De ‘L’Atlàntida’ al teorema de Thomas

El jove desbordant d'energia que era Verdaguer va córrer descalç en una competició de la plana de Vic i amb les dues pessetes del premi es va comprar un exemplar de l’Odissea. Aquestes coses encara passaven a finals del segle XIX. Altres fonts asseguren que el llibre que va comprar Verdaguer era una monografia francesa sobre l’Atlàntida platònica. La veritat és que des d’aleshores, als 18 anys, Jacint Verdaguer va començar a parlar del seu gran projecte de L'Atlàntida. En realitat, el protagonista del poema serà Espanya. Aquesta idea de fusió hispànica va ser criticada pels extrems culturals del nacionalisme català. Un Joaquim Folguera precoç, mort de manera prematura i crític fi, va sortir al pas afirmant que Verdaguer tenia l'esperit nacional català malgrat “el seu espanyolisme superficial de captaire ortodox de la senyoria palatina”.

L'èpica de la conquesta d’Amèrica fascina el jove Verdaguer. Té present el poema “Colón” de Campoamor i del gran prosista apologètic Nieremberg recull la idea d'una Atlantis com un sòcol sota el mar de les Canàries o a les Açores. S’hi sumen els titans platònics. Després, com a capellà del vapor transatlàntic Ciudad Condal, propietat de la dinastia Comillas, pensa en la forma final de L'Atlàntida i ja té el seu gran triomf. El poema condensa un cabal molt potent de mites i tradicions. En primer pla, Colom viu l'aventura de descobrir un nou continent per a Espanya. Avui, encara que sembli un decorat wagnerià una mica empolsegat o que tinguem preferència pel seu Canigó, llargs fragments de L'Atlàntida ens segueixen deixant perplexos, d’alguna manera aclaparats. En el seu breu assaig, tan oblidat com perspicaç, sobre Verdaguer, Sagarra parla d'això, de la seva constant perplexitat davant L’Atlàntida, perquè vesteix una faula monstruosa i absurda amb un tresor inesgotable de natura, meteorologia, agricultura, fauna i flora.

Així va començar la seva existència com a poeta nacional de Catalunya. Els seus anys finals van ser turbulents, enigmàtics, torturats. Inicialment, el poema s’havia de titular “Espanya naixent”. I Verdaguer va ser el primer i últim poeta català els versos del qual el poble se sabia de memòria. El seu Virolai segueix sent una expressió emocional de la catalanitat, fins al punt que actualment hi ha qui considera que hauria de ser l'himne de Catalunya i no pas el bel·licós cant d’Els segadors. En el seu himne a la verge de Montserrat, Verdaguer l’anomena princesa dels catalans i estrella de l’Orient per als espanyols. Tot i això, seguim igual, entre el Virolai i l'apologia del caganer.

De L'Atlàntida hispànica al que estem vivint avui regeix en molts aspectes el teorema de Thomas, cèlebre en sociologia. És el cas de les profecies autocomplertes i que Thomas va formular amb molta previsió: “Si les persones defineixen les situacions com si fossin reals, aquestes situacions són reals en les seves conseqüències”. Consideres real una cosa que no ho és, i hi adeqües les teves actituds, de manera que el mite o el frau històric poden acabar tenint conseqüències reals. I aquí ve el dilema greu, quan en una comunitat s’acaben enfrontant dues irrealitats o, simplement, el desig que alguna cosa que no és real ho acabi sent perquè creiem que ja ho és, i per això s'enfronta a una realitat més tangible i objectivament real.

És per això que la Catalunya hispànica de Verdaguer es considera inexistent? Un es pregunta si no deu ser aquesta la raó per la qual tants vincles de Catalunya amb el conjunt d'Espanya es deixen de banda a fi que es compleixi el teorema de Thomas i les situacions somiades pel secessionisme acabin sent reals en les seves conseqüències. Per alguns, això ja és un fet comprovat: és a dir, Catalunya només pot existir com a tal fora d’Espanya. És absurd, però des de Madrid hi ha qui accepta sense més ni més, de manera poc crítica i gairebé amb alleugeriment, que Catalunya ja no és a Espanya. És que el teorema de Thomas serveix per a realitats antagòniques.

De totes maneres, el contrast més aparatós és entre la Catalunya que es defineix com a secessionista, i per això assumeix que així ha de ser i serà, i la Catalunya de cada dia, amb grans franges socials que viuen alienes a aquest procés o, encara més, indiferents a la presumpta necessitat històrica que el teorema de Thomas projecti com a realitat estructurada el que és un somni ideal. En altres temps, un Verdaguer adolescent s'acostava a la font del Desmai per entreveure, entre oms i avellaners, els grans boscos verges de la nova Amèrica. Esclar, Verdaguer només era un noi amb barretina que buscava la glòria, mentre que avui la postmodernitat ha posat fi a la glòria i l'èpica. És com si Verdaguer ja no fos la força més indicada per sostenir el teorema de Thomas. És una contradicció estranya buscar la plenitud d'una Catalunya allunyada d’Espanya i negar tota una altra plenitud, considerar-la relativa, com si en lloc d'escriure L'Atlàntida Verdaguer fos un autor de guions de TV3.

Valentí Puig és escriptor