Convé que renunciï

La imputació de la infanta Cristina com a cooperadora en dos delictes fiscals no és una inculpació ni una condemna, però sí un fet que ha de sotmetre's “a l'escrutini del judici oral”. Els tres jutges que han pres la decisió redueixen el pes de la càrrega que pesa sobre la Infanta, ja que l'exculpen del suposat delicte de blanqueig, però la mantenen en el procés pel presumpte frau tributari. Ara serà el jutge instructor, José Castro, el competent per prendre la decisió sobre quines persones han de ser jutjades, entre les quals la Infanta.

La resolució no prejutja culpabilitats, però entén que, si bé els presumptes delictes fiscals haurien estat comesos pel seu marit, Iñaki Urdangarin, Cristina hauria pogut contribuir a la defraudació. La Infanta es veurà abocada a un judici, tret que prèviament es declari conforme amb el que se li imputa; o que el jutge Castro li estalviï el banc dels acusats per aplicació de l'anomenada doctrina Botín, si la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat mantenen el criteri que no hi ha matèria per acusar-la. La possibilitat d'escapar al judici per aquesta via és dubtosa, atès que la mateixa Audiència assenyala “un matís” que diferencia aquest sumari del cas de les cessions de crèdit que dóna nom a aquesta doctrina jurisprudencial, i que consisteix que la Fiscalia sí que pensa acusar per delicte fiscal altres implicats en el cas Nóos.

Cristina té tant dret com els altres a la presumpció d'innocència. Una circumstància particular la diferencia, no obstant això, de la resta dels implicats: ella figura entre les persones sobre les quals hipotèticament podria recaure la Corona d'Espanya. Només una impensable successió de tragèdies ho faria realitat, ja que és la sisena en l'ordre successori. Tot i així, la mateixa Infanta hauria de reflexionar sobre la conveniència de renunciar a tota expectativa respecte als seus hipotètics drets successoris.

Cristina no forma part de la família reial, no rep assignacions del pressupost públic i no disposa d'una agenda oficial que li permeti representar la Corona en cap acte. Té plena capacitat de defensar-se amb les armes legals a l'abast de les persones sotmeses a l'Estat de dret, però aquestes peripècies han de viure's des de la condició de ciutadana, desvinculada de qualsevol relació amb la successió a la Corona, per remota que sigui la possibilitat que això arribés a afectar-la.

El moment de plantejar-se la renúncia és pertinent. Durant la declaració prestada davant el jutge Castro, el 8 de febrer passat, la Infanta va sostenir que mai no havia tingut cap control sobre els comptes d'Aizoon, la societat que posseïa al 50% amb el seu marit, i que desconeixia el que ell feia amb l'empresa. Aquestes afirmacions no han estat suficients per desvirtuar la imputació contra ella, com tampoc el criteri del fiscal, basat en l'Agència Tributària, sobre la impossibilitat de cometre defraudació per part d'un simple soci que no gestionava l'empresa. Això sí, en la resolució de divendres els jutges avancen el criteri que el suposat delicte de la Infanta contra Hisenda es redueix a “la seva modalitat bàsica i no l'agreujada d'ús de societats instrumentals”, i a més podria afavorir-la una circumstància atenuant. Però el fet central és que continua imputada.

El rei Felip VI ha deixat molt clar el seu desig d'una monarquia honesta i el seu respecte a la independència judicial. La Casa del Rei va reiterar ahir aquest ple respecte, una vegada coneguda la decisió de l'Audiència de Palma, i va precisar que la renúncia de Cristina als seus drets successoris “és una qüestió que li correspon considerar a la Infanta”. El rei Felip no l'hi demanarà ni la pressionarà. Ella hauria de fer-ho de manera voluntària.