Emoció i poesia a tota brida

Des de fa només cinc dies Paco Ibáñez pot presumir de la seva condició d'octogenari i assumir amb una certa resignació que una vegada rere una altra li vagin recordant que ningú no ho diria. Però és totalment cert, no es noten fora de l'escenari, i enfilat a la tarima encara menys. Per deixar clara aquesta joventut que porta a dins Paco Ibáñez va convocar la nit de dimarts amics i coneguts al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) amb un lema senzill, "Vivencias", i com en les grans ocasions, que ho era, a la sala no hi cabia ni una agulla.

Es respirava aquell ambient carregat d'electricitat que sembla a punt d'esclatar. I va esclatar amb una d'aquelles ovacions que no s'obliden quan, amb tot just deu minuts de retard, el cantant va irrompre sobre un escenari minimalista en vermells i negres (obra de Frederic Amat). Vestit de negre, com és la seva norma, i guitarra en mà, Paco Ibáñez va saludar en català, va recolzar la cama esquerra sobre una cadira també negra i va atacar Es amarga la verdad de Quevedo. “Comencem bé”, va dir, fent broma, “però les amargors d'avui poden ser la dolçor comparades amb les amargors de demà”.

A Quevedo el va seguir Góngora, no podia ser d'una altra manera, i aquí va iniciar un recorregut serè i aparentment desordenat per tota la seva llarga obra. Va arribar fins als seus propis inicis amb La canción del jinete, de García Lorca, va cantar en gallec, basc i castellà i va acabar la primera part recordant Che Guevara (“l'únic que no va ser un cantamañanas com la resta”) en paraules de Nicolás Guillén, memorable encara Soldadito boliviano.

L'acordionista Joxan Goikoetxea i el guitarrista Mario Mas el van acompanyar de manera tan discreta com efectiva. Un repertori sense aparents sorpreses que va sorprendre quan el ballador Chicharro va fer uns passos d'autèntic caràcter sobre un sentit poema lorquià, un moment màgic.

El cantautor va convidar Pasqual Maragall a cantar amb ell un tema de Brassens

Va obrir la segona meitat amb Como tu, una cançó d'esperança (“que bona falta ens fa en aquests temps que corren”) de León Felipe i va tornar a Lorca acompanyat pels sons naturals i sempre increïbles de Pep Pascual i el saxo tel·lúric d'un Gorka Benítez sensacional. El bandoneó d'un altre vell amic, César Stroscio, el va secundar amb aires de Buenos Aires en recordar Neruda i Alfonsina Storni.

Ajudat per la veu de la seva filla va advocar per la pau entre Israel i Palestina cantant en hebreu. Acompanyat pel contrabaix d'Horacio Fumero va cantar a José Agustín Goytisolo i va aprofitar la coincidència familiar per declarar-se en aquests moments més a favor dels qui rebutgen els premis que dels qui els accepten: ovació tancada. I el públic va cantar a plens pulmons Me lo decía mi abuelita i va tornar a estremir-se amb Palabras para Julia. El TNC es va enfonsar.

I encara faltaven aquells eterns Andaluces de Jaén que, una vegada més, tot el públic va cantar amb l'entusiasme que li havia contagiat el cantant.

Els espectadors van corejar ‘Me lo decía mi abuelita’ i ‘Palabras para Julia’

Un entusiasme que es va desbordar quan Ibáñez va convidar Pasqual Maragall a cantar amb ell una cançó de George Brassens, Les copains d’abord, en francès i acompanyats per tots els músics. I l'expresident de la Generalitat fins i tot es va permetre per a l'ocasió fer uns passos de ball.

El públic demanava A galopar i la nit va acabar a tota brida. “Hem de galopar molt que encara hi ha molt per galopar”. I en acabar de galopar el públic li va desitjar felicitat pels vuitanta anys, i Ibáñez va concloure la vetllada ballant un vals amb la seva dona. Però no era el final, i encara va quedar espai per un altre bis, aquesta vegada en català. Així, Paco va cantar en els quatre idiomes peninsulars.

Entre família i bons amics, dins i fora de l'escenari, Paco Ibáñez va mantenir durant més de dues hores el públic en suspens, sempre a prop de l'esclat, amb aquella veu terriblement propera que més que cantar murmura les cançons a cau d'orella i penetra així fins a la part més profunda. Explicant delicadament però amb autèntica ràbia veritats amb majúscules que no per conegudes han de deixar-se de repetir. I Paco Ibáñez les continua explicant embolicades en músiques que mai no molesten les paraules, al contrari, les omplen de suggeriments. Dimarts a la nit el TNC va ser un devessall de bellesa, de sentiments compartits. Una demostració més de l'eterna pervivència de la poesia, de la seva poesia, de la nostra.