Durs però menys

Després de tres concerts a Catalunya amb les entrades exhaurides, els Extremoduro arribaven al sancta sanctorum del Palau Sant Jordi i, lògicament, van esgotar també el paper amb més d'una setmana d'antelació. 16.000 persones (i n'hi haurien cabut més però les normes de seguretat ho impedien) es van congregar al pavelló olímpic per deixar-se seduir una vegada més per la banda de Robe Iniesta.

Que seria un fenomen de multituds ja quedava clar només acostant-se mitja hora abans fins al Sant Jordi. La marea humana ho ocupava absolutament tot i la cua per entrar al recinte feia voltes sobre si mateixa. Una entrada molt lenta que va provocar un retard en l'inici de més de mitja hora ja que a les 21.00 hores en punt, l'anunciada, hi havia més gent fora que dins.

Predominaven les samarretes de color negre entre la concurrència, però la total absència de cuir ja deixava clar que la família heavy no se sumava a la celebració, la cosa podia ser dura però d'aquí al heavy hi havia encara un bon tros. Fins i tot un parell de Pikachus (sens dubte en un rampell d'obertura de mires que connectava amb el proper Saló del Manga) ressaltaven amb un groc cridaner entre logotips de Ramones o de Son of Anarchy. Com en altres concerts d'Extremoduro, els cabells blancs dels seguidors més veterans es barrejaven amb la joventut exultant dels adolescents que s'hi han afegit en els últims anys, atrets probablement per les lletres d'Iniesta que més que cançons són proclames no antisistema però sí contra qualsevol sistema a la manera antiga. Pares i fills en una mateixa croada sociomusical.

Amb mitja hora de retard, la veu de Fito va proclamar pels altaveus que no estaven morts i va preparar l’audiència, en aquells moments nerviosa, per a la irrupció de Robe i els seus a l'interior d'un enorme contenidor descarregat per una grua des del sostre de l'escenari. Ritme contundent i uns bons tocs de guitarra d'Iñaki Antón van deixar el camí a punt perquè un Robe Iniesta cada vegada més esquelètic, descalç, connectés immediatament amb el públic i, com si es tractés d'un concert de fans, es posés a cantar una cançó rere l'altra. I el públic va cantar amb un braç enlaire (a l'altre el mòbil feia fotografies) i es va moure de manera compulsiva per crear a la pista del Sant Jordi aquell aire de fideuada de les grans ocasions.

Riffs de guitarra durs però menys embolcallaven la poesia urbana i directa del líder i aconseguien que el ritme desaforat es barregés amb moments clarament emotius.

Va ser un concert llarg, allargat encara més per un entreacte de més de mitja hora, en què Extremoduro va anar repassant alguns dels seus temes més populars i intercalant alguna novetat. Per exemple, l'inèdit Canta la rana per al qual Iniesta va demanar que s'apaguessin els mòbils per evitar el pirateig i no va començar fins que van desaparèixer els punts lluminosos de la pista, que ser un paio dur és un cosa i els drets d'autor, una altra.