El triomf de la fama

L'ambient era singular, una barreja impossible? Suposem un triangle amb Pedralbes en un vèrtex, Ciutat Badia en un altre i el Maremàgnum un dissabte nit en el tercer. La intersecció dels tres ambients es va donar la nit d'ahir al Palau Sant Jordi en el seu format "això ho omplim per decret"; és a dir, telons restant espai i cadires a la pista, va arribar a les 12.000 persones. I és que el Sant Jordi comença a ser com una nit electoral, tots guanyen, tots omplen. Tot i això, la capacitat de convocatòria d'Enrique Iglesias no és gens menyspreable, hi havia almenys tantes persones com acudits s'han fet sobre la seva persona, que abans de l'inici del concert i en forma de publicitat promocionava colònia —sota el seu demolidor efecte una morena estupenda posava cara de babau— i rom —pel que sembla si el beus apareixes en un iot just sota un barret blanc i un penya-segat. Per si hi havia dubte sobre un dels ganxos del protagonista dels anuncis, un cartell lluminós sobre l'escenari indicava Sex And Love,un binomi no particularment original però sempre efectiu, especialment per a macos, famosos i fatxendes.

Mentre una jove vestida de blanc i de llarg creuava la platea, Enrique retardava l'inici del seu concert. Potser seguia la cua fora, en el punt on els adults signaven fent-se responsables d'introduir menors de 16 anys al local. Havia de ser inquietant tal càrrega. Per fi, quan eren les 21.30 h, amb puntual mitja hora de retard, es va iniciar el xou. El públic va abandonar les cadires de pista i es va arremolinar als laterals del provocador que, partint de l'escenari, entrava a la platea. Uns operaris van convèncer els fans d'abandonar el lloc, i els minuts van continuar discorrent sense que Enrique fes acte de presència, tot i que part de les llums del recinte s'havien apagat.

Per fi, a les 21.45 h la banda va fer molt de soroll i Enrique va brollar al centre de l'escenari; gorra, samarreta lila, pantalons informals i calçotets blancs, almenys el rivet. Va sonar I'm a freak, una confessió que sona inexacta, per enllaçar-la amb I like how it feels i seguir amb Finally found you, també a tot drap. Aquí va cridar un “Venga!” una mica desvalgut, to Iglesias pare, que malgrat tot va estremir el públic, que va embogir quan Enrique, secundat en la veu per una coral russa més enllaunada que el chatka, va caminar pel provocador apropant-se a la brogent massa. Un punteig de guitarra acompanyat d'un orgue va abaixar el to, que després va repuntar amb No me digas que no, primera peça cantada en castellà. La bola ja rodava.

La veu del cantant emergia del baluern com un periscopi de submarí

Una picada d'ullet flamenca va introduir el celebèrrim Bailamos —pronunciat "Bailamós" per això de la mètrica— i la tònica va seguir: un baluern de mil fora-d'hores a mata-degolla sepultant la tènue veu ultraequalitzada d'Enrique, que emergia del rebombori de tant en tant, com el periscopi d'un submarí. Ja en l'escenari situat a la meitat de la platea va arribar el moment balada amb El perdedor i després l'instant "quina artista més estupenda vaig conèixer a Las Vegas", cantant amb India Martínez El loco. La situació "deixeu que els fans s'acostin a mi" es va verificar amb un d'ells acompanyant-lo en Cuando me enamoro desafinant una mica més que Enrique. I així fins al final, però ja amb samarreta blanca, versió deconstruïda de La chica de ayer i els èxits Hero i Bailando. Va tancar amb I like it  una hora i mitja de xou. Un espectacle inenarrable. El millor del pop és, sens dubte, el seu públic.