Federer regna a l'Olimp

Obrin pas, que ja arriba. Roger Federer escala un pis més a l'Olimp de l'esport, on ja només es pot comparar amb els millors de qualsevol disciplina (Michael Jordan, Jack Nicklaus, Michael Phelps…) després de destruir per 6-4, 6-2 i 6-2 a Richard Gasquet i segellar la victòria de la seva selecció en la final de la Copa Davis (França, 1-Suïssa, 3). Per celebrar el gran títol que li faltava i enderrocar la porta que el col·loca amb una companyia tan heràldica, el campió de 17 grans títols no utilitza la força, el múscul o la potència. Al contrari. En una trobada de màxima tensió, a la qual arriba amb l'esquena adolorida, Federer desplega el millor del seu repertori, que és com dir que Baríshnikov es va calçar les sabates de ballet inspirat o que Paganini va tocar el violí intentant impressionar algú. El suís deixa una actuació curulla de subtilesa, molt concreta en els moments clau, i decidida de principi a fi. Gasquet, empetitit malgrat el suport de la graderia, només va poder fer-li una reverència. Obrin pas, que arriba Federer.

“Richard! Richard!”, rugeix el públic de Lille, que hi creu perquè vol, no perquè els precedents l'animin a tenir fe en un tennista de caràcter impressionable i cor fred. “Richard! Richard!”, l'anima la graderia, fins que Federer comença a competir com competeixen els grans esportistes les finals. Sense concessions. Sense fissures. Sense dubtes. En tota la primera mànega, Gasquet només s'apunta quatre punts a la resta. La gentada intenta rescatar-lo quan Federer serveix el primer parcial (“A les armes, ciutadans!”, canten dempeus 27.448 goles, rècord en un partit de tennis), però ja fa temps que el suís sap que la victòria és l'única destinació d'aquest partit.

Als 28 anys, el número 26 del món és massa previsible en un atac permanent amb pilota alta sobre el revés de Federer. Com que això permet al seu rival llegir la jugada amb antelació, comença a passar el que fa anys es donava per fet i ara no és tan freqüent. Federer està sempre en el lloc correcte i en el moment adequat, sense córrer ni despentinar-se. Federer comença a tenir temps per tapar-se el revés i copejar amb el seu drive, que és com permetre que Zeus deixi d'aixecar l'escut i comenci a empunyar els rajos. Federer ja ho veu tot tan clar, la pista se li fa tan gran i Gasquet tan petit, un nen perdut en un prat, que comença a llançar deixades enverinades i a jugar-se guanyadors directament des de la resta. La pilota, com si estigués imantada, cau sempre on més mal pot fer-li a Gasquet, que sembla estar desitjant anar-se'n al vestidor per preguntar a Jo-Wilfried Tsonga, el titular, si els dolors que diuen que tenien de debò eren tan forts com per posar-lo en una situació tan compromesa.

I Federer que comença a volar sobre la pista. La llum de l'astre encega Gasquet, que copeja totes les pilotes a la defensiva, sense possibilitat d'elaborar un pla, perquè als 33 anys Federer està en el moment de gràcia. Tira des del fons. S'atreveix a fer algun chip and charge, majestuós amb unes gambades lleugeres cap a la xarxa. Domina per terra mar i aire: Gasquet no té ni un sol punt de break en tot el duel, i cada vegada que Federer li ofereix una escletxa mínima, la desaprofita.

Quan el suís pengi la raqueta i es pugui escriure el capítol final de la seva llegenda, aquest títol de la Davis estarà escrit en lletres daurades. Amb quatre fills, 33 anys i milers de partits a cada cama, el campió de 17 grans títols va ser capaç de transformar un escenari de malson en un de somni. Va arribar a Lille sense saber si podria competir, perquè l'esquena l'havia fet renunciar a la final de la Copa Masters. Es va enfrontar amb aquestes circumstàncies impossibles, i sense entrenaments, a l'adaptació del ciment a l'argila. Va superar un divendres mediocre (derrota amb Monfils) per créixer el dissabte (victòria amb Wawrinka en el dobles) i brillar el diumenge aixecant una Copa que li faltava. Va plorar, com en altres ocasions, però sobretot ho va celebrar sense estar-se de res. A l'Olimp dels déus de l'esport s'hi regna somrient.