Més que l’amic suïcida de Picasso

El tret que el jove de 20 anys Carles Casagemas (Barcelona, 1880) es va disparar al cap en un restaurant de París el 1901, després d'errar el tret dirigit a Germaine Gargallo, la dona de la qual estava bojament enamorat, va posar fi no només a la seva vida, sinó també a la seva prometedora carrera com a pintor. En l'oblit des de llavors tan sols era recordat per ser un dels grans amics de joventut de Pablo Picasso, amb el qual va compartir estudi a Barcelona i amb el qual va viatjar per primera vegada a París. També, després de la seva mort, se li atribueix ser causa de la pintura més trista del genial malagueny, l'època blava, que va començar amb pintures sobre la mort de Casagemas i va concloure amb La Vida, l'obra mestra del període, en la qual el protagonista no és cap altre que Casagemas abraçant el seu amor no correspost, Germaine. El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) reivindica l'obra d'aquest pintor amb l'exposició Carles Casagemas. L'artista sota el mite, en què es presenta l'artista més enllà del personatge i del seu fatídic suïcidi.

Famós per la seva vida bohèmia, les seves borratxeres i les seves contínues batusses, Casagemas ha acabat amb l'etiqueta d'artista maleït. No obstant això, per al comissari de l'exposició Eduard Vallès, es tracta d'un “artista modern” i plenament integrat amb els corrents del moment i relacionat amb artistes com Isidre Nonell o Joaquim Mir, dels quals també va ser bon amic.

L'exposició reuneix per primera vegada 38 obres (7 olis i 31 dibuixos) de les 45 que Vallès, després d'anys d'investigació, ha determinat que el pintor va realitzar —encara que reconeix que n'hi ha 25 o 30 més de dubtoses o falses—. Tretze d'elles són inèdites, segons Vallès “perquè no s'havien exposat abans”. Entre elles, Marina, la primera obra coneguda de Casagemas, pintada entre 1896 i 1897 i que conserven els seus descendents; dues de les cinc que va guardar tota la seva vida Picasso i que han cedit els seus hereus: El mercado —una de les obres més importants de Casagemas que el col·loca de ple dret a la Colla del Safrà— i La calle (Montmartre). També es poden veure les dues obres que conserva el MNAC: Casa de citas, comprat el 2007 i el dibuix Pompeu Gener como conde-duque de Olivares, una altra inèdita localitzada recentment però que pertany al museu des del 1920. L'obra Paisaje con gran árbol, del Museu Picasso de Barcelona, també es mostra per primera vegada. Des que va ingressar al museu el 1970, juntament amb altres 920 obres que va donar el mateix Picasso, es considerava com d'autor desconegut.

Per primera vegada es veuen 2 de les 5 obres que el malagueny va conservar sempre

No obstant això, la majoria d'obres reunides al MNAC provenen de col·leccionistes privats, com les dues que han cedit els descendents de Picasso, les cinc que conserva l'antiquari Artur Ramon —que el 1979 va impulsar l'última exposició sobre l'artista en la qual es van reunir 13 obres—, entre ells el magnífic, únic i minúscul autoretrat de Casagemas que es coneix en el que es va representar amb faccions gairebé de rosegador; les set que provenen de la col·lecció privada Felip Massot; les quatre obres propietat de la Fundació Gòdia, més una altra de la col·lecció del Conventet i nou més que han cedit col·leccionistes particulars sense identificar. “Moltes de les obres s'han conservat gràcies als seus amics i crítics que el van valorar en el seu moment, com Vidal Ventosa, els germans Junyer Vidal, Rusiñol o Josep Maria de Sucre, a més de Picasso”, explica Vallès.

Malgrat que el comissari i el MNAC han volgut prescindir de Picasso i les seves obres —tan sols s'exposen tres petits dibuixos del malagueny al final del recorregut en les quals pinta el seu amic suïcida—, “perquè el monstre no se'l mengi”, segons paraules de Pepe Serra, director del MNAC; el genial pintor està molt present en tot el recorregut. Fins i tot en una de les cinc obres que existeixen documentades que Casagemas va realitzar de Germaine (Germaine de noche), que per primera vegada es poden veure juntes, apareixen les signatures de tots dos. Per a Vallès no hi ha dubte que es tracta d'una obra només del jove pintor, “però que en un moment donat es va afegir la signatura de Picasso per donar-li més valor”. Es poden veure també molts paral·lels en obres com Pareja o Casa de citas, similar en forma, composició i color amb El diván de Pîcasso, i que arriba fins i tot a semblar que es tracta del mateix prostíbul.

Va anar a Madrid a veure Picasso abans de treure's la vida a París”, diu Vallès

També planeja el suïcidi des del principi de l'exposició, malgrat que el comissari intenti evitar-ho. El motiu que sempre s'ha explicat per a un final tan tràgic era el mal d'amors que sentia per Germaine, una dona d'una vida sexual de gran llibertat —va ser amant de Picasso i va acabar casant-se amb el també pintor Ramon Pichot— que no la va correspondre. Casagemas la va conèixer el 1900 en el seu primer viatge a París. A finals d'any els dos artistes van viatjar a Màlaga per passar el cap d'any. Al començament del 1901, després d'una forta discussió per motius polítics amb amics malaguenys de Picasso —Vallès no s'atreveix a assegurar que Casagemas s'identificava amb l'ideari independentista— Picasso va viatjar a Madrid, sol, per engegar un projecte inicialment comú: la revista Arte Joven.

Sempre s'assegura que Casagemas va viatjar directament a París on es va suïcidar, però Vallès aporta una nova dada: les cròniques periodístiques que relaten el succés esmenten que Casagemas procedia de Madrid, i a la seva jaqueta hi van aparèixer set cartes, diverses de destinades als seus amics madrilenys. Per al comissari, el jove pintor va passar abans per la capital espanyola per fer les paus i reprendre la seva relació amb Picasso, però no ho va aconseguir. Del que no hi ha dubte és que a Picasso, que no va voler parlar del tema mai, el va marcar per sempre la mort del seu amic.