Kiansumba, l’home que va saltar la tanca... en pastera

Gustave Kiansumba té 42 anys i viu a Bilbao, on va arribar el 2009. El seu va ser un viatge llarg que va començar el 2001 al seu país, la República Democràtica del Congo, d'on va fugir de la guerra per poder seguir estudiant Agronomia. Llavors no sabia que, després de gairebé una desena d'intents inútils per saltar les tanques que separen Melilla i Ceuta de Marroc o arribar nadant fins a Melilla des de Nador, ho aconseguiria el 2009, quan va decidir provar sort en una pastera.

El premi Alfonso Carlos Comin (1933-1980), que recorda la figura singular d'un polític que es definia com a “cristià en el partit i comunista en l'Església”, ha recaigut en Kiansumba, com a símbol de la perseverança de molts africans que busquen un futur millor.

El 2001 va marxar d'un Congo desestabilitzat per la guerra. “Vaig aconseguir anar al Camerun i matricular-me però no tenia mitjans econòmics per estudiar i no tenia beca”, explica en un hotel de Barcelona en vigílies del lliurament del premi, aquesta nit.

Vaig ser fort i perseverant. Tenia un somni i l'he aconseguit

“Vaig anar a buscar feina a Nigèria i vaig participar en el moviment associatiu, però tenia el problema de la llengua: domino bé el francès però no puc amb l'anglès”. Després va ser el Níger, Líbia, Algèria, Mali.

“Al final vaig arribar al Marroc, ja amb la idea d'anar a Europa. Vaig travessar la tanca dues vegades a Melilla però la Guàrdia Civil em va deportar: van obrir la porta de la tanca i em van deixar en mans dels marroquins”, explica. El 2005 el van deportar al desert.

Va arribar a Tarifa en pastera. “En arribar, els que tenien diners se'n van anar amb autobús i, els que no, vam anar a un restaurant perquè avisessin la Creu Roja”. Va acabar al Centre d'Internament d'Estrangers,“que és una presó”. Al cap d'un mes el van enviar a un centre de refugiats a Cadis i d'allà se'm va anar a Bilbao, perquè volia anar a França i tenia “un amic de patiments”.

L'amic estava en realitat treballant al camp a Lleida i ell es va quedar dues nits al ras fins que un home del que només vol dir que es diu Iñaki i que té uns 50 anys el va ajudar i el va posar en contacte amb la comissió de refugiats.

Ara està a l'espera que li concedeixin asil polític i es dedica a ensenyar francès i a fer el que ha fet sempre, l'activisme: “La fundació ha volgut donar el premi a les víctimes de les tanques de Melilla i de Ceuta. Sí, som víctimes, però jo no em sento orgullós de ser víctima: em sento orgullós de ser activista, de lluitar pels drets humans, la dignitat de la persona, la lliure circulació. Víctima és una persona indefensa. Sí, m'han deportat, m'han pegat. Però vaig ser fort, tenia paciència, perseverança, i tenia un somni i l'he aconseguit perquè he lluitat, no només per mi sinó per tots. I segueixo lluitant contra la injustícia, contra el classisme”, proclama.

Si un espanyol va a Alemanya és un emprenedor. Jo sóc un emigrant

Són racistes els espanyols? Gustave Kiansumba es resisteix a generalitzar. “M'agrada parlar directament de la gent, del meu veí, dels meus educadors socials, que m'agraden molt, o de les meves orientadores que, fins avui, encara m'estimen”.

Elogia Alemanya perquè “sap gestionar l'arribada d'immigrants”. “Això és el que falta aquí. Aquí els polítics parlen malament dels immigrants. Ens acusen de crear atur. Ens treuen del sistema sanitari. Però obliden que podem treballar, però no ens queda pensió: es queda a les butxaques dels que ens van acollir. Aquestes persones que ens treuen els drets us treuen els vostres a poc a poc. D'això parlaré en el meu discurs”, avança.

“La immigració avui és una conseqüència del que Europa ha creat a l'Àfrica”, denuncia. “No marxem perquè vulguem, però si un noi espanyol se'n va a Alemanya es diu que és un jove emprenedor i quan nosaltres anem a l'estranger som emigrants”, es queixa. “Ara si ve una noia de Senegal o un xinès i compren casa aquí, no són immigrants. Només es visibilitza els pobres. Estan jugant amb nosaltres com si fóssim pilotes. A Ceuta i Melilla es fa visible els que no tenen diners, perquè són pobres. Els que entren amb diners, els que fan negoci amb els espanyols, no se'ls fa ressaltar”, es lamenta.

“Mai no vaig pensar que seria famós però sempre he pensat que haig de ser útil. No sóc una persona política. Només un activista que denuncia coses injustes. Encara que sigui al barri”, conclou, orgullós.