Lluís Homar mata ell sol tots els llops

En Manelic, la Marta, en Sebastià i la Nuri: tots són Lluís Homar a la versió de Terra baixa que l'actor interpreta ell sol i que s'estrena aquesta setmana al Temporada Alta (Teatre Municipal de Girona, divendres i dissabte) abans de desembarcar a Barcelona (teatre Borràs, del 12 de novembre a l'11 de gener). L'espectacle, un dels més esperats de la temporada, és una aposta d'Homar, però molt acompanyat: dramatúrgia i direcció de Pau Miró, música de Sílvia Pérez Cruz i la col·laboració de Xavier Albertí (disseny de llums) o Lluc Castells (escenografia i vestuari). Fet que no treu que es necessiti valentia: pujar a l'escenari a oferir Terra baixa, un sol…

“Es la meva obra de capçalera i ha format part de la meva vida”, explica Homar. “M'ha acompanyat sempre i ha marcat la meva carrera. Als 17 anys la vaig fer per primera vegada en teatre d'aficionats; després, el 1975, en un muntatge del Teatre de l’Escorpí de Fabià Puigserver, Graells i Pep Montanyès –que el va dirigir–, i després el 1990 vaig ser, esclar, el Manelic del muntatge de Fabià al Mercat de les Flors. M'apassiona l'obra, per alguna cosa Terra baixa és la més traduïda del nostre teatre clàssic, se n'han fet pel·lícules –com la de Leni Riefenstahl– i òperes, és un gran text, un punt i a part. Ara l'he reprès: no podia ser un muntatge convencional, ja no podia fer de Manelic, per edat, em tocava ser en Sebastià, però és menys interessant. Així que va sorgir la idea de fer tots els personatges”.

Homar precisa que en realitat no ha pres tot el repartiment, sinó només quatre personatges, els que ell considera imprescindibles per explicar la història que, per sort, “és fàcilment explicable”. Subratlla que ofereixen de veritat Terra baixa: “No es tracta d'una obra basada en Terra baixa, respectem absolutament el text, donem l'obra”. I recalca que l'espectacle, d'una hora i quart de durada, no és un exercici de transformisme: “Jo no em converteixo en els personatges, sóc sempre jo, amb la meva veu i la meva expressió, el que faig és fer servir la part de mi que connecta amb el personatge. No és que jo em converteixi en jove pastor, en dona, en adolescent, res més lluny d'això. Uta Hagen, la gran mestra d'actors, amb la qual vaig estudiar a Nova York, deia: ‘per què els actors sempre penseu en el que no teniu dels personatges?’. Aquí precisament busco el que tinc d'ells, no és cap pirueta”.

L'actor considera que els grans textos permeten fer experiments similars i recorda que “salvant les distàncies, Robert Lepage va fer un Hamlet en què encarnava tots els personatges”. Homar apareix en escena vestit d'ell mateix –americana, fulard, camisa–. A l'escenari hi ha una samarra, un vestit de núvia, unes botes, elements simbòlics de l'obra, que fa servir o no. L'actor passa directament a dir el text. “Vam pensar de fer una introducció amb l'anecdotari del que jo he viscut amb Terra baixa, però després ho vam descartar”. A l'escenari hi ha, això sí, una figureta de fusta d'Enric Borràs com a Manelic que li va regalar a Homar el seu avi la primera vegada que va fer Terra baixa.

“És la meva obra de capçalera i ha format part de la meva vida”, explica l’actor

Per Homar, el que és Terra baixa és molt clar: “És un himne a l'amor. Un viatge a l'amor a través de les tenebres. I per això la faig ara, és el que més em ve de gust personalment”. Diu que l'espectacle “no és un exercici de virtuosisme”, cosa que resulta difícil de creure. “El que hi ha és molta feina, una cosa és fer un personatge i una altra carregar a l'esquena una obra sencera, és una cosa diferent, molt nova”. La col·laboració amb Pau Miró, subratlla, ha estat decisiva: “Hi ha un element intergeneracional, la seva visió és més contemporània i ens complementem perfectament”.

Quin llop mata Homar? “Pot semblar un tòpic, però tots som llops, tots tenim la nostra part fosca, al final l'opció no deixa de ser teva: tu decideixes el que fas amb el teu llop i amb la teva part lluminosa. Si et regeixes pel costat fosc o el positiu. Si decideixes matar aquesta part… també som foscor, som llops”.

Parlant de llops, de seny, de rauxa, de l'emblemàtic crit d'en Manelic –“He mort el llop!”–, l'estrena de Terra baixa coincideix amb les vigílies del 9-N. “No hi ha cap vinculació, és pura casualitat. Insisteixo que la mort del llop és més la del llop interior, no la del ramat. Tot i que cadascú interpreta les coses com vol, esclar”. Què opina Homar del procés sobiranista i tot l'embolic? “És molt difícil ser objectiu i sobretot aquesta setmana. No m'atreveixo a fer diagnòstic. Arribo de Madrid i constato una desconnexió entre Catalunya i fora. Crec que és un error no permetre la consulta. Per mi és clar. Això porta a situacions límit. No em sembla una decisió sàvia prohibir que es pugui decidir. Crec que el referèndum s'hauria de fer. Però tot està molt desbocat. I tot és molt impredictible”.

La Terra baixa d'Homar, anunciada com “un clàssic català per a una sola veu”, es veurà a Barcelona al Borràs i no al Lliure. És estrany? “Gens ni mica, volia anar al Borràs, no al Lliure, ni al Teatre Nacional. No volia fer un exercici d'estil o minoritari, la meva pretensió és fer un Terra baixa per al gran públic. La paraula que m'apassiona és ‘popular’. Així que anem al Borràs i passarem aquí el Nadal. Deixa'm recordar que el Borràs es diu així per l'actor Enric Borràs, que va interpretar en Manelic, amb molt d'èxit. Em sembla un molt bon presagi”.

Estava Homar una mica fart de cinema? “Feia anys que fugia del teatre fins que Gerardo Vera em va oferir dirigir Luces de Bohemia a Madrid. Després va venir la trobada amb Eduard (Fernández) a Adreça desconeguda, i després aquest regals dels déus que va ser Terra de ningú, el Pinter amb Albertí. Ha estat un retrobament amb el teatre, un redescobriment. El teatre alimenta molt un actor. I en cinema i televisió no ets amo dels teus propis projectes. Així que encara que segueixo al cinema –aquest any ha rodat Latin lover, amb Cristina Comencini– em va molt bé aquesta unicitat del teatre”.