La caiguda d’una supervivent

Ana Mato s'acabava de recuperar de la crisi de l'ebola o, almenys, el temps havia sepultat aquelles setmanes d'incertesa, quan tornen una altra vegada les ombres sobre ella. En realitat, mai havia deixat d'estar en qüestió la seva relació amb el cas Gürtel, a través del seu exmarit, Jesús Sepúlveda, i era conscient que aquest assumpte seguia latent fins a la sentència. Fins ara havia superat les crisis amb pell dura i fortalesa i, sobretot, amb el suport del president del Govern, a falta de desimboltura en la seva defensa pública. Era una supervivent des dels temps d'Aznar. Havia superat totes les crisis, però aquesta l'ha agafat massa feble i cremada pel seu passat i la seva gestió. D'aquesta no ha passat. 

Rajoy li ha donat suport fins l'últim moment, però era massa anar al Congrés a parlar de corrupció amb ella asseguda a l'escó. 

Aquest estiu Ana Mato explicava que, malgrat el fatal i inevitable desenllaç, estava molt satisfeta de com havia funcionat l'operatiu per portar a Espanya el missioner Miguel Pajares, malalt d'ebola. Explicava amb detall com s'havia coordinat el trasllat, l'eficàcia de l'exèrcit i la tasca d'un diplomàtic de només 27 anys que, en la seva primera destinació, havia executat l'operatiu a Libèria.

Malgrat que llavors no hi havia contraindicacions en l'operació, semblava que havia sortit tot bé i tot haguessin estat felicitacions, Mato va eludir anar al Congrés i va deixar en mans de la directora general la compareixença. Ho va fer perquè preferia donar-li un contingut més tècnic i, sobretot, perquè sempre ha tingut prevenció, propera a la paüra, a la comunicació, a comparèixer davant els mitjans o davant els diputats. Un temor que la paralitza quan l'ha d'afrontar i que la porta a fer servir frases com el "si no hi hagués res més, me n'aniria” amb el qual va tancar divendres la roda de premsa que va fer. O aquell “no hi ha res que tingui més valor que una medicina que cura malalties” que va pronunciar el 2012.

De fet, se li recorden errors notables en les seves compareixences i és tan conscient que no ha estat cridada pel camí de la comunicació com que sol sortir amb expressions preparades com “màxima transparència” o “respecte als professionals”, que repeteix sigui quina sigui la pregunta que se li fa. Com a exemple d'aquesta circumstància quedarà la roda de premsa de dilluns passat en la qual va donar la paraula a la directora general quan se li preguntava per la seva dimissió. Aquesta paüra portada al límit es diu glossofòbia i és el pitjor dels pànics que pot patir un polític.

Ja li va passar quan es van fer públics informes del sumari del cas Gürtel en el qual apareixen els pagaments de viatges, festes infantils i un viatge a través del que va ser el seu marit, Jesús Sepúlveda. Va preferir llavors l'explicació privada en la qual es veu més segura que sotmetre's públicament a preguntes sobre els regals de la trama corrupta.

La comunicació va agreujar la cadena d'errors i la va sepultar en un ministeri amb poques competències però en el qual, precisament, és imprescindible la capacitat de gestionar crisis sobrevingudes. Per exemple, a Celia Villalobos li va tocar la de les vaques boges, a Trinidad Jiménez la de la grip A i, fa molts més anys, a Jesús Sánchez Rof el va sepultar la de la colza, sobretot per la famosa frase de la “bestiola tan petita que si cau de la taula es mata”. La comunicació en cas d'alarma sanitària o alimentària acaba marcant gairebé tots els titulars de Sanitat i a Mato l'ha sepultat. En el cas de l'ebola, a més, va haver-hi una clara cadena d'errors de gestió i una víctima que, per fortuna, es va recuperar.

Ja va estar a punt de ser sepultada políticament en confeti perquè un error en un informe policial li atribuïa una despesa desproporcionada en aquest material per a festes infantils que sí que pagava Gürtel. Es va demostrar que el confeti era per a la festa de l'equip de futbol del Getafe i no per al seu xalet de Pozuelo, però mai es podrà treure l'etiqueta de la ministra del confeti. Tampoc la del Jaguar pagat per Gürtel que el seu marit (ja separats encara que continuaven vivint junts) aparcava al seu garatge i que ella diu que no havia vist. Va sobreviure a tot això contra alguns pronòstics, malgrat que en el seu entorn més proper hi havia qui, aclaparat per les crítiques, l'aconsellava sortir del focus públic i abandonar la política. Va fer front a aquesta crisi també sense compareixences públiques. Allò la va afeblir i després la crisi de l'ebola la va agafar amb menys defenses polítiques.

Ara el malson del confeti li torna a caure al damunt i a sembrar dubtes sobre el seu futur. El passat gairebé sempre torna.

Mato se sent més còmoda al despatx, en el contacte directe i, sobretot, en l'organització, on treballava des dels vuitanta, quan va formar part de l'anomenat “clan de Valladolid”, que va acompanyar José María Aznar en la presidència de la Junta de Castella i Lleó. Va ser sotsdirectora del Gabinet del president de la Junta de Castella i Lleó del 1987 al 1990. També eren membres d'aquest gabinet Sepúlveda, Miguel Ángel Cortés, Miguel Ángel Rodríguez, Carlos Aragonés i Arturo Moreno.

El 1990 van desembarcar a la seu de Génova per convertir l'Alianza Popular de Manuel Fraga en el Partit Popular d'Aznar. Sempre dins del seu equip, gairebé com un membre més de la família d'Aznar i, sobretot, com la guardiana de Génova, l'organitzadora dels actes i la prolongació del que era llavors el líder del partit. Entre el 1996 i el 2004, durant els governs del PP, Aznar va tenir opcions per portar-la al seu Govern, però va preferir deixar-la en les entranyes del partit, organitzant convencions, congressos, eleccions i campanyes. En la jornada de reflexió del 2004, quan la seu del PP era envoltada per els qui qüestionaven la versió oficial de l'11-M, Mato va ser l'única dirigent que va continuar al seu despatx. Amb fama de treballadora al partit, va fer de tot, des d'inflar globus fins a negociar amb barons díscols, però gairebé sempre punxava en la comunicació pública.

En el final d'aquesta etapa, Ana Mato va estar a punt d'anar-se'n a una gran empresa privada de la qual tenia una oferta, però mai va acabar de fer el pas d'abandonar l'activitat política, en la qual fa més de 25 anys que està immersa. El que sí que va fer va ser acompanyar la retirada l'Aznar el 2004 amb un pas enrere al Parlament Europeu, perquè se sentia part de l'equip més proper de l'expresident.

Ella no va ser mai de Rajoy, sinó d'Aznar, però va ser recuperada el 2008 pel líder del PP com a sotssecretària general d'Organització i Electoral per tornar-se a encarregar de la lampisteria del partit. És la línia de continuïtat d'Aznar a Rajoy, gairebé l'única que queda d'aquella època. Han "caigut" Rato, Cascos, Acebes... només queda ella en primera fila. Una supervivent.

Ara és un dels membres del Govern que manté una línia directa més activa amb Rajoy, va tenir el seu suport per superar la crisi dels regals de Gürtel i fa un mes va ser rescatada pel president del Govern amb la crisi de l'ebola. Rajoy va tornar a exercir de Rajoy i va aplicar dos dels seus principis tradicionals: evitar els canvis al seu entorn esperant que escampin les tempestes i no matar (políticament) ningú sinó esperar, en tot cas, que se suïcidin. Mato va aguantar com a ministra, perquè Rajoy, com fa sempre, va esperar que s'immolés, sense destituir ningú, i conservant el seu equip.

Aquests dies, en un Consell de Ministres tots els presents van fer callar els rumors de destitució quan van sentir que el president elogiava la seva ministra de Sanitat, malgrat que la vicepresidenta va assumir la gestió de la crisi. El gest inequívoc de Rajoy va mantenir viva políticament Mato.

Va haver de passar el tràngol de tres compareixences en tres dies al Senat i el Congrés en les quals va haver de tornar a afrontar el pànic pel micròfon. Va tenir una dura setmana de passió i una altra més d'agonia política, que ara tornen a apuntar.

Aquests dies el president va trucar a la seva ministra i li va marcar les pautes de comportament. Les frases que havia de repetir al Congrés, els passos que calia fer per afrontar la crisi i fins i tot va sortir de la Moncloa amb un assessor de comunicació prestat per la vicepresidenta per redreçar la situació.

El president li ha encarregat i té pendent la sortida a un dels garbulls polítics més notables de la legislatura, la llei de l'avortament; està orgullosa del grau de col·laboració amb comunitats autònomes sobre Sanitat i té sobre la taula alguns projectes de llei.

Mato és filla d'alferes de navili, va néixer a Madrid el 1959, llicenciada en Ciències Polítiques i en Sociologia per la Universitat Complutense de Madrid i té tres fills.