_
_
_
_

Uruguai elegirà el seu president en una segona volta

Els candidats del Front Ampli i del Partit Blanc es disputaran el 30 de novembre la successió de Mujica

Francisco Peregil
El candidat a la presidència de l'Uruguai Tabaré Vázquez.
El candidat a la presidència de l'Uruguai Tabaré Vázquez.M. G. E. (Bloomberg)

Els uruguaians necessitaran anar a les urnes en una segona volta el 30 de novembre per elegir el successor de José Mujica. Tal com van vaticinar totes les enquestes, cap candidat va obtenir aquest diumenge a l’Uruguai el 50% dels vots més un que es necessita per ser president en una primera volta. Per tant, la presidència es disputarà entre el candidat de la coalició esquerrana Front Ampli, Tabaré Vázquez (74 anys), i el del Partit Nacional, Luis Lacalle (41), que van obtenir entorn del 46% i 32% dels vots respectivament. Els van seguir el Partit Colorado, amb el 13% i l’Independent, entorn del 3%, segons els resultats preliminars.

Más información
Set grans moments pels quals recordarem José Mujica (castellà)
L'Uruguai vota en primera ronda el successor de Mujica
La dreta fa de la inseguretat el seu principal cavall de batalla (castellà)
La crisi educativa, al centre de la campanya electoral a l'Uruguai (castellà)
L'altra cara de la gestió de Mujica (castellà)

Pel que fa a les eleccions legislatives, que també es dirimien aquest diumenge, el Front Ampli va perdre per primera vegada la majoria absoluta que havia obtingut el 2004. Els partits necessitaran forjar aliances al Parlament per tirar endavant els seus projectes. Ja des de primera hora del matí, el candidat a vicepresident pel Front Ampli, Raúl Sendic, advertia: “Independentment dels resultats, el diàleg serà l'eina permanent. (…) La relació que tenen els partits polítics a l’Uruguai és un exemple per a tota l’Amèrica Llatina”.

A més de les presidencials i les legislatives, els uruguaians votaven en plebiscit sobre l'opció de rebaixar l'edat penal des dels 18 fins als 16 anys, un projecte presentat pel centredretà Partit Colorado a través de la recollida de signatures. Malgrat que la inseguretat ciutadana és la preocupació principal dels ciutadans, segons totes les enquestes, la rebaixa de l'edat penal no va ser aprovada.

Els èxits hi són. Però, com passa a Xile, l'electorat s'ha tornat més exigent

Ara, els partits hauran d'adaptar les seves estratègies de cara a les presidencials del 30 de novembre. Tabaré Vázquez, oncòleg de 74 anys, era el clar favorit fa un any. Ho tenia tot a favor seu: la trajectòria d'un home honest que va presidir el país entre el 2005 i el 2010 i va ser el polític més popular, més fins i tot que José Mujica. I disposava, a més a més, dels èxits econòmics innegables del Front Ampli, que en 10 anys de Govern va aconseguir eradicar la pobresa per 900.000 persones, gairebé un terç de la població, i va deixar la desocupació en el nivell més baix (6%) de la història. No obstant això, Vázquez ha vist com en els últims quatre mesos el diputat del Partit Blanc Luis Lacalle, de 41 anys, li ha retallat distància.

Lacalle es va presentar amb un missatge destrossador: “A favor de la positiva”. És a dir, a favor del diàleg, del reconeixement dels èxits del partit. Va començar a dirigir-se a l'electorat tutejant-lo per fer ressaltar que té gairebé la meitat d'anys que Vázquez. I va aclarir que ell no és de dretes ni d'esquerres, sinó tot el contrari: un pragmàtic liberal conservador que anteposa la gestió a qualsevol ideologia.

Però una part de l'electorat veia darrere de Lacalle la mateixa mà neoliberal amb la qual el seu partit, amb el seu pare al capdavant, el president Luis Lacalle Herrera (1990-1995), va executar en els noranta el programa més important de privatitzacions del país. Lacalle va intentar combatre aquest punt amagant el seu pare a l'últim lloc de la llista de suplents al Senat i va mostrar en els seus anuncis electorals imatges amb les quals l'electorat identifica els èxits del Front: molins d'energia eòlica, ordinadors per a escolars…

El progrés social ha creat

Los èxits hi són. Però, com passa a Xile, l'electorat s'ha tornat més exigent. I s'impacienta davant les promeses incomplides. El president, José Mujica, va prometre en el seu primer discurs presidencial “educació, educació, educació i més educació”. Però, en l'informe PISA del 2012, l’Uruguai va obtenir el pitjor resultat de la història.

El progrés social ha creat estridències que es perceben al carrer. Montevideo, municipi on viuen la meitat dels habitants del país i on governa el Front, té 24 quilòmetres de passeig marítim a la vora del riu de la Plata. En aquest passeig, conegut com La Rambla, sempre hi ha gent pescant, passejant, corrent i amb bicicleta. El problema és que els ciclistes només disposen a La Rambla de dos quilòmetres. I aquí és on l'argentí resident a l’Uruguai Gustavo Izús, coordinador de la plataforma Ciclovida, lamenta: “Tenim a la ciutat un Govern progressista des de fa 20 anys que ha fet molt poc per un mitjà tan progressista com la bici. Mentrestant, a Buenos Aires, governada per un partit de centredreta, hi ha servei de lloguer de bicis gratis”.

A aquest fet, el cap de Mobilitat Urbana de Montevideo, Enrique Moreno, respon: “Dir que no hem fet gairebé res per la bici és desconèixer la història d'aquest país. El 2002 va haver-hi una crisi en què la gent no tenia diners ni per pujar al transport públic i es feien servir les bicis per obligació. Ara hi ha molta gent amb cotxes i motos. I no n'hi ha prou amb els 20 quilòmetres de carrils bici que hem habilitat al casc antic de la ciutat. Volem els mateixos avenços d’Alemanya, però no tenim aquests ingressos”.

El president que surti elegit d’aquí cinc setmanes sap que el país ha fet un gran pas endavant els últims 10 anys, però queda molt camí per recórrer, molts quilòmetres de carreteres per arreglar, moltes reformes educatives, moltes millores en seguretat. I molt diàleg per afrontar-les.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Francisco Peregil
Redactor de la sección Internacional. Comenzó en El País en 1989 y ha desempeñado coberturas en países como Venezuela, Haití, Libia, Irak y Afganistán. Ha sido corresponsal en Buenos Aires para Sudamérica y corresponsal para el Magreb. Es autor de las novelas 'Era tan bella', –mención especial del jurado del Premio Nadal en 2000– y 'Manuela'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_