L’Einstein més humà

A punt d'arribar als 60 anys de la seva mort, els èxits científics d'Albert Einstein segueixen projectant una ombra tan allargada sobre la nostra entesa del món, i sobre el món en si mateix, que el més fàcil és caure en una mena de parany religiós i declarar-lo un ídol o un superhome, una icona que simbolitza el poder de la ment pura per comprendre i predir la realitat. Les primeres recopilacions de les seves citacions, filtrades amb mà de ferro per la seva secretària i arxivera, Helen Dukas, no han fet sinó alimentar aquest mite en presentar una selecció esbiaixada de l'Einstein més profund, assenyat i equànime, sense les fissures ni debilitats que solen revestir de carn els arquetips o els esperits purs.

Albert Einstein: el libro definitivo de citas (Plataforma Editorial) desenterra ara —en una exitosa recopilació de vendes de la Universiat de Princeton— la cara oculta del geni: la seva faceta artística essencial, el seu omnipresent i agut sentit de l'humor, també les seves zones més fosques.

I ara escoltem amb atenció Einstein (Ulm, Alemanya, 1879 - Nova Jersey, EUA, 1955). Quan li van demanar permís per usar el seu nom en la campanya publicitària d'una cura per al mal de panxa, va respondre: “Mai autoritzo que es faci servir el meu nom amb finalitats comercials, ni tan sols quan no es pretén enganyar el públic com en el seu cas”. Quan una senyora gran li va dir en un autobús: “Escolti, la seva cara m'és familiar”, Einstein va respondre: “Sí, senyora, faig de model per a fotògrafs”. Eren els anys trenta, i la celebritat del físic ja es traduïa en una successió interminable de sessions per als escultors i artistes plàstics.

El seu estil de Groucho Marx va seguir perfeccionant-se al llarg dels anys, com en aquesta citació: “Mai penso en el futur. Arriba massa aviat”. O en aquesta altra: “Per castigar-me per la meva falta de respecte a l'autoritat, el destí m'ha convertit en una”. O finalment: “Estic bastant bé, després d'haver sobreviscut al nazisme i a dues dones”. Sí, Einstein era un misogin, com gairebé tothom, encara que també un defensor dels drets de les dones, i un proavortista ja als anys vint.

"Estic bé, després d'haver sobreviscut al nazisme i a dues dones"

El geni jueu va arribar a estar sincerament fart de la seva celebritat, sobretot perquè ja no es fiava dels afalacs que li feia tothom. En una ocasió li van presentar un nadó d'un any i mig, el nadó es va posar a plorar, i Einstein va dir: “És la primera persona al cap de molts anys que em diu el que pensa de mi”. La seva vena misantròpica reapareix en les notes que enviava Helen Dukas per rebutjar la gran quantitat de manuscrits que li arribaven per revisar: “El professor Einstein li implora que tracti vostè els seus manuscrits com si el professor Einstein ja estigués mort”.

L'explicació de la relativitat més elegant i concisa —més einsteniana, per tant— no va ser obra d'Einstein, sinó del gran físic John Wheeler: “La matèria li diu a l'espai com corbar-se, l'espai li diu a la matèria com moure's”. Però Einstein no ho havia fet malament unes dècades abans, el 1922, quan el seu fill Eduard li va preguntar per què era tan famós, i ell va respondre: “Quan un escarabat cec s'arrossega sobre una fulla corbada, no s'adona que el seu camí està corbat; jo he tingut la sort d'adonar-me del que se li va passar a l'escarabat”. I a Newton, seria just afegir-hi.

"Mai penso en el futur. Arriba molt ràpid", va dir a l'estil Groucho Marx

La literatura i les arts van tenir un paper essencial en la seva vida, amb una èmfasi especial en la música. “Si no fos físic seria músic”, va assegurar. “Experimento el grau més gran de plaer davant les obres d'art; m'omplen de sentiments de felicitat d'una intensitat que no puc obtenir d'altres fonts”.

Albert Einstein va començar a tocar el violí quan tenia sis anys, i va tenir 10 violins entre el 1920 i el 1950 —va celebrar la confirmació de la seva teoria el 1921 comprant-se'n un—, encara que en els seus últims anys els va substituir pel piano. Els seus gustos no podien ser més clàssics —Bach, Mozart, Schubert, Schumann i gens de Wagner— i és molt possible que estiguin relacionats amb la seva ciència. No en un sentit directe —cap de les seves teories es va basar en la música—, sinó en un de més profund i recòndit: en la recerca d'una estructura, d'un sentit del tot, d'una autoconsistència que no es deriva de les dades, sinó d'un imperatiu harmònic o estètic. Les grans ments pensen igual, diu el proverbi anglès (que de seguida afegeix: però els ximples poques vegades en discrepen).

Però, si jo fos un artista, la meva cita favorita d'Albert Einstein seria la següent: “La imaginació és més important que el coneixement”. Digues-m'ho, encara que sigui mentida.