Badalona: carretera i bàsquet

Fa molts anys vaig escriure que el carrer de la Costa tenia vocació de torrent. Encara la conserva: una calçada de pedra acanalada amb un pendís molt fort, una autèntica riera de pocs metres de llarg. Però aleshores escrivia que el carreró tenia mala fama i que estava ple de pintades. Avui diria que és un caminet rural, impol·lut, on el temps s’ha aturat, amb les parets blanques. Hi ha el local d’Òmnium Cultural. Pugem la “costa” buscant l’església, perquè aquest és el nucli fundacional de Badalona, assenyalat amb punts de la ruta turística, com ara la plaça de la Constitució, amb una font policroma sota l’ombra dels plàtans. El silenci és total. No es mou ni una fulla. No hi passa ni un gat.

L’entorn de l’església de Santa Maria explica algunes coses. L’església és barroca, perquè l’anterior va ser devastada durant la guerra, i al costat hi ha un col·legi molt important de traces noucentistes, esgrafiades. L’encaix entre el que és nou i el que és vell és deficient, com si les peces del puzle no acabessin d’ajustar-se. Aquí falta una plaça com cal. És cert que tot això ha estat excavat buscant el passat romà de la ciutat, Baetulo, un passat sòlid, i això destarota una mica l’urbanisme en la superfície. Però jo crec que hi ha una cosa més: que aquesta burgesia incipient, que va omplir la perifèria d’indústries diverses i pròsperes, en algun moment va decidir baixar cap al mar, perquè el centre –Dalt de la Vila– se li feia estret, o humit, o passat de moda. De fet, Badalona té cases importants, té el seu arquitecte modernista, però tot és una mica espars, que vol dir que la classe dirigent era escassa, personalitats molt individualitzades; alguns devien fugir cap a la capital, els altres devien colonitzar l’esplèndid passeig de mar. Un passeig de mar repuntat pel tren que va portar la prosperitat el 1848.

Seguir l'antiga carretera

Si volem entendre la creixença de Badalona és molt pertinent girar cua i, baixant pel carrer del Temple, aturar-nos a l’antic camí ral, el carrer Layret: el seguirem fins al límit de Sant Adrià del Besòs, com si caminéssim per la cintura de Badalona cap als confins, travessant les successives perifèries que es van anar assentant en cercles concèntrics al voltant del turonet inicial. Veurem com es desfà la ciutat, com es fa nova amb uns altres paràmetres. Sortirem de la ciutat burgesa cap als barris, on la població s’ha girat cap al Partit Popular: Xavier García Albiol va treure prop de 30.000 vots i l’alcaldia. Vol dir que hi havia descontentament, enuig, decepció. La primera frontera és l’avinguda Martí i Pujol, que tanca el sector vivíssim, comercial, modern, de Baix a Mar i dóna pas al primer eixample, centrat en la nova estació de metro de Pompeu Fabra. El lingüista va viure a Badalona, però això és història.

Aquí comença una quadrícula convencional, tocada per la benedicció d’un gran parc mediterrani acabat de plantar. “Lo han dejao bonito”, opina un jubilat, que per l’edat encarna una primera migració, una primera arribada massiva, fa tants anys, això és casa seva, que no li toqui ningú. “Que venga cemento no pué ser”, diu encara. Estem envoltats de pisos dels cinquanta, on ell va trobar acollida. La gent comença a voler zona verda en comptes d’edificis un cop ja ha trobat casa pròpia. L’Ajuntament ha col·locat un recinte firal nou de trinca enmig del parc, gairebé subterrani, amb el sostre enjardinat per no trencar la continuïtat del paisatge. Aquest barri es diu Raval, el nom ho explica tot. Fa gràcia perquè en una vorera descansa una Vespa de quan aquí s’estava assecant el ciment que ara no vol el veí jubilat. L’estètica, curiosament, és de carretera: és de poble o vila travessat per una carretera, tot arregladet, tot justet, però amb la vitalitat que dóna ser una via de pas.

El temple del bàsquet

Pep Ventura, a continuació, és clarament un centre autònom, la vida hi és de sempre, hi ha cases baixes i historiades al costat de blocs altíssims. S’hi ajunten dos o tres elements interessants. L’un, indispensable, l’antic pavelló, avui dedicat a l’esport de la canalla, i orgull badaloní. La Penya és senyal d’identitat, el bàsquet expressa l’ànima de la ciutat. El club va néixer als anys vint, era un grup de nois que jugava a futbol a la platja, quina ironia, però aviat els escolapis els van adreçar al bàsquet, i fins avui. Just al costat, amagat darrere d’una tanca, hi ha un solar buit on, amb permís del propietari, un senyor s’ha fet un hort urbà. “Tienen que venir cuando haiga tomates”, ens adverteix, tot assenyalant les cebes i els espinacs que creixen entre herbotes de mala mort. Hi havia una fàbrica de pintures. Ens diu el pagès improvisat que els pisos, aquesta pantalla brutal amb finestretes minúscules, eren massa cars per ell, quan se’ls va mirar amb carinyo, cap als anys setanta.

A tocar hi ha una gasolinera de tota la vida, perquè el carrer sí que era la carretera d’anar a Barcelona sense seguir la costa. És del 1934. Intento imaginar el paisatge de llavors, però és impossible, perquè l’urbanisme cruel del franquisme, que construïa sense contemplacions, s’ho ha menjat tot. Aquí hi ha hagut un espoli estètic, a penes corregit per la vocació de justícia de la democràcia, que hi ha afegit una plaça, un monument a Badalona, tota aquesta gent que surt del metro amb el mòbil a la mà, la modernitat. Gorg, a continuació, és precisament aquest encaix entre allò vell i precari i allò nou de disseny dubtós. El nou pavelló esportiu és gris i escairat, i tot és massa obert. I al fons, on passa sobre pilones l’autopista, hi ha el flamant Màgic Badalona, bàsquet, centre comercial i prosperitat mal entesa. També va ser una fugida endavant el port excavat ciutat endins, un canal d’aigua flanquejat per pisos de luxe que, diuen, ara compren els russos de dos en dos. Aquí, des de la carretera interior, ja veiem les xemeneies de la central tèrmica de Sant Adrià, que d’alguna manera ens expliquen dues maneres de créixer, dos segles diferents.

Els polígons d'habitatge

Entrem al barri de Sant Roc. Hi pengen banderes espanyoles. Recordo vagament que en aquest barri va néixer Jorge Javier Vázquez, el presentador dels èxits televisius que trituren carn famosa. Hi ha una baralla estètica entre els blocs nous, funcionals i sense al·licients, i els que van eliminant perquè tenen aluminosi: estem parlant d’un polígon d’habitatge estricte, ordenat per carrers interiors que són passadissos que no duen enlloc, que vol dir que només hi passen els qui hi viuen, i places desertes. Em comenten que el reallotjament és una mala jugada per a la gent que els habita, jubilats la majoria, perquè han de tornar a pagar pel pis nou, i no tothom pot fer-ho. Un dels blocs que queda dempeus, isolat, és un poema a la construcció destralera. La ciutat es va empobrint. Al final del barri hi ha la plaça Roja, enjardinada, amb una escultura enigmàtica. Passen nous immigrants, dones amb el cap tapat, i una pancarta denuncia que l’alcalde Albiol ha eliminat el teixit associatiu.

Creuem per sota de l’autopista, on s’acomoda segons els dies un mercat, com arreu, i entrem al barri d’Artigues, el més perifèric, el més conflictiu. Va néixer de la iniciativa d’un promotor xilè, però aviat les casetes amb jardí van donar pas a blocs d’habitatges, encara més atapeïts que els de Sant Roc. Tot és d’una grisor aclaparadora. L’espai entre blocs és ombrívol, hi penja la roba de colors molt vius, gairebé estridents. Cada passadís està tancat per una reixa amb clau, alguns pisos llueixen parabòliques. Hi ha dues comunitats ben diferenciades, la gitana, que és prèvia, i la pakistanesa. Són de la mena que no admet barreges, cadascú fa la seva vida. L’església del barri és cristiana i ofereix tallers i activitats per a les dones i per als petits. Aquest barri té l’índex d’absentisme escolar més alt de Catalunya, però no té escola: els centres són més amunt, a Llefià.

Intento imaginar on es pot fer vida comunitària, quin és l’espai a compartir, i no n’hi ha, perquè els polígons no ho preveuen: només estabulen la gent. Ja sabem que un sostre és una benedicció, però hi ha maneres. El barri té dos carrers paral·lels a aquesta carretera que anem seguint, i tots dos són conflictius, o almenys l’alcalde Albiol en algun moment ha ordenat batudes sobre els bars que s’hi assenten. Tinc la sensació que a aquest barri li falta temps perquè les coses trobin el seu lloc. Hi camina gent, hi passen nens amb motxilla escolar, hi passen personatges amb roba que remeten a cultures llunyanes, hi passen gitanos autòctons i desconfiats. Aquest és l’epicentre del conflicte amb els romanesos, que avui no s’endevina enlloc, tot i que hem de tenir en compte que l’estructura del barri no afavoreix la convivència. Tothom està a sobre de tothom, una molèstia es multiplica per mil, es fàcil tirar gasolina sobre petites espurnes d’intolerància.

Artigues és la Badalona nova que truca a la porta de la Badalona de sempre, d’aquell centre que sembla, aquí, un altre món. Una pintada parla d’amor juvenil, una pancarta reclama en català que tornin els arbres que s’han talat. Tot és alhora trist i esperançat. En l’últim bocí badaloní de la carretera hi ha el metro, llampant, el viatge cap a qualsevol lloc.