nassos del porter mexicà. El Cruz Azul, cohibit, se sentia davant un repte impossible. Només Rojas, viu com la pólvora per la banda de Marcelo, aconseguia obrir una via. En una d'aquestes ocasions, va treure la cadena al lateral brasiler i al seu centre ras no va arribar Pavone per un pèl. En el seu segon assalt es va creuar Ramos quan apuntava a Casillas. Més concessions de les previstes pel Madrid.

Una mica afeblits Isco i Illarra, el quadre espanyol va trobar en Benzema la seva millor guia. El francès és un davanter d'arquitectura, un mig disfressat d'ariet capaç de dibuixar el futbol a les zones calentes, prop de l'àrea, on més pressionen els contraris. Quan s'endolla resulta un garbull per als rivals, que no troben el radar i arriba la xerrameca: que si és qüestió dels migcampistes, que és missió dels centrals... El seu partit va ser estupend, va anar a totes i no li va faltar temps per al gol, el 125è com a madridista. Benzema va fer el cop de gràcia, els honors els va merèixer Carvajal. Per enèsima ocasió va progressar per la seva banda dreta, va remuntar per la línia de fons i va citar el francès, que va arribar amb seny pel centre de l'àrea. No van ser poques les vegades que Carvajal va fer de ventilador.

Amb 2-0, en aparença el partit estava tancat. Però el Madrid es va distendre i va donar marge al conjunt asteca, cosit amb agulles, amb tanta experiència com curt de recursos, com ha demostrat en la seva decebedora temporada. Rebaixat el volum pels blancs, Pavone, l'exjugador del Betis, va demostrar les seves hores de vol. Va fer semblar que li havia agafat un col·lapse després d'un toquet de Ramos i l'àrbitre es va disposar a animar l’enfrontament. Torrado, el veterà capità, es va disposar a ser el botxí de Casillas. Els papers es van canviar i va acabar com a víctima. Iker no passa per ser el més estudiós dels porters, tan confiat en la seva intuïció portentosa, però es va llançar just on el mexicà havia executat dos penes màximes en el partit de quarts. El que sí que té el guardià madridista és memòria: a l'agost del 2001 va parar tres penals a la Corunya, en un Teresa Herrera. A davant, el Cruz Azul.

No va ser un equip rodó, però alguns jugadors van tenir el do de la puntualitat

Després de l'encís de Casillas, els mexicans es van sentir tan atordits que, immediatament, després d'un defalliment monumental de la defensa espanyola, Pavone es va descobrir cara a cara amb el porter espanyol. Li van venir tremolors, es va congelar. Ja no li va quedar cap més bala a l'equip de Mena, al qual només li quedava mitigar una golejada. Li va resultar impossible, el Madrid va trobar encara més dreceres cap al gol, i com més li agrada, a mil per hora. Ho va fer CR, que, a passada de Benzema, va assistir Bale, que va estampar el seu habitual gol en les grans cites. Llavors, sí, la final assegurada.

Només quedava comprovar com administraria Ancelotti els descansos. Va donar un respir a Ramos, amb molèsties, a Kroos i finalment a Isco, aclamat pel seu excel·lent gol. Va ser el quart, després d'una maniobra del malagueny que va fer perdre el pas a dos defenses abans d'apuntar amb seny a la cantonada dreta de la porteria de Corona. I també quedava una exquisitat. Fora del repartiment golejador, Cristiano va fer somiar el gol de l'any, del segle, el que cada un vulgui. Beli va centrar des de l'esquerra i al portuguès, que arribava en cursa, se li va ocórrer una genialitat, rematar de rabona. Increïble, per l'extraordinària dificultat. La pilota va sortir en direcció a Corona. Al futbol contemporani tot és vertiginós, avui és ahir. En uns altres temps quedaria per a l'enciclopèdia d'or com un d'aquests gols de Pelé i d’altres il·lustres que mai no van entrar, però moltes generacions es van delectar com si res. Com ho faran els madridistes si dissabte que ve broden la Copa i acomiaden amb magnificència la seva temporada internacional.