CCOO, 50 anys en construcció

"Segurament era més dur el 1964, però ara és molt més complex”. Aquesta sentència de Joan Coscubiela resumeix l’esperit amb què commemoren el seu mig segle d’existència les Comissions Obreres de Catalunya (CCOO), el sindicat que va dirigir entre 1995 i 2008, després de José Luis López Bulla (1978-1995) i abans de qui n’és el líder des de fa sis anys, Joan Carles Gallego. Els tres secretaris generals que la Comissió Obrera Nacional de Catalunya ha tingut des de la seva legalització (abans aquesta figura no existia i la coordinació de CCOO sota el franquisme la van exercir el mateix López Bulla i, fins i tot a tot Espanya, el desaparegut Cipriano García) defugen la mitificació del passat. I ho fan en sintonia amb el lema escollit per a una exposició que avui s’inaugura al Museu d’Història de Catalunya i amb diversos actes que es prolongaran fins al Primer de Maig: CCOO. 50 anys construint presents i futurs (1964-2014).

El sindicat no renuncia a homenatjar els 300 homes i dones que el 20 de novembre de 1964 van constituir les primeres comissions obreres en una trobada clandestina a l’església de Sant Medir, a Sants. “CCOO neix en aquesta assemblea de gent molt plural que és hereva de la tradició del moviment obrer català del segle XIX i dels corrents anarquistes, comunistes, socialistes i cristians sindicals”, apunta Gallego. No obstant això, els temps que corren aconsellen fer balanç de la primera organització social de Catalunya (amb permís del Barça, amb qui CCOO comparteix exactament el nombre d’afiliats: 153.000) i, sobretot, reflexionar sobre el present i el futur del sindicalisme. Així ho fan per a Quadern Gallego i Coscubiela (nascuts tots dos a Barcelona el 1954), reunits a petició d’aquest suplement a la seu del sindicat; i López Bulla (Granada, 1943), en conversa telefònica (per qüestions de salut) i amb arguments extrets del seu blog Metiendo bulla.

Triplet de fites històriques. L’actual secretari general diu que “el balanç de la història de CCOO és necessàriament positiu”, ni que fos per haver nascut lluitant “contra la dictadura”. Per créixer contribuint a “la construcció d’una democràcia imperfecta” sota la qual CCOO ha esdevingut “la primera força sindical i social de Catalunya en afiliació i representativitat”. I per “fer avançar els drets socials i nacionals” i mantenir, en un context de “crisi econòmica, social i política molt greu”, la “capacitat de fer propostes i d’organitzar la gent als centres de treball, així com la de donar respostes al carrer”. Coscubiela coincideix amb Gallego i emfatitza que CCOO “està aguantant la tempesta perfecta que ataca el sindicalisme per terra, mar i aire” —posa d’exemples, al marge d’indústries clàssiques, l’acció sindical a l’estació d’esquí de Boí i al sector del cava— i destaca tres fites històriques.

La primera fita és “la intuïció i la decisió amb la qual la generació fundadora va encarar un objectiu de ruptura amb l’statu quo” del franquisme. La segona és la seva “oberta definició com a sindicat de classe i nacional que des dels anys seixanta juga un paper determinant per a la cohesió de Catalunya en moments d’immigracions massives”. Fins al punt d’evitar “amb l’última onada migratòria” que s’hagin produït “esclats de conflicte social”. Com a tercera fita, Coscubiela defensa: “Som la baula que s’escapa a la dreta i a la socialdemocràcia europea quan pacten l’statu quo de la Transició; aconsegueixen el control polític i institucional, però no el sindical, i això té molt a veure amb l’arrelament social de CCOO”.

Avenç social mal capitalitzat. “Des de la legalització dels sindicats a Espanya (1977) fins a l’esclat d’aquesta gran crisi, s’ha produït el cicle de conquestes socials més important de la història del nostre país, tant per la seva amplitud com per la seva importància en la condició de vida del conjunt assalariat”, escriu López Bulla a La paràbola del sindicat, un llarg apunt penjat al seu blog l’11 de setembre. S’hi referma de viva veu, i es retreu “posar l’èmfasi sempre en les lluites però no saber posar en valor ni explicar bé les coses aconseguides”. Coscubiela i Gallego coincideixen que “un repte endèmic del sindicat és explicar més i millor el que fa”, fins i tot “les petites conquestes quotidianes que són referents”, però que “no sortiran mai als diaris”. Els tres esmenten des de la readmissió de treballadors d’empreses en conflicte, com ara Coca-cola, fins a la consolidació en plantilla d’empleats subcontractats per la cadena Melià, passant pel dibuix penjat als despatxos de la secretaria general d’uns nens, Alejandro i Anfila, atesos al Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers (CITE) i que van deixar a CCOO aquesta dedicatòria: “Gracias por ayudarnos a cambiar nuestras vidas”.

Gallego i Coscubiela creuen que “la gent tindria una opinió més positiva” dels sindicats —un estudi de la Fundación Primero de Mayo certifica que és molt alta entre els treballadors sindicalitzats i molt baixa entre la resta i els aturats— si identifiqués els grans avenços socials amb la seva tasca. Els dos últims líders de CCOO apunten “l’assistència sanitària universal i l’accés a l’educació per raons de ciutadania i no de nacionalitat”; el dret a les jubilacions anticipades, “arrencat amb mobilització i negociació a un Aznar amb majoria absoluta”, i la renda mínima d’inserció, “fruit de les negociacions a Catalunya posteriors a la vaga general del 14-D” de 1988.

López Bulla, per la seva banda, insisteix en l’autocrítica: “Hi ha una ànima al sindicat que sembla entendre allò aconseguit pels treballadors en clau de caritat i no de conquestes socials”. D’això es deriva que “els treballadors no hagin estat educats, des de les files del sindicalisme, com els subjectes principals d’aquestes conquestes”. I, en darrera instància, també el fet que “els nivells d’afiliació no guardin relació amb la importància del que s’ha aconseguit”.

 Arribar a la ‘perifèria’. El sindicat “de veritat” és per Gallego “l’autoorganització dels treballadors al centre de treball perquè comparteixen interessos i volen força per arrencar millores”. Després hi ha “l’estructura sindical”, que coordina i es dota “d’instruments necessaris per millorar la funció del sindicat”. Segons ell, l’estigmatització d’aquesta estructura “està molt influenciada per corrents d’opinió” i depèn d’un “context social enormement negatiu per als treballadors”. Però com que “l’activitat productiva i la composició de la classe treballadora estan canviant”, el líder de CCOO admet que al sindicat li cal “una estructura més flexible, cooperativa, propera, que arribi a la perifèria del mercat de treball”. Ell i els seus predecessors aposten pel “sindicalisme global” i solidari, no corporatiu, que encari nous continguts de negociació a banda de jornada i salari: conciliació de vida laboral i personal, mobilitat, serveis...

López Bulla reconeix que “al sindicalisme confederal hi ha intuïcions sobre el gran canvi” operat al món del treball i en l’economia. Però titlla de “reformes administratives” la reducció de federacions acordada al darrer congrés de CCOO perquè no aborden “la profunda reforma del sindicat”. Citant Gramsci (“el moviment històric mai torna enrere i no existeixen restauracions in toto”), López Bulla aposta per “una reconstrucció del sindicalisme que serà gradual i d’una gran complexitat”, i proposa un “pacte social per a la innovació tecnològica” que “democratitzi la revolució digital”. Donant per fet que generarà “sarpullidos en determinades pells sensibles”, el jubilat líder de CCOO abomina dels comitès d’empresa en pro de les seccions sindicals; proposa la “codeterminació” (no cogestió) amb l’empresari a l’hora de “dissenyar els sistemes d’organització del treball i les seves condicions”; i s’oposa als serveis mínims en les vagues, però vol un “codi d’autoregulació” d’aquest dret. Prenent d’exemple la llarga vaga de Panrico, coincideix amb Gallego que “hi ha lluites que poden ser èpiques però no útils per assolir objectius” i que obliguen a repensar les estratègies de mobilització.

Entre la globalització i el 15-M. Coscubiela argumenta que “la globalització i tot el que comporta ha desequilibrat la relació de forces entre capital i treball”. Fins al punt, com diu Gallego, que “ja no n’hi ha prou amb vagues generals si no van acompanyades de la voluntat d’assolir una hegemonia cultural que trenqui l’hegemonia ideològica dels poders econòmics i dels governs en els que tenen subcontractada la gestió del dia a dia”. I és que, segons López Bulla, “la permanent revolució de les forces productives, basades en les novíssimes tecnologies de la informació”, és un procés que “ha agafat amb el peu canviat l’esquerra”. També el sindicalisme, que el primer líder de CCOO critica per ser massa lent a adonar-se del trencament del “compromís fordista-keynesià que va caracteritzar el cicle llarg de conquestes socials, especialment els drets al centre de treball i la construcció de l’Estat de benestar”.

L’estratègia amb què CCOO vol recobrar el pols per “fer de dic de contenció de les polítiques neoliberals” és doble. Gallego explica que passa per la unitat d’acció “fent pinya entre sindicats i donant protagonisme a la participació dels treballadors” a l’hora de “gestionar el conflicte amb el capital”, base de la fortalesa del sindicalisme. En paral·lel, es busca la “confluència al carrer” amb moviments socials, plataformes i associacions. No obstant això, i davant la pregunta de si el 15-M o les marees antiretallades han pres la bandera roja de combat al sindicalisme, Coscubiela precisa que no són realitats comparables ni per àmbit d’acció ni per capacitat negociadora. “Res a veure els costos i riscos entre organitzar una vaga o fer una manifestació”, sintetitza l’avui diputat d’ICV-EUiA al Congrés. Tant ell com López Bulla fan notar amb certa preocupació que l’emergent expressió política del 15-M, Podem, presta poca atenció a la cultura del treball. I quan es planteja crear un sindicat afí, com Som, López Bulla critica que ho faci sota la vella fórmula de la corretja de transmissió “subalterna al partit” que ja va denunciar Marx davant Lassalle, i de la qual CCOO es va deslliurar respecte del PSUC.

Opció nacional i repte democràtic. “Els drets nacionals i els socials són indestriables, i per això CCOO es defineix clarament pel dret a decidir”, tant sobre el futur polític de Catalunya (sense posicionar-se sobre la independència) com “sobre el model social que afecta la vida quotidiana de la gent” i que no pot esperar. Ho explica Gallego, conscient de la “responsabilitat” que té un sindicat plural i amb tensions internes. López Bulla les exemplifica quan rebutja aïradament parlar del dret a decidir però deixa escrit que “en la pugna entre la díada (no es perdin l’accent a la i)” questió social-qüestió nacional, “han vençut històricament els poders econòmics i les seves franquícies polítiques de dretes”. Per això reclama “tirar per la finestra qualsevol pràctica d’enclaustrament sindical en cada Estat nació i evitar les derives parroquianes de l’emergència d’alguns nacionalismes”.

En qualsevol cas, el repte que Coscubiela marca per al sindicalisme i el conjunt de la societat és “construir contrapoders al capitalisme financer global generador de bona part dels desequilibris i les injustícies arreu del món”. Segons ell, aquest capitalisme elevat a l’enèsima potència és protagonista d’un conflicte “encara més brutal” que el clàssic amb el seu antagonista de sempre, el món del treball: “Aquest capitalisme té capacitat de decidir políticament, en substitució fins i tot dels sistemes democràtics dels països”. En aquest context, ningú s’atreveix a fer pronòstics sobre els propers 50 anys de CCOO, però Gallego diu que “mentre hi hagi empresaris i treballadors, el sindicalisme seguirà existint”. Ara bé, tal com van les coses, a banda dels treballadors haurà de defensar també la democràcia. Una lluita, en qualsevol cas, que CCOO practica des que el 1964 va néixer en una església durant la llarga nit del franquisme.