Nyap monumental al Camp Nou

Les sensacions del clàssic de la setmana passada es van constatar ahir a Granada i Barcelona. El Madrid juga assemblant-se al millor Barça, mentre el Barça vol ser el vell Madrid. La diferència és que als madridistes els costa molt poc ser virtuosos, mentre que els barcelonistes no aconsegueixen ser efectius, abatuts ahir pel Celta al Camp Nou.

Ja no s’assaboreix el futbol a l'estadi sinó que es compten les ocasions amb l'esperança que la victòria caigui del bàndol barcelonista simplement perquè té tres davanters que poden guanyar qualsevol partit pel seu compte: Messi, Neymar i Luis Suárez. Això, però, no va passar davant el Celta. Molt ben protegits per la fusta, que va repel·lir fins a quatre intents, Sergio Álvarez va negar el triomf als blaugrana, els va faltar punteria, mentre que els gallecs en van tenir prou aconseguint un gol de Larrivey.

No hi va haver l'anunciat gol de Luis Suárez en el seu debut, ni tampoc Messi va aconseguir el rècord de Zarra. Fins i tot va fallar per primer cop Neymar. I el Barça d'avui només s'explica pels seus gols, perquè ha desaparegut el joc de posició i la pressió, l'equip es parteix, perd la pilota i el control, i es lliura de manera desbocada a l'intercanvi de cops, estèril contra el Celta, invicte com a foraster, triomfador al Camp Nou. Ja ningú no canta a l'estadi, ni tan sols hi sona Paquito el Chocolatero i s'ha deixat d'aplaudir Luis Enrique.

Interpretar l'entrenador no és senzill, de manera que s'imposa la prudència en l'anàlisi de les alineacions, sobretot per la seva política de rotacions, encara més evident en vigílies de la Champions. Ahir, en qualsevol cas, no van jugar de sortida Piqué, ni Xavi, ni tampoc Iniesta, lesionat, tots tres titulars al Bernabéu, un partit que va ajudar decisivament a la beatificació del Madrid i a la condemna del Barça, ni que fos perquè la foto de l'alineació evocava al passat i no al futur, representat per Rakitic o Rafinha, novetats anit amb Luis Suárez. Tampoc no va funcionar contra el Celta. Quan ja passava una hora de partit el Barça ja comptava amb Pedro i Xavi al camp després del gol de Larrivey. La sorpresa va ser que en un equip a la desesperada, desplegat a partir d'un 3-4-3, no hi havia lloc per a Busquets.

No és fàcil tenir paciència amb l'equip blaugrana després de la impaciència mostrada pels directius, embolicats en no se sap quants plets, l'últim molt discutit amb Laporta. L'estabilitat institucional pesa al marcador i molt especialment al Camp Nou.

Les presses es noten al joc, molt vertical i gens elaborat, exempt de passada i de pausa, sempre pendent de les acceleracions de Messi, de la profunditat i els centres de Suárez i de la rematada de Neymar. Els davanters són més protagonistes que els mitjos, una circumstància preocupant davant contraris ben organitzats, intensos i dinàmics, com el Celta. Les transicions eren vertiginoses, ben corregides per Mascherano en camp barcelonista i mal resoltes en el marc de Sergio. Als interiors barcelonistes els costava trobar el seu lloc al camp, els laterals dubtaven i els defenses patien quan se’ls encarava un davanter com Nolito, desequilibrant.

Els nois de Berizzo no tenen tants maldecaps. Se’ls va veure alegres i valents, molt lliures, excel·lents en la pressió alta, més a gust amb la pilota que els del Barça. El Celta arribava molt fàcil a l'àrea blaugrana per la permeabilitat de la divisòria. El trànsit era monumental. Encara que mastegaven més les jugades, els celestes no aconseguien llançar a la porteria de Bravo. El Barça no necessitava elaborar, lliurat al futbol directe, a la recuperació, a sis parells de botes: Neymar-Messi-Súarez.

Les coses empitjoraven cada cop més per al Barça, perquè va marcar Larrivey. Sergio va fer un servei llarg des de meta, Larrivey va despenjar la pilota, però ni Mathieu ni Alves no van encertar a rebutjar-la i Nolito amb un cop de taló va passar-la al davanter, que finalment va llançar un xut que va resultar imparable per Bravo. Luis Enrique va arriscar amb els canvis i amb la tàctica sense cap resultat per al Barcelona. La desesperació i l'ansietat van ennuvolar Suárez, no va haver-hi manera que despertés Messi i ja se sap que a les segones parts no hi ha notícies de Neymar. El nou Barça no és el vell Madrid, que remuntava els partits des de les individualitats, a partir de la rauxa, res a veure amb l'embolic futbolístic presenciat al Camp Nou.

El Barça no perdia dos partits seguits des de 2009 i no guanyava el Celta des de la temporada 1940-41 al Camp Nou. Ningú no diria que fins a ahir el Barça era el líder de la Lliga. A l'equip li serà difícil aguantar el club.