La presidenta de mesa demana un tranxilium

La Maria Rosa Bertran, presidenta de la mesa on participo de vocal a l’Hospitalet, no deixa que la rellevi ningú. “Estic tan motivada que sembla que m’hagi pres una ratlla”, diu Bertran. Entre les nou del matí i la una del migdia és quan es concentren gairebé el 50% dels votants del dia. Durant aquestes hores, Bertran, de 67 anys, aguanta ferma sense ni tant sols anar al lavabo, ni beure un glop d’aigua. Analitza la meva parsimònia de cronista escèptic i conclou, parlant amb l’altre vocal, en Leopoldo, un altre sènior: “Aquests joves no saben què és lluitar pel vot”.

Hi ha moments, sobretot quan les cues són més llargues, que la Maria Rosa i el Leopoldo s’intercanvien el mateix missatge: “Quina emoció. A quines eleccions havíeu vist que la gent vingués tan contenta a votar?”. L’ambient és alegre, no sembla que els ciutadans votin amb l’amargor que provoca la crisi econòmica o un sistema corromput. Voten amb la sensació que participen en una cosa especial. Constantment n’hi ha que volen ser retratats posant la papereta a l’urna. No es produeix cap incident i molt excepcionalment apareix algú amb la parafernàlia de l’estelada. La població ve a votar de paisà. Apareixen pocs joves d’entre 16 i 18 anys –a la meva mesa només en compto dos (de 216 participants). Ciutadans estrangers residents a Catalunya, a la meva taula hi voten una dotzena.

Rigor “per si el PP o C’s ens impugnen”

L’organització és molt escrupolosa amb la supervisió dels vots. Es neguen a acceptar el vot de persones amb el DNI registrat en domicilis que no siguin els inclosos per a aquella mesa, encara que portin el padró de la nova residència. El primer cas l’acceptem i la coordinadora del col·legi electoral ens ho fa anotar a les incidències. La coordinadora demana pulcritud en les nostres funcions “per si els del PP o els de Ciutadans ens impugnen”. Insisteixen també que revisem la caducitat del DNI. El sistema informàtic detecta qualsevol error de persones que no estiguin registrades per votar en aquella mesa o que vulguin repetir vot. Aquest darrer cas no es produeix a la nostra mesa però jo faig la prova amb les dades d’un participant i confirmo l’efectivitat del sistema. L’única cosa que se surt de la normalitat d’un procés electoral és que la coordinadora i altres responsables de meses insisteixen als vocals que demanem als votants la seva signatura a favor d’un manifest adreçat a les institucions internacionals.

Els ordinadors són portàtils de Toshiba. El sistema informàtic és senzill d’utilitzar i no falla en dotze hores. En Leopoldo és l’encarregat d'utilitzar-lo, la Maria Rosa porta les llistes escrites. Els rellevo quan ja no poden més –poques vegades- i ràpidament em demanen de tornar a la feina. Com que em veuen poc ocupat, durant una hora substitueixo la gestora de meses. Durant aquesta estona sóc responsable de set meses. La meva feina consisteix a resoldre confusions de domicilis, ajudar la gent gran a omplir les paperetes o adreçar-los a la seva mesa. També apareixen persones que havien de votar a l’Institut Pedraforca. La directora d’aquest institut va decidir finalment no obrir el centre i els seus votants apareixien per tot arreu de l’Hospitalet preguntant on els toca participar.

Pocs joves i molta gent gran

Ciutadans menors de 40 anys, a la meva mesa no arriben al 25% dels votants i la majoria arriben passades les cinc. “Com el meu fill, que encara no ha votat. Que el deshereto!”, diu la Maria Rosa mentre li escriu un whatsapp. El seu fill té la meva edat i per ella, tots dos som el mateix: nens que no patim perquè no hem viscut el franquisme. La imatge de l’avi fent passets amb el bastó, acompanyat del fill o dels néts, és repeteix fins a l’hora de dinar. Sovint t’expliquen que han esperat tota la vida per a aquest moment. Tot i això, l’única persona que veig plorant a l’hora de votar és un home jove acompanyat d’un amic.

A mesura que l’activitat disminueix –a partir de les dues i fins a les vuit el ritme anirà davallant- hi ha temps per parlar de les nostres vides i de la situació política. La Maria Rosa és qui ho té més clar, la que llança les consignes més contundents. En Leopoldo també és independentista però admet que ell havia estat defensor convençut de la transició. La Maria Rosa és delineant, la Núria, la gestora de meses, és auxiliar d’infermeria. El seu marit ens porta croissants i cafè. A un quart de sis un home es desmaia i la Núria és qui l’ha de socórrer: no hi ha cap metge al col·legi.

A un quart de nou, la coordinadora anuncia que el col·legi s'ha tancat. El recompte dura quaranta minuts. Els tres membres de la mesa comptem els vots. A mesura que van apareixent alguns ‘sí-no’, la Maria Dolors s’angoixa. Ella voldria que tot fossin Sí-Sí: “Ai, que aquesta nit m’hauré de prendre un tranxilium”. També hi ha qui ha votat ‘no’ però sobretot n’hi ha que han votat ‘No-No’, potser sense saber que això anul·lava la validesa del vot. Al final, a la meva mesa de l’institut Margarida Xirgu, s’hi han registrat 216 vots, 167 dels quals han estat pel Sí-Sí: el 76%. Truco a la Maria Rosa a casa seva i li pregunto si s’ha pres el tranxilium. No li ha calgut; la jornada ha sortit millor del que ella i bona part del sobiranisme s'esperaven.